Melilla: radiografia d'una distopia

Melilla: radiografia d’una distopia

Mercedes PagonabarragaAl març vaig tenir l’oportunitat de realitzar un viatge de la mà d’Intermón-Oxfam a Melilla per conèixer de primera mà la tasca que realitzen diverses organitzacions a Frontera Sud.

Quatre dies intensos en què les persones que treballen per i amb els migrants de Melilla i Nador ens van acollir de tal manera que va resultar no un mer conèixer sinó un viure, a través del compartir, la realitat de frontera que lamentablement hem construït i mantenim al sud de l’Estat espanyol, tan artificiosament com que ni tan sols s’ha ubicat al continent europeu.

Perquè parlar de Melilla és parlar de Frontera entre dos mons que molts no volen que es toquin. Melilla, que juntament amb Ceuta són l’única frontera terrestre de l’Estat espanyol i de la Unió Europea que es troba en el continent africà, compta amb una extensió de no més de 12 quilòmetres quadrats i 86.000 habitants aproximadament, però envoltada per una tanca de 12 quilòmetres de llarg que s’ha convertit en part del paisatge urbà de la ciutat. Però el flux de persones és considerable ja que hi ha tres passos fronterers per a les persones de la regió i un d’internacional, Beni Ensar, on l’any 2015 ACNUR va obrir la primera oficina per poder sol·licitar asil. La ciutadania marroquina amb passaport de la zona de Nador, que és la contigua a Melilla, no necessita visat per poder creuar la frontera en virtut de l’acord que va aconseguir l’Estat espanyol en ratificar el Protocol d’Adhesió a l’Acord de Schengen, i el mateix passa amb la ciutadania de Melilla; per això diàriament travessen la frontera ciutadans de la regió per treball o comerç, com a portadors i portadores o nens per poder acudir al col·legi gestionat pel Ministeri d’Educació marroquí situat a la ciutat de Melilla, entre d’altres.

No obstant això, tot i existir una vasta i detallada reglamentació dels diferents instruments de què se serveix Melilla per controlar la frontera i els seus fluxos migratoris, l’arbitrarietat en l’elaboració i execució d’aquesta reglamentació, així com la vulneració dels drets humans, és una pràctica constant que s’ha normalitzat tant per a les autoritats com per a gran part de la població de la ciutat. En aquest sentit, és significativa la gran presència de forces de seguretat per a les dimensions de la ciutat, així com la gran quantitat de símbols propis de l’època franquista, com noms de carrers i una estàtua de Francisco Franco que, juntament amb fortificacions o altres edificis i monuments propis del poder militar, doten la ciutat d’una atmosfera d’autoritat impostada.

Em centraré en tres realitats que reflecteixen l’arbitrarietat del poder davant del drama humanitari que viuen moltes persones a la ciutat de Melilla i la seva frontera: la manca d’escolarització de prop de 200 nens que resideixen a la ciutat, la tanca i les sol·licituds d’asil.

Prop de 200 de nens i nenes que viuen a Melilla, fins i tot molts d’ells nascuts a la ciutat, i que no poden anar a l’escola per traves burocràtiques. Per poder-se escolaritzar cal que els seus pares, que són marroquins establerts a Melilla, estiguin empadronats, però per poder obtenir el padró se’ls exigeix, sense base legal raonada, que tinguin el permís de residència, cosa que no sempre és possible per causa de l’alt nivell d’atur que hi ha a la zona. D’aquesta manera, el Govern de Melilla s’excusa davant la falta d’escolarització al·legant que no són nens de la ciutat de Melilla ja que no han acreditat que hi visquin, vulnerant impunement un dret fonamental com és l’escolarització obligatòria i gratuïta de tot menor d’edat que resideixi a Espanya[1]. Davant d’aquesta realitat, i gràcies a l’Associació Pro Drets de la Infància (PRODEIN), des del mes de setembre passat, nens i nenes fills de pares marroquins, però amb accent andalús, es manifesten periòdicament a la ciutat exigint simplement anar a l’escola. Jo mai hauria imaginat que nens de 6 a 14 anys es manifestessin i cridessin voler anar a l’escola, però és que viuen discriminats davant d’altres nens, veïns seus, que sí que poden acudir amb normalitat a l’escola i treballar-se un futur. Ells per contra, no tenen més remei que anar al col·legi marroquí on el pla d’estudis no està homologat a l’espanyol, per la qual cosa se’ls tanquen moltes portes de cara a la seva carrera professional. Al seu torn, PRODEIN va llançar en aquests dies una recollida de signatures, a través de la plataforma change.org, per poder exigir al Ministeri d’Educació que es faci efectiu el dret a l’educació per a tots els nens de Melilla. Es va aconseguir arribar a 100.000 signatures que l’associació va presentar el passat 24 d’abril davant el Ministeri d’Educació a Madrid[2], però la resposta del Ministeri no ha solucionat el problema, escudant-se en l’habitual “ball de xifres”, al·legant que es tracta únicament de 22 casos i que es resoldran quan les seves famílies aportin la documentació requerida[3].

