Melilla II: humanitat des de la distopia

Melilla II: humanitat des de la distopia

Mercedes PagonabarragaSi en l’anterior escrit em vaig centrar en exposar el coneixement que de la realitat de Frontera Sud he tingut a través del meu viatge a Melilla, ara m’agradaria fer-ho en les vivències i sentiments que a nivell de grup i personalment vaig experimentar, ja que són aquestes, en definitiva, les que ens van conformant i transformant.

I ho faré a través de quatre aspectes o sentiments: el de la claustrofòbia, el de l’esperança, el de la unicitat humana i el de la col·lectivitat humana.

El ser testimoni directe de les greus vulneracions de drets humans que es produeixen diàriament a Melilla cap als col·lectius més vulnerables, com els nens i nenes, les dones víctimes de xarxes de tracta o de semiesclavitud, els immigrants que et mostren les cicatrius de les concertines o joves vivint al carrer i esnifant cola, fa inevitable que el que estan veient els teus ulls vagi entrant cap al teu interior. Quan alhora estàs veient com bona part de la societat de Melilla passeja per la ciutat com si res d’això passés, i l’orquestrada actuació institucional, es desperten en les teves entranyes sentiments més viscerals.

Recordo per exemple, com davant el CETI, asseguts a terra, una família de sirians menjava -ja que dins del centre separen els homes de les dones i nens-, mentre que a no més de 6 metres es podia veure dos homes jugant a golf, encara que òbviament aquest estava separat per una tanca, protegint la seva privacitat i voluntària separació d’una realitat poc amigable. Visitant la tanca, ja prop dels afores de la ciutat, vam ser testimonis d’un avís de “salt” que va resultar ser infructuós. En pocs segons vam passar d’un silenci absolut a veure com arribava al costat marroquí de la tanca un cotxe de la policia, sortien de la casa on resideixen diversos policies marroquins, un fins i tot calçat amb “xancletes” i amb un bastó a la mà, un altre policia parlava a través d’un walkie-talkie, però no sentíem bé el diàleg, tot i que semblava que es tractava d’un salt de 40 persones. Al cap de pocs minuts, el silenci va tornar i els policies van desaparèixer, però un sentiment d’intensa angoixa havia calat en nosaltres. Sentiment del tot dispar del que devien albergar uns “runners” que vam veure a escassos metres que paraven en un punt d’avituallament d’una cursa popular d’aquell dissabte al matí. Després vam saber, per personal que treballa en una ONG a Nador, que havien interceptat els immigrants a la zona marroquina i traslladat, en autocar, a una zona de l’interior del país.

No vaig poder menys que sentir una gran impotència davant la impunitat de pràctiques tan discriminatòries i inhumanes, i una gran claustrofòbia, ja que no es poden denunciar. Gran part de la societat de la ciutat hi està d’acord o es mostra impassible, i la majoria dels activistes que denuncien aquestes injustícies davant les institucions s’han vist amenaçats i en perill, perquè ni Espanya ni Europa volen que es conegui la realitat de Frontera Sud.

No obstant això, tot i tal hostilitat, hi ha persones que segueixen lluitant per revertir tals injustícies i per dignificar la vida dels col·lectius més castigats de Melilla. Una de les persones que treballa amb i pels immigrants, i que ens va guiar en la visita a la tanca, ens va proporcionar una vasta informació de com s’ha anat configurant, però no va perdre en cap moment de vista els drames humanitaris que hi ha i per causa de la seva construcció s’hi viuen. Els seus ulls espurnejaven llum quan parlava de les persones immigrants. Llum que és sens dubte indici d’esperança per a cadascuna d’aquestes persones que pateixen a Frontera Sud. I llum que ens ha d’ajudar a veure i conèixer aquesta realitat, sense que el “jo no sabia” valgui ja.

Un altre moment a destacar com a vivència realment sanadora va ser una trobada que vam fer amb alguns interns del CETI. Es va tractar d’un espai molt informal en el qual es volia intercanviar amb ells realitats d’aquests dos mons que molts no volen que es toquin, però que al cap de poc es va convertir en una festa on no van faltar la música i els balls. Un clac de mans davant d’una broma fàcil va donar pas a la complicitat del somriure i d’una mirada sincera. És llavors quan el sentiment visceral de les meves entranyes va poder passar pel cor i transformar-se en confiança pacificadora. Aquests segons, en el creuament de mirades van despertar el sentiment d’unicitat universal de la humanitat, que sovint ens entestem a tapar amb l’individualisme que les presses del món occidental ens van imposant, sense demanar permís i sense proporcionar-nos sovint la felicitat.

Però aquest sentiment d’unicitat amb la condició humana et torna tot el sentit a la teva existència i t’empeny a caminar. Un caminar que és sens dubte més ric i efectiu si es fa en col·lectivitat. A Melilla vam ser un grup de deu persones que no ens havíem vist prèviament, però que ràpidament ens sentíem units en la necessitat d’alçar la veu per crear una consciència social que retorni la dignitat de totes les persones, també la dels immigrants als quals se’ls priva dels drets més fonamentals. A través d’una ciutadania responsable es pot construir un pensament crític, que ens permeti portar a l’acció el somni que un món més just és possible si tots ens hi impliquem.

distopía

Il·lustració de Pau Valls.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.