Microrelats des de Calais

Microrelats des de Calais

Juanjo PerisEren els dies previs a la Pasqua. Des de feia mesos tenia comprat el meu bitllet d’avió per a celebrar-la amb els meus amics a Huelva. Estava de pas per Calais. M’acollien en una casa amb diversos migrants. Desconeixia que els cristians d’origen etíop tenen per costum no donar-se la mà ni abraçar-se durant la Setmana Santa. Cap contacte físic fins el diumenge de Resurrecció, referit, segons em van dir, al petó de Judes.

Ja a la nit, després de sopar, van trucar a la porta. Sento veus d’alegria. És algú que vivia amb ells i ha tornat. Quan arriba a la sala on sóc em diu:

– Ei! ¿No et recordes de mi?

-És clar que me’n recordo! Però porto tot el dia ficant la pota amb les salutacions i ja no sé a qui puc abraçar i a qui no.

-Quina alegria veure’t!- em diu mentre ens fem una abraçada.

-Em van dir que eres a Bèlgica- li dic.

-Sí, em vaig cansar d’estar esperant a Calais i me’n vaig anar allà.

-No t’ha anat bé i has tornat?

-No, he vingut a la festa…

-A la Pasqua?

-Sí, això.

-¿Has vingut en bus?

-En bus? Què dius! He vingut en camió!

-En camió! Estàs boig! Una cosa és jugar-te la vida per entrar al Regne Unit i una altra és fer-ho per venir a Calais.

-No tinc una altra opció! És la meva vida!

-Però tu no saps a on va el camió Pots acabar a qualsevol lloc! A més, saps que és perillós, que hi ha gent que ha mort atropellada en caure intentant agafar un camió.

– Jo sóc un professional! Sé a on van els camions. A més, vaig seguint la ruta en el meu telèfon.

-Però és un perill.

-L’únic que pot passar és que m’enxampi la policia i em detinguin per un parell de dies, i saps què? Que dos dies que no penso en què he de menjar ni on vaig a dormir. Dormo i em porten el menjar. És la meva vida. Jo no ho he triat, però és el que em toca viure ara.

***

El diumenge un grup de cristians d’origen etíop em convida a pregar amb ells (el que no em van advertir és del que havia de durar l’oració). L’oració és en tigriya, la seva llengua. Jo comparteixo amb ells, però sóc incapaç de seguir-los més enllà de ser-hi present i imitar les postures que ells realitzen: drets, agenollats, tocant amb el cap el terra… Al final m’assec.

Ells resen i jo em poso a pensar com la situació per als migrants que viuen al bosc és cada vegada pitjor. La policia els requisa possessions, els gaseja i els colpeja. Penso en com m’havia trobat en campaments amb indicadors evidents de tràfic humà i on els mateixos refugiats ho veien com l’única sortida a la seva situació. Penso com anem a pitjor i com tant li fa qui hi hagi al campament, menors o víctimes de tracta. La política és ficar-hi excavadores i desallotjar-los. M’estic cabrejant. Els nois segueixen amb les seves pregàries.

L’oració la lidera el “Diakon”, un d’ells que va realitzar alguns estudis de teologia i que viu al bosc intentant passar al Regne Unit. En aquest moment està predicant amb un gran somriure a la boca.

Decideixo demanar al que hi ha al meu costat si em pot traduir alguna cosa del que està dient.

-És difícil- em diu-. El meu anglès no és bo… Ell està parlant de com responen els homes quan passa alguna cosa i com responia Jesús. Jesús sempre tornava amor, només tornava amor. I si nosaltres som seguidors de Jesús no importa el que ens facin, només hem de tornar amor. Aquesta és la nostra missió, tornar amor.

***

És divendres a la tarda i sóc al centre de dia que Càritas té a Calais. Un espai obert de trobada entre voluntaris i migrants.

-Ei “bro”!- em saluden.

-Ei! Com estàs? M’havien dit que un grup havia decidit anar a Bèlgica i en no veure’t creia que eres entre ells.

-No, segueixo aquí. Ja no visc a la casa (d’acollida). Ara visc a la meva tenda de campanya. Tu saps, necessito llibertat. Necessito diners.

-Sí, ho entenc.

-Ja m’han rebutjat en diversos països de la Unió Europea. Només em queda provar sort allà. La meva única opció és creuar al Regne Unit.

-Sí, ho recordo.

Sona el telèfon. Respon.

-És algú que és al cotxe, em diu. Em ve a recollir. No més d’una hora. Si hi ets, després ens veiem per aquí.

-Et cuides?- li dic-. Em refereixo a si saps que pots fer-te revisions mèdiques gratis i accedir a material preventiu.

-Sí, només segur. Necessito els diners.

No et jutjo germà.

-D’acord, si necessites alguna cosa, fins a les cinc seré per aquí.

-Saps?- em diu-. Estaria bé si mai puc passar a Londres i ens podem prendre un cafè allà.

-Sí, això estaria molt bé.

***

-Has trobat ja els teus ulls?- em pregunta a la nit un eritreu que conec des de fa temps.

-No, encara no, en realitat no els estic buscant. Si ha d’arribar ja arribarà, però no em preocupa.

Un clàssic quan començo una conversa i els dic d’on sóc és que em preguntin si sóc del Madrid o del Barça. El següent clàssic quan establim confiança és que em preguntin si tinc fills. El meu amic eritreu em va explicar una vegada que ells diuen que no és bo que l’home estigui mirant-se sempre a si mateix, que és bo que busqui “uns altres ulls” on es vegi reflectit i formin una família. Aquest és un tema també de responsabilitat social, de portar fills al món i d’assegurar qui et cuidarà en el futur.

-No estic preocupat- li insisteixo-. Hi ha més formes de ser al món que la del pare-mare-fills. Si trobo algú ja es veurà. Fills no crec que n’hi hagi.

Percebo com hem passat a un tipus de comunicació sincera. En la conversa hi ha més migrants amb els quals també mantinc bona relació.

-L’important és que siguis feliç i que facis el que et digui el cor, em diu.

Ells segueixen parlant en la seva llengua fins que el meu amic interromp dirigint-se a mi:

-Si no has de tenir fills, fes-te germà i dedica’t a cuidar migrants com nosaltres. Necessitem gent que ens cuidi.

-Però això també ho puc fer sense fer-me frare!- li responc.

-Has de fer el que et faci feliç, em diu un d’ells.

-Pren-te un mes per pensar- em diu un altre-. Has de fer el que et digui el cor, però això ho has de pregar. Per estar ben segur ves a algun lloc i fes-te la pregunta cada dia, després ves a Déu a pregunta-li a ell. Així cada dia. A poc a poc Déu anirà posant respostes en el teu cor.

-Durant un mes?

-Sí. Molts de nosaltres ho vam fer abans d’iniciar el viatge migratori. Busca què hi ha en el teu cor, pregunta a Déu i ho aniràs veient. És difícil explicar-te tot això en anglès, però és bo prendre’s un mes per resar el que hi ha en el teu cor.

Calais

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.