Parlar de la tanca que separa el Marroc d’Espanya no és fer-ho d’una, sinó de dues: la del costat marroquí i l’espanyola, que van començar a aixecar-se el 1998 mitjançant finançament de la Unió Europea. Es tracta d’un complex arquitectònic que s’ha anat endurint amb diferents elements lesius per dificultar els salts, al mateix temps que Frontex ha vist augmentat el seu pressupost. I entre la tanca marroquina i l’espanyola hi viu la policia marroquina, atrinxerats en casetes sense a penes sortir, perquè s'”assilvestrin” i compleixin millor la seva única missió, que és la d’evitar que es produeixin “salts” d’immigrants. Però a més, hi ha un ampli dispositiu de mesures dissuasives al llarg de la tanca, com focus, alarmes, etc. Les dificultats físiques de les instal·lacions i la repressió dels cossos policials ocasionen múltiples ferides en els diferents intents de salt de la tanca, algunes de gran gravetat, fent-se talls amb les concertines o caigudes des de dalt. Així, al llarg de la tanca es poden veure trossos de peces de roba trencada, testimonis de la brutalitat ocorreguda dies o mesos enrere. Malgrat això, segueixen intentant entrar al nostre país per la tanca, població sobretot subsahariana que no disposa de mitjans econòmics per pagar els passos per mar o terra. Perquè a Melilla cal pagar per tot, fins i tot es pot veure com menors d’edat que intenten colar-se en vaixells com a polissons, han de pagar per fer l’anomenat “risky”, que és només un -no menys arriscat- salt de la muralla i tanca de la ciutat al moll on embarquen els vaixells amb destinació a la Península.

Tot i que els salts de tanca és potser el mètode d’arribada més cridaner mediàticament, no és mitjançant el qual arriben més immigrants, però sí el més sagnant. Hi ha molts intents de salt que són dissuadits per part de la policia marroquina que, sol desplaçar els immigrants a zones llunyanes i sovint desèrtiques, però en altres ocasions sí que són reeixits. Resulta curiós que associacions que treballen en el terreny detectin que sovint tenen lloc trasllats a la Península d’immigrants allotjats al CETI (Centre d’Estada Temporal) de Melilla, amb pocs dies de diferència a què es produeixi un salt.

Això porta a pensar que hi ha, si més no, una certa coordinació entre les forces de seguretat marroquines i les espanyoles en les entrades d’immigrants a Melilla, almenys pel que fa a la tanca.

L’últim aspecte que mereix ser destacat és la tramitació de les sol·licituds d’asil a la ciutat. Quan una persona sol·licita asil en l’arribar al nostre país, se li concedeix una targeta d’identificació, l’anomenada “targeta vermella”, durant el temps en què es tramita la seva sol·licitud. Aquesta targeta identificativa de la seva persona i de la seva situació al país els permet continuar residint en territori espanyol, i desplaçar-se pel seu interior fins que es resolgui el seu expedient. Però en el cas de Melilla això no és així. Als sol·licitants d’asil a la ciutat de Melilla se’ls expedeix una targeta vermella en la qual consta que únicament és vàlida per a la ciutat de Melilla, per la qual cosa no poden desplaçar-se a la Península quan així ho desitgin. I de la mateixa manera que passa per als residents del CETI, no hi ha cap regulació clara que estableixi quan i qui realitzarà el trasllat a Península en un moment o altre, ni el destí assignat. És més, es dóna prioritat als immigrants de determinades nacionalitats, com els sirians, per al seu viatge a Península. Això suposa que molts sol·licitants d’asil poden passar fins a un any o un any i mig sense poder sortir de la ciutat de Melilla. Es troben en una presó a cel obert: 12 quilòmetres quadrats, que lluny de proporcionar-los la seguretat i hospitalitat merescudes després d’un dur i llarg viatge, despleguen hostilitat i obstacles a un col·lectiu que es percep aliè. Els mateixos immigrants temen deambular per segons quines zones de Melilla davant el rebuig social que encara es respira en una ciutat, de fet, tan multicultural. Cultures diverses i riques però que molts tampoc volen que es toquin.

A prop del Parlament Europeu, a Brussel·les, pot llegir-se una placa amb la següent afirmació de Seán MacBride: “Sento que el que realment és més important que la creació de maquinària internacional és la creació d’un ideal de pau, basat en el reconeixement de certs drets democràtics fonamentals. És essencial que es doni esperança als ciutadans d’Europa, basant-se en la fe i l’idealisme”. Però, quins drets fonamentals està respectant Europa en la seva Frontera Sud?

¿Quants de nosaltres prioritzarem la “maquinària internacional” a ideals que transmetin esperança a tot ciutadà, també al que viu en i més enllà de les nostres fronteres?

***

[1] Dret a l’educació universal recollit en l’article 28 de la Convenció dels Drets de l’Infant, en l’article 27 de la Constitució Espanyola, en l’article 1.3 de la LODE (Llei Orgànica 8/1985, de 3 de juliol, reguladora del dret a l’educació), i en l’article 9 de la LO 4/2000 de 11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social.

[2]https://www.google.es/amp/www.lavanguardia.com/vida/20180424/442950883967/prodein-entrega-100000-firmas-al-gobierno-para-pedir-la-escolarizacion-en-melilla-de-160-ninos-que-viven-un-apartheid.html%3ffacet=amp

[3] http://m.europapress.es/epsocial/infancia/noticia-educacion-cifra-22-menores-escolarizar-melilla-falta-documentacion-niega-sean-160-20180424181241.html

valla de Melilla

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.