"Els Exercicis són un llibre per no ser llegit. Ha de ser practicat"

“Els Exercicis són un llibre per no ser llegit. Ha de ser practicat”

Josep M. Rambla BlanchHi ha una sèrie d’expressions relatives als Exercicis que són o bé paradoxes o afirmacions desconcertants. I, amb tot, són il·luminadores. Vet aquí unes quantes. “Els Exercicis són un llibre per no ser llegit”, és clar, perquè ha de ser practicat. “Els Exercicis són el llibre de la pregunta, no de la resposta”, perquè són una mena de guia pel pelegrinatge espiritual, un manual d’exploradors de l’esperit. “El Exercicis no contenen res de nou, res que no s’hagi ja dit en la tradició espiritual i cristiana anterior a sant Ignasi”, perquè la seva originalitat no és el material que meneja l’autor sinó l’edifici d’iniciació espiritual que construeix amb la seva experiència i la rica tradició cristiana precedent i, per tant, l’originalitat dels Exercicis és la seva mistagògia. “Els Exercicis són un text literàriament rudimentari, de poca qualitat”. Però ara s’ha descobert, entre altres coses, que Ignasi és fundador de llenguatge, és a dir, té una capacitat d’expressió que cobreix quatre nivells diferents…”Els Exercicis són l’autobiografia del sant, però elaborada didàcticament”… Totes aquestes afirmacions revelen directament o per contrast alguns dels aspectes del Exercicis. Ens fixarem, per començar, en aquesta última afirmació.

  1. L’autobiogafia d’Ignasi elaborada didàcticament (Henri Brémond)

Partim, doncs, d’aquesta última afirmació: els Exercicis són l’autobiogafia d’Ignasi didàcticament elaborada. En efecte, no s’entenen prou bé els Exercicis si no es coneix una mica l’experiència espiritual dels sant que hi és latent. Veiem-ho amb una mica de detall.

De Loiola, el 1521 fins a Terra Santa el 1524, és el temps marcat pel “fer”, fer coses per Déu i pels altres. A Loiola durant la convalescència es realitza la conversió del desig, desig i anhel de coses gran transformat en fer les coses que feien el sants i cercar la glòria de Déu. És el “coratge i liberalitat” (EE 5) que tant aprofita a qui comença els Exercicis. Mentre, descobreix que Déu es manifesta com l’amic del ser humà, els seus moviments porten sempre a créixer, contràriament a l’enganyosa acció del mal esperit, “l’enemic de l’home” (EE 334) .

A Montserrat, aquell pelegrí boig per nostre Senyor Jesucrist rep un mestratge important, il·lustrat per la devotio moderna, posa una mica d’ordre i mètode en els seus impulsos generosos de fe coses grans, però sense ordre ni mesura, “sense discreció”, deia ell,

És a Manresa on l’experiència espiritual iniciada a Loiola qualla en forma d’una experiència fundant. És a dir, enmig d’oració i penitència, de llums i de foscors, d’ànim i de depressions, Déu se li comunica de manera immediata i definitiva, “l’ensenyava com un mestre d’escola”, fins el punt que la fe se li enfonsa tan endins que ja podria prescindir de la Bíblia. I el Senyor li fa veure la realitat del món amb un ulls nous, amb els ulls de Déu. Des d’aleshores no pensa en altra cosa que en ajudar les ànimes, glòria de Déu i bé de les persones.

Amb aquest desig tot seguint el camí dels sants, se’n va a Terra Santa com ja havia projectat a Loiola. Allà, però, tot volent només dedicar-se a la devoció i a ajudar els altres s’adona que el que cal no és solament fer allò que hom creu que és bo, allò que és molt generós, allò que han fet els altres sants, sinó que el que cal és no anticipar-se a l’Esperit i deixar-se guiar per Déu. El que semblava ser ja l’últim i definitiu pas de la seva vida, “fer”, realitzar el que feien el sants, es transforma i passa de “fer” a “buscar”. Buscar Déu no solament en la devoció personal i l’ajuda privada als altres o l’apostolat, sinó en la societat i la història del seu temps. I torna de Terra Santa no amb una resposta sinó amb una pregunta: “què he de fer”. Quina lucidesa va manifestrt Roland Barthes quan va copsar que ell llibre dels Exercicis  no és el llibre de la resposta sinó el llibre de la pregunta.

