Recollir el curs

Recollir el curs

Alícia GuidonetCom molts, aquests dies em trobo recollint el curs: endreçant papers, intentant llençar tot allò que s’ha anat acumulant sobre la taula i que és superflu, fent espai per deixar que el nou curs arribi i pugui creuar la porta.

I en aquestes, m’adono que el que mobilitzo externament té molt a veure amb el que també es mou en el meu interior. Certament, hi ha una estreta relació entre el que passa per dins i per fora. Tot i que sospito que aquest “fora”, perquè sigui autèntic, hauria d’harmonitzar amb l’interior. Altrament, l’extern seria, més aviat, un lloc superficial, on els successos, les coses i les relacions surfejarien, sense arribar a trobar punts d’ancoratge, de renovació, de profunditat.

La proposta que faig consisteix en compartir algunes paraules i imatges que sorgeixen de l’experiència feta a la llum de la Paraula… durant un curs. De l’experiència pròpia, i de la compartida. És una manera de recuperar les petjades de Déu en la vida i de visualitzar el recorregut fet, per seguir caminant. 

1. Pere mirat per Jesús (Mt 26, 69-75). Pere, que tantes vegades es resisteix a la lògica de Jesús, rep una mirada que l’ajuda a percebre la distància que el separa del Mestre. És important adonar-se’n. Prendre consciència té a veure amb aquest espai interior que ens ha estat donat. Un espai en el qual es couen les vivències diàries, la quotidianitat. Una cuina que ens permet elaborar. Un espai que, a més, ens convida a elaborar en silenci. El nostre espai interior gaudeix, potser paradoxalment, d’un ritme diferent del que passa externament. De vegades el dia passa sense gairebé adonar-nos. Si podem disposar-nos en algun moment, al matí o al vespre, a recollir el dia, ens adonarem de seguida que hi ha algunes coses que ressonen especialment. A vegades això que ressona no és, ni de bon tros, el més aparent, el que més espai ha ocupat, el que més soroll extern ha fet… A vegades ha estat una cosa gairebé insignificant el que ha provocat en nosaltres la consciència que en el nostre interior hi ha un lloc obert i disposat a deixar-se afectar. 

2. La dona amb fluxos de sang (Lc 8, 43-48). Ser reconegut i reconèixer. Deixar lloc a la transcendència és una experiència d’apoderament. La resposta al qui sóc s’elabora, en clau cristiana, quan deixo que la força de Jesús em construeixi. A la hemorroïssa se li escapa la vida i cap metge ha estat capaç de curar-la. El camí equivocat es resol en el moment en què la dona descobreix que la seva identitat es construeix en el reflex, en el mirall que li retorna una acció que la dignifica. Deixar-se tocar per Jesús també suposa deixar-se ensenyar a tocar de la mateixa manera.

3. Jesús a Getsemaní (Mt 26, 36-46). Jesús davant la prova, davant el dolor per la traïció i l’abandó, no cedeix. Prendre consciència i apoderar-se ajuden a distanciar-se del que passa. També marca límits entre exterioritat i superficialitat. La distància permet discernir, no caure en el parany del “tot s’hi val”, del “divertiment”, del zàping vital, de l’aparador. És una capacitat que dóna delicadesa espiritual per advertir l’engany quotidià, l’embolic, els falsos camins. És una distància que permet veure més i millor. Que deixa dir “no”. No, perquè adverteixo honestament que allò que se m’està proposant no és el que més em condueix al meu objectiu últim: Déu.

4. María Magdalena, apòstol (Jn 20,11-18). Maria Magdalena es disposa a sortir després del joc de mirades que s’estableix entre ella i Jesús. La mirada de Maria Magdalena s’ha desplaçat: del sepulcre cap a Déu. De la mort a la Vida. I és des del desig, des de l’impuls, que actua. Aquesta sortida és com un trampolí que està ben orientat, ben dirigit, perquè està sustentat en una presa de consciència, en un apoderament i en una distància. Sortir, per tant, implica un acte lliure, mediat per Déu, pel que el seu Esperit suggereix. Pel moviment que condueix sense dividir, sense des-orientar.

5. El bon samarità (Lc 10, 29-37). Aquell que és capaç de veure la realitat i la seva profunditat. La balança, per al samarità, es decanta cap a la necessitat de qui demana. En la nostra vida diària les trobades es donen entre dues històries, dues narratives, impliquen una presa de contacte amb la realitat i el que això suposa des de Déu: no passar per la vida “de puntetes”. Per trobar-se amb algú cal haver-se trobat prèviament, saber on sóc… i també a què vaig. 

6. Pere, el seu procés fins al martiri, el converteix en un model de camí. El seu itinerari cap a la coherència s’inicia a partir de l’oferiment confiat de Jesús. La lleialtat amb nosaltres mateixos i amb els altres és fonamental per no convertir-nos en titelles de les circumstàncies. Aquesta coherència de vida demana humilitat: assaborir els límits en què ens movem, per estar així disposats a deixar anar, a perdre… Només la coherència amb la nostra veritat més profunda ens permetrà no trencar-nos, tot i que les coses “no vagin bé”… De vegades, trobant sentit a l’aparent fracàs, i sempre vivint com gràcia el que Déu regala, que no sempre és el que nosaltres “volem”.

7. La dona del perfum (Jn 12, 1-11). I de sobte, aquesta dona s’atreveix a trencar un recipient de preuat perfum, que inunda tota la casa. La trobada també és conflicte, i davant la ferida només és possible el perdó, que és gràcia de Déu. Donar més del que ens suposàvem capaços. La imatge de la dona trencant el recipient de perfum evoca, en certa manera, un acte de generositat que, encara que costi, ofereix un nou sentit. El perdó permet continuar avançant, assumint la nostra habilitat per provocar mort o enredar-nos en les seves fal·làcies. Aquí, el sentit d’indigència, d’intempèrie, de pobresa, ajuden a aprendre el camí de nou. La trobada, el conflicte i el perdó van de la mà.

8. Nostra Senyora del Signe. Quan anem construint un camí que contempla el que ens passa, que és possible dialogar amb la Paraula, llavors, anem donant sentit al que fem. La imatge escollida aquí és una icona: Nostra Senyora del Signe. Representa a Maria en actitud orant, amb les mans alçades, tota santa (Panaghia) i més àmplia (Platyera), perquè conté l’Incontenible. És, en fi, cristófora (Christophora), portadora de Crist. Ens anima a emmirallar-nos, a donar gràcies pel curs, i a demanar el do de continuar transformant-nos… per transformar. Persones sempre més orants, més santes, més àmplies i més plenes de Déu.

recoger

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.