Ja no se senten les veus

Ja no se senten les veus

Tere IribarrenJa no se senten les veus dels desarrelats de la terra. Ells segueixen parlant però la veu no arriba perquè falta espai, falta temps. Encara hi ha persones de bona voluntat que multipliquen aquestes veus, els donen intensitat, però els mitjans de comunicació els abaixen el to atrapats per tants interessos econòmics, els treuen la veu els anuncis de dinars sumptuosos i de viatges paradisíacs.

Ja no se sent la veu de la Dolors, que té 65 anys i viu sola i no pot ni té força per dur el carro. Cada matí la veig a la porta del supermercat del barri buscant les sobres. Poques forces li queden per viure. No té pressa, el seu rellotge està aturat.

Ja no se sent la veu de la Maria, que viu en un cinquè pis sense ascensor i no es fia de deixar sola la casa perquè un cop van entrar a destrossar el poc que tenia. En venir al banc d’aliments conta que no sap com acabarà aquesta situació

Se sent poc la veu de la Viviana, que el dia que sortia de la clínica de donar a llum una bonica nena es va trobar la policia que la desnonava per no pagar el gas. Diversos amics que havien viscut experiències semblants hi eren per impedir l’atropellament. Ella es va marejar de l’ensurt.

Ja no se sent la veu de l’Hisham, perquè és difícil entendre la seva parla, perquè després d’una malaltia important no té qui li expliqui el que li diu l’informe que el metge, amb dedicació i professionalitat, li ha lliurat.

No se sent la veu de l’Abdul, que va venir del Marroc, que va fer molts cursos, que ha treballat en parcs i jardins però ja està sense feina. Han tret del pis tota la família, l’envien a diversos llocs i separen en un antre la dona amb la nena d’ell amb els seus 4 fills fins que s’hi trobi solució. No sap parlar del que li passa, els seus ulls brillants són expressió de la tragèdia que porta a l’ànima.

No se sent la veu d’en Mohamed, que després de fer voltes i més voltes pel mercat, un amic al final del dia li dóna 12 euros per una feina de carregar i descarregar.

Ja no se senten les veus d’en Josep, i importen poc els seus sentiments, les seves desil·lusions, els seus desànims i la seva petita esperança.

Ja no se senten les veus de l’Abdul, que va néixer en un llogaret de Rif i va amb un passaport fals venent el que recull de contenidors, i amb el mocador ple de material corre quan veu que arriba la policia.

Si algú vol sentir les veus que s’aturi a escoltar, que entri als barris de Barcelona, que miri, olori, toqui…, i que no es deixi convèncer pels discursos oficials.

Enmig d’aquesta mirada que deixa l’ànima desarborada, em venen les paraules del profeta que diu que el Senyor reclama de tu que practiquis la justícia, que estimis el germà amb tendresa i caminis humil amb el teu Déu.

grito

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.