Durant els anys següents, Ignasi va elaborant els Exercicis ja com un mètode d’ajuda als altres partint de la seva experiència personal. I ara no solament elabora la seva experiència sinó que comença a donar els Exercicis. I aquest període culmina quan a París acaba aquesta elaboració i s’enriqueix amb el estudis. Fruit d’aquesta experiència, enriquida amb la pràctica d’ajudar els altres i també dels estudis, és la plana major d’exercitant de Paris. Són set, entre els quals, hi ha els sants Pere Favre i Francesc Xavier i els teòlegs Diego Laínez i Alfonso Salmerón. Són els que formaran el nucli de la Companyia de Jesús. Ens trobem al 1534 i encara passaran 14 anys fins que en 1548 aparegui la primera edició dels Exercicis.

  1. Què són els Exercicis?

Les dues passions, gairebé dèries, d’Ignasi eren: la glòria de Déu i l’ajuda dels altres. Moltes vegades s’ha tractat de definir el sentit dels Exercicis amb la frase de san Ireneu: “la glòria de Déu és que l’home visqui; la vida de l’home és la comunió amb Déu”. Amb el convenciment que la cosa més gran, la que més omple la vida d’una persona, és la comunió amb Déu, obrir-se a la seva gratuïta comunicació, els Exercicis són una mistagògia per tal que l’home es trobi amb Déu i que trobant-se amb ell es trobi a si mateix. Per això, el punt central de l’experiència dels Exercicis és l’elecció, el moment on l’exercitant que s’ha anat fent transparent a Déu, mitjançant la unió amb el Crist, reconeix de debò qui és ell i quin és el sentit de la seva vida. És molt important destacar això perquè l’atenció prestada a molt valors espirituals i humans dels Exercicis (pedagogia, psicologia, lingüística, lideratge…) i la ponderació d’ells, pot ser com la mirada als arbres que no ens deixen veure el bosc, és a dir, el sentit profund dels Exercicis.

Ara bé, el procés dels Exercicis es difracta en tres dimensions, tres vectors, d’una única experiència: La disponibilitat o el desbordament, l’encarnació o la historització i la cerca continua o el discerniment.

a) La disponibilitat o el desbordament. Aquesta cara de l’experiència espiritual dels Exercicis es pot definir amb dues paraules típicament ignasianes “tot” i “més”. “Tot” és una mena de definició subliminal de Déu. Als Exercicis Déu és el “Senyor de totes les coses” (EE 98), “tots els béns i dons davallen” d’ell (EE 237), porta l’ànima “tota en amor” seu (EE 330) . D’ací que la relació amb aquest Déu, que ho és tot, ho unifica tot i dóna sentit a tot, demana una obertura de tot el nostre ésser, un desbordament: “Totes les nostres intencions, accions i operacions” (EE 46), i finalment, l’exercitant fa una ofrena sencera de tot: llibertat, memòria, enteniment i voluntat i de tot el seu ésser i el que posseeix (cf. EE 234). En definitiva, els Exercicis porten a “la disposició de la pròpia vida per a la salut de l’ànima”, perquè l’exercitant en té prou amb viure amb l’“amor i gràcia” de Déu (EE 234). Aquesta mirada a Déu com a tot és una versió de la substància de la fe d’Israel assumida per Jesús en el NT: Estimar Déu amb tot el cor, tota la ment, totes les forces…. És també una actualització del “Déu meu i totes les coses” de sant Francesc.

Però al “tot” hi correspon el “més”. Si el “tot” és la utopia, el “més” és el dinamisme i el camí vers la utopia, veritablement mai assolida del tot. Quan la persona que s’exercita diu “més” i fa encara “més”, expressa el seu desig i anhel d’un Déu sempre major, sempre més gran: “Més” és el contínuum d’un desig que és la manifestació d’un amor que mai no en té prou amb el que vol o fa, que sempre cerca més, que vol conèixer més la persona estimada, seguir-la millor, imitar-la del tot. Es tracta d’estimar amb desbordament, amb un amor fins a vessar, diria sant Pau.

