Podem somiar en un món sense presons?

Xavier Badia i Cardús. Pertanyo a un grup de persones voluntàries de Justícia i Pau que anem als centres penitenciaris, i fem tasques d’acompanyament personal. I amb la nostra activitat ens sumem a la de molts voluntaris d’altres entitats que també fan aquest tipus de labor.

L’objectiu de tota la xarxa de voluntaris que anem als centres penitenciaris, fem l’activitat que fem, és el de situar-nos a prop de persones que, per diferents motius, estan en una situació d’una gran fragilitat i que tenen dret a refer la seva vida, sigui quin sigui el motiu pel qual són allà.

No hem d’oblidar una qüestió que és essencial: malgrat que a Catalunya parlem ara més que mai de presons per la reclusió de líders independentistes, i malgrat que estan augmentant a tot Espanya les condemnes de presó per delictes relacionats amb la corrupció, la realitat de les presons ha existit sempre, i en general la societat no n’ha volgut saber mai gran cosa. És més, ha estat sempre un tema incòmode i molest que ha estat silenciat i ocult.

En una societat estructuralment desigual, les presons han estat, i són, en bona mesura, un reflex d’aquesta mateixa societat, que ve marcada per una profunda desigualtat d’oportunitats. Les presons, com a tals, estan pensades principalment per als pobres, i les persones empresonades, en general, formen part del grup social més desfavorit de la nostra societat. Per què dic això? Crec que aquesta realitat té a veure amb tres fets que moltes vegades es donen simultàniament: en primer lloc, els condicionants que comporta l’estada en una presó: la baixa autoestima i la desconfiança en un mateix, la crisi emocional, la manca d’autonomia personal, l’aïllament i la solitud, un règim disciplinari ferri, l’agressivitat de l’entorn. En segon lloc, les dificultats en què es troben en el moment de la sortida en llibertat: l’estigma, el recel, els problemes de salut física i mental, les addiccions, les dificultats per trobar feina, el rebuig de l’entorn familiar i social o la situació d’extrema solitud, la insuficiència de recursos públics…  I en tercer lloc, la gran majoria de persones que compleixen condemnes de presó provenen de sectors socials de contextos de pobresa, d’entorns de famílies desestructurades, amb escassa formació, persones que van abandonar l’escola molt abans d’acabar els estudis obligatoris, procedents  de zones o barris amb risc d’exclusió, amb una forta incidència de consums, d’entorns violents, o estrangers amb nivells d’arrelament social molt baix o nul, o sense papers.

La vida en un centre penitenciari ve marcada per les parets i les reixes, l’horari pautat i la rutina. Aquesta realitat és una pesada llosa que condiciona, i molt, la persona empresonada; en el cas del compliment de llargues condemnes, constatem un gran deteriorament personal, tan físic com mental, psicològic i emocional. La monotonia, el pas dels dies i les hores buides són elements omnipresents en totes les persones que són als centres penitenciaris. Alhora, es tracta d’un món tancat per definició, format per persones que van totes amb la seva feixuga motxilla; algunes han viscut situacions extremes. Estem parlant d’un entorn molt hostil, jeràrquic i forçosament repressor, en el que hi ha persones de tota mena, i amb experiències vitals molt diferents, en què la violència i l’ individualisme es manifesten obertament: conviuen en un espai reduït, i totes les hores del dia, persones que intenten superar un moment crític de la seva vida, persones agressives, persones que reconeixen o no el delicte, o bé altres que malden per deixar enrere múltiples addiccions.

Fem l’activitat que fem, l’objectiu dels voluntaris penitenciaris és el de fer costat i donar suport a les persones privades de llibertat. La nostra tasca és contribuir a millorar les condicions per a la seva rehabilitació i posterior reinserció a la societat. No les  jutgem ni podem desentendre’ns del mal que han provocat; no ens podem oblidar de les víctimes. Per això són a la presó. Però a partir de la situació en què estan, mirem de donar-los la ma. La nostra activitat no és solucionar-los la vida, sinó ajudar-los, i facilitar-los eines perquè ells mateixos se’n surtin. La nostra mirada, la nostra acció, sempre ha de tenir l’horitzó de la sortida en llibertat, per llarga que sigui la condemna. No hem de deixar mai de considerar la situació d’empresonament com una situació provisional.

També volem contribuir a sensibilitzar la població respecte a la responsabilitat de tots en la reinserció de les persones empresonades. La societat ha d’entendre que la persona que surt de la presó i que vol refer la seva vida, ha de tancar un període, i que no el podrà tancar si entre tots reforcem l’estigma que porta d’ex-presoner, si no troba feina, si no té on anar a viure, o si no li facilitem la creació de noves relacions socials. La reinserció parteix de la voluntat personal, però també necessàriament de la complicitat de tots nosaltres, de tota la societat.

Dues últimes consideracions.

La millor i més autèntica política de prevenció de la delinqüència no és la política penitenciària, sinó una política que tendeixi a la cohesió social i a la reducció de les desigualtats. Tenir un bon sistema educatiu, que tingui una especial atenció al període de 0 a 3 anys, que redueixi l’abandó escolar en els trams de l’ensenyament obligatori, que faciliti l’accés als estudis més elevats a totes les capes de la societat. Unes polítiques socials i urbanístiques que facilitin l’estructuració social. El suport efectiu a les famílies en risc d’exclusió social. Una política pública d’habitatge, inexistent actualment al nostre país, com les que tenim d’educació, salut o serveis socials. Una major atenció a la salut mental.

L’enduriment del codi penal no porta enlloc. La solució no és augmentar els delictes que comporten presó. Cal invertir aquesta tendència. Molts delictes haurien de comportar penes alternatives a la presó, que reforcessin la dimensió col·lectiva de la rehabilitació i una major responsabilitat de la comunitat en aquesta funció. La presó s’hauria de reservar per a determinats delictes greus, i sempre hauria de pivotar més en la rehabilitació i en la reinserció que en el càstig. No hem de deixar de somiar en un món sense presons.

Imagen extraída de: Pixabay