No podem mirar cap a una altra banda

No podem mirar cap a una altra banda

Dolors OllerFa uns  dies molts de nosaltres vam respirar alleugits al saber que el nou govern espanyol presidit per Pedro Sánchez oferia a l’Aquarius, el vaixell per rescatar migrants de les ONGs SOS Méditerranée i Metges Sense Fronteres, atracar al port de València per raons humanitàries. Les imatges d’aquesta mena de “boat people” en versió europea, que veiem en els mitjans de comunicació, ens indignen i ens fan evocar un passat que pensàvem que no tornaria mai més. El cas de l’Aquarius i els retrets entre els socis de la Unió ha tornat a posar sobre la taula la crisi dels migrants i refugiats, que posa en evidència la cara menys humanitària de les potències europees. De Lampedusa a l’Aquarius la falta d’operativitat de la Unió Europea (UE) ha estat total i això s’ha visibilitat en la incapacitat per reubicar els 160.000 refugiats a que es va comprometre el 2015 (sols s’ha fet amb 30.000; cap dels socis ha complert els objectius i alguns d’ells, fins i tot s’han negat a acceptar refugiats). Estem davant d’una Europa que en comptes d’acollir s’emmuralla per totes bandes, posant en perill els seus valors fundacionals. I qui més pateix aquest drama humanitari son els més vulnerables. Aquest és el cost humà de les polítiques d’externalització. No podem tancar els ulls a aquesta punyent realitat.

L’acollida de l’Aquarius per raons d’humanitat és sens dubte un fet positiu però el drama continua. Tot i que la resposta de gran part de la població ha estat propicia a la acollida, cosa que s’ha visibilitat en la quantitat de voluntaris que s’han ofert per de mil maneres ajudar, aquest fet puntual no pot amagar que els mateixos dies continuaven arribant, sense tanta cobertura mediàtica, centenars de migrants a les costes d’Andalusia. Havien de ser rescatats i alguns morien en l’intent, passant a engrossir la llarga llista de morts i desapareguts en aquesta gran fossa comuna en que s’ha convertit la Mediterrània, la ruta migratòria més mortal del món, en xifres de víctimes comparables a les de una guerra (d’ençà el 2014, més de 30.000 morts).

A casa nostra el debat social sobre el tema de les migracions no l’hem fet encara i no podem quedar-nos tranquils pensant en la tasca realitzada per persones i col·lectius molt encomiables, ni en la capacitat de convocatòria de certes manifestacions com la famosa del “Volem acollir” del febrer del 2017 a Barcelona. Avui gran part de la ciutadania europea està  alimentant el discurs racista i insolidari i ens hem de preguntar per què. No som immunes a aquests plantejaments que, de fet, ja estan presents en la nostra societat i en tenim dolorosos exemples.

Per això fora bo ser molt conscients del què està passant per no caure en subtils manipulacions i en el discurs insolidari de la por. Així, és important recordar algunes qüestions que em semblen essencials:

– Segons l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) (Informe “Nuevas tendencias globales” 2017), 68,5 milions de persones –l’equivalent a una mica més del nombre d’habitants de França- s’han vist obligades a abandonar les seves llars, la xifra més alta des de la Segona guerra mundial (40 milions de desplaçats interns, més de 25 milions de refugiats fora de les seves fronteres, i poc més de 3 milions de sol·licitants d’asil). Més de la meitat dels desplaçats son dones i nens i molts d’aquests son menors no acompanyats, que corren el risc de desaparèixer en mans de màfies d’explotació sexual, de venda d’òrgans i de venda de menors per adoptar o per ser explotats laboralment.  Podem dir, doncs, que 1 de cada 110 persones al planeta és refugiada, desplaçada interna o està sol·licitant asil. Novament la política migratòria i d’acollida s’ha situat a l’ agenda política mundial, sobretot per les seves repercussions polítiques.

– D’aquests desplaçats forçosos, es calcula que al menys 25 milions ho han estat per conflictes bèl·lics i persecucions de tota mena. Segons l’Índex de Pau Global 2018, els nivells de pau al món van empitjorant des de fa ja 4 anys, tot i que ha canviat la naturalesa dels conflictes: de conflictes entre estats s’ha passat a un augment de problemes interns i guerres civils, cosa que ha provocat, en part, l’increment dels desplaçaments, sobretot interns.

-No hem d’oblidar que vivim en societats i en un món extremadament violent i que la major violència encara és avui en dia la violència estructural, conseqüència de la injustícia que suposa un món amb la riquesa tan mal repartida. A més, gaudim d’una pau vinculada a l’armamentisme, que res de bo ens pot portar, doncs és una pau falsa, que enriqueix els grans productors d’armament i serveix per fer esclatar conflictes armats de forma localitzada, quan convé al complex militar-industrial-tecnològic. El món ric i desenvolupat manté l’espoli dels recursos de la resta del planeta i les desigualtats gràcies a una economia que, de fet, és de guerra i que ajuda a mantenir la seva supremacia. Per tant, la ingent despesa militar mundial –que se situa en 1,6 bilions d’euros cada any- té poc a veure amb una seguretat real de la població (sobre el negoci que amaga la guerra, cf. Pere ORTEGA, Economía (de guerra), Icaria,  2018). A més, els organismes garants de la pau que tenim, com ara les Nacions Unides, no actuen prevenint els conflictes. Al contrari, aquests es deixen podrir i s’intervé un cop han esclatat. Per això és essencial treballar preventivament sobre les causes de la violència i la guerra. La UE hauria de deixar de fomentar guerres per qüestions geopolítiques o armamentistes i fer l’aposta per la pau i el desenvolupament.