b) L’encarnació o historització de l’experiència de Déu. Aquest Déu que ens desborda només té una mediació per l’exercitant, el Crist, però el Crist contemplat, estimat i seguit en la història del món i en la seva història personal de cada exercitant. Un Crist que “per mi s’ha fet home” (EE 104). Aquest aspecte de l’experiència dels Exercicis es troba pautada pel coneixement, com a relació amorosa, i pel seguiment i imitació que és una manera de “prolongar el Crist” (Karl Rahner) en ordre a “fer la història d’avui com Jesús va fer la del seu temps” (Jon Sobrino). Perquè la contemplació dels misteris del Crist fins a la passió, mort i resurrecció, “reflecteix” en la persona i les circumstàncies de l’exercitant, és a dir projecta la seva llum a la vida i història de l’exercitant.

d) Cercar i discernir. Tots els Exercicis estan travessats per aquest moviment de “buscar i trobar la voluntat divina” (EE 1). Aquesta cerca, integrada en les altres dimensions ja descrites, és una continua atenció a les mocions i pensaments que es produeixen en l’interior per tal de descobrir-ne la seva direcció vers el creixement en Déu o el decreixement i despersonalització (cf. EE 313). Tot el dia i tots els dies, la persona que fa els Exercicis ha d’estar atenta a “fer millor els exercicis i per trobar millor el que es desitja” (EE 73). L’elecció, o el reconeixement de la voluntat de Déu en la pròpia vida, és un punt central per bé que no és el final. Paraules com buscar, sentir, conèixer, examinar, discreció, marquen tota aquesta vessant de l’experiència unitària dels Exercicis, el discerniment..

En conclusió, en la mida que “la persona que s’exercita” (EE 9) es va despullant de si mateixa, i Crist en va formant en ella (cf. Gàlates 4,19), tot escoltant les ressonàncies o reaccions que “en la seva ànima s’originen” (EE 313), arriba a poder “en tot i del tot estimar i servir sa divina majestat” (EE 233). Aleshores, Déu i món s’uneixen en una mateixa vivència, fe i història s’il·luminen i convergeixen. Així, es pot aconseguir progressar en l’ideal de “buscar i trobar Déu en totes les coses”.

  1. Els exercicis dels Exercicis

Aquesta experiència espiritual que he descrit, es realitza amb el suport d’una sèrie de pràctiques ben articulades que constitueixen la mistagògia dels Exercicis. Pràctiques o exercicis molt variats: diferents maneres d’oració vocal o contemplativa, exàmens també múltiples, discerniment dels moviments interiors i dels pensaments, recolliment i atenció a l’ambient, al cos, als àpats i al dormir, penitència corporal, participació en la litúrgia i lectures espirituals… Sobre tot, diàleg amb la persona que “dóna els exercicis”, que és una mena d’entrenador, que orienta, però no intervé en la mateixa activitat de l’exercitant. Dues coses s’han de destacar d’aquesta mistagògia: el caràcter holístic i la integració. El caràcter holístic, perquè en els Exercicis hi intervenen el cos, la sensibilitat i la imaginació, el pensament i la voluntat, l’entorn on hom es mou, el menjar i el dormir, etc. En resum, tota la persona amb les seves dimensions personals i les seves relacions amb l’entorn hi son implicats. A més, aquesta experiència tan rica i variada és una experiència integradora, perquè l’exercitant no ha d’estar “dividit en moltes coses, sinó posant tot el compte en una de sola” (EE 20). I totes les orientacions que s’han de tenir presents amb molta cura durant tots els Exercicis han de confluir en l’objectu que ho integra i unifica tot:  “fer millor els Exercicis i per trobar millor el que es busca” (EE 73).

  1. Conclusió

El llibre dels Exercicis és, com s’ha dit, un llibre per ser practicat per qui s’interessi per la vida de l’esperit, per la vida interior i per viure amb profunditat la vida humana. Potser la millor recomanació és del mateix sant Ignasi qui, tot i ser conegut per una proverbial aversió a les ponderacions excessives, va dir dels seus Exercicis Espirituals: “Són el millor que jo puc pensar, sentir i comprendre en aquesta vida tant per aprofitar-se’n un mateix, com per a poder fer fruit, ajudar i aprofitar a molts d’altres” (Carta a Manuel Miona, 16 de novembre de 1536).

Ignacio de Loyola

Il·lustració d’Ignasi Flores per a Grupo de Comunicación Loyola.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.