Pels que fa a les migracions, hem de ser conscients que:

– Fa falta explicar clarament a la opinió publica que els migrants venen i vindran, independentment de la duresa de la gestió de les nostres fronteres, que sols provocarà més morts i no dissuadirà els que volen entrar. Si tota aquesta gent desplaçada visqués en països estables o en països on no es passés gana, no vindrien. Perquè ningú no vol anar-se’n de casa seva. El primer dret és el dret a no haver de emigrar! En aquest sentit, urgeix que ajudem al desenvolupament dels països d’on procedeix la emigració; no s’han d’escatimar esforços. Això no obstant, hem de ser conscients que, en moltes zones, aquest desenvolupament necessita dècades i aquest temps no el pot esperar la pressió migratòria, en gran part deguda a la pressió demogràfica, sobretot dels països africans. No hem d’oblidar que el primer efecte crida és la pobresa i la desigualtat en el nivell de vida i d’expectatives de la població que hi ha en el món.

– Els migrants, en la seva majoria, han vingut per quedar-se; no minvaran. El fet migratori ha esdevingut estructural i això vol dir que  requereix també solucions estructurals, més enllà de gestos i tractament humanitaris. S´ha d’anar més enllà i abordar el fons de tot el que ens passa, sense edulcorar-ho. Només així podrem trobar vies de solució, cosa que evidentment no serà fàcil. Les ONGs no són la solució sinó el símptoma d’un desgavell del planeta. El principi humanitari ha d’anar acompanyat de polítiques que regulin de forma equitativa i solidàriament, amb criteris de justícia, la inevitable arribada de immigrants a un Continent envellit.

– La immigració és el mirall de les nostres contradiccions. Vivim el contrasentit d’ una Europa envellida que necessita i necessitarà cada cop més la immigració i en canvi s’ emmuralla per barrar-li el pas. En un món global de societats obertes, considerar a la immigració com una rèmora ha estat un error que ha posat Europa davant una de les pitjors crisis de la seva història, que amenaça la seva identitat i l’horitzó en comú. Els diners que es gasten per externalitzar la repressió contra els immigrants es podrien destinar a acollir-los i tots hi sortiríem guanyant.

-ONGs i defensors dels DDHH fa anys que demanen un gir en les polítiques migratòries de la UE per tal de poder fer front a aquest drama humanitari i evitar les morts al mar i també a terra, travessant rutes perilloses per arribar al lloc d’embarcament. Els seus plantejaments han estat ignorats, però el problema persisteix i empitjora amb l’auge del racisme i la xenofòbia en el si de la pròpia Europa, atiats per populismes irresponsables que fan demagògia amb un tema tan delicat. Es parla cada cop més de seguretat i menys de humanitat, d’externalització i de blindatge de fronteres per mantenir el problema lluny de casa, en lloc de debatre un model d’acollida i gestió més solidari, amb un repartiment equitatiu de l’esforç que suposa l’acollida pels diferents països europeus. Les darreres propostes del Consell Europeu cara a la Cimera que es celebrarà els dies 26-28 de juny semblen anar en la línia de construir grans CIE a l’Àfrica per tal de destriar qui es refugiat, idoni per demanar asil i per tant per entrar a Europa, i qui és immigrant econòmic a qui es barraria aquesta possibilitat. Aquest model que es proposa –amb versions més suaus que col·loquen aquestes anomenades “plataformes de desembarcament” dins territori europeu- s’apropa perillosament al model australià que confina migrants i refugiats per temps indefinit en tres illes, vulnerant clarament els Drets Humans.

-L’experiència ens ensenya que tota solució que passi perquè la UE pacti acords bilaterals o multilaterals amb “no estats” (països on no hi ha poder públic institucionalitzat) com ara Líbia, està abocada al fracàs tot destinar-hi molts diners i inversions: la majoria d’aquests diners acaben a les butxaques de personal corrupte. I el que és pitjor: la majoria dels països amb els quals s’externalitza la gestió dels fluxos migratoris –recordem el tant blasmat en el seu moment acord amb Turquia (març 2016)- no respecten el Drets Humans, tenen greus dèficits democràtics i, per tant, no son llocs segurs. A més, el blindatge de fronteres ha tingut com a conseqüència l’obertura de rutes per terra més perilloses i l’aparició del negoci de les màfies i del tràfic de persones, únic recurs que els queda a migrants i refugiats per accedir a un país segur. Cal dir ben clar que les màfies són la conseqüència de les polítiques de tancament de fronteres! El més greu és que d’ alternatives, n’hi ha: habilitar corredors humanitaris segurs per arribar a Europa sense posar en perill la vida; permetre sol·licitar asil a ambaixades i consolats de països europeus que procedissin a donar visats humanitaris, etc.

migraciones

Il·lustració La incertidumbre (2016) de Ricardo Gabriel Monroy M.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.