Fills de Satanàs!

Fills de Satanàs!

José María SeguraVa començar com una broma. Crec. A propòsit de trobar alguna manera inclusiva d’esmentar el progenitor/a d’algú. Això de fill de p… no ens feia tanta gràcia a mesura que coneixíem la realitat de les dones prostituïdes. Darrere de les categories hi ha persones. Però aquest post va del viceversa…

I és que, coses que passen, l’expressió va anar agafant densitat “ontològica”. Fills de Satanàs! (i filles), d’haver-n’hi, n’hi ha. L’expressió és problemàtica en diversos sentits. Però aquí reivindico la seva necessitat. Em serveix per anomenar, encara que sigui com a no-categoria, com a no-lloc, com a parida mental que no hauria de fer servir, com a calaix-desastre (que no, “de sastre”). Per “fills de Satanàs” em refereixo a totes aquestes persones que fan mal, que abusen, que fereixen, que exploten, que maten, que es lucren a costa del dolor i del sofriment d’altres persones. Són aquells nens/es de Déu que semblen haver-se negat a si mateixos la seva condició creatural fins a no semblar fills del seu Pare/Mare del cel sinó del “temptador”, del que separa de Déu, de la creació i dels germans… I aquí comença el ball.

Com és possible que “el mal” tingui poder en la creació de Déu? Com és possible que la imatge de Déu en els seus nens/es s’erosioni de tal manera (que diria Martin Luther King Jr.) que atemptin contra altres nens/es de Déu? Hi ha tesis, rius de tinta sobre això, és una bola que porta segles rodant (recordi el lector el dilema d’Epicur del segle IV a.C.).

Aquest post no pretén resoldre el problema, tan sols compartir una necessitat d’anomenar, de ser políticament incorrecte, de convidar-me i convidar-nos a responsabilitzar-nos de les coses que funcionen malament. Aquestes línies són un exabrupte, un al·legat contra la banalització i el “bonrotllisme”, de “les coses estan fatal, què hi farem”, “així són les coses”. No, les coses no són, sinó que les fem. Hi ha persones, agències, interessos, darrere de les dinàmiques i situacions que esclavitzen nenes en bordells, nens en milícies o en plantes de producció; hi ha interessos bastards de multinacionals sense cor… però que tenen al capdavant òrgans de govern, presidents/es… fills de Déu que més semblen fills del temptador, perquè fan mal a la creació i a les seves criatures per un increment en el marge de beneficis.

Per la meva feina en aquest moment, amb persones migrants i refugiades, Déu ha anat posant en la meva vida persones ferides i trencades, perquè algun fill de Satanàs (fonamentalment fills en les persones que he acompanyat) els ha fet molt de mal… Em refereixo a dones sotmeses a tracta, prostituïdes i traficades. Espanya és un paradís per a tractants de persones, per a traficants de “carn fresca”, per a explotadors de nenes… Som un país de puters (llegeixin per exemple El proxeneta, de Mabel Lozano o El putero español, d’Águeda Gómez Suárez). Com si fos part de “la cultura nacional”, convivim amb macrobordells on hi ha dones esclavitzades, segrestades des dels seus països d’origen, enganyades, entabanades, amenaçades… Altres són a les cunetes, als polígons, a la vista de qui vulgui veure-les .

És hora de prendre partit, de treure’s la careta, de dir “no, aquesta broma és una grolleria i no té gràcia”, perquè és racista o sexista… per fer preguntes incòmodes: “De debò necessites canviar de mòbil i gastar cent euros (sé que em quedo curt) en un món en què hi ha nenes que es venen a Sierra Leone per 1,5 € per poder menjar?” el problema és: ¿estem disposat a ser el paparra que digui aquestes coses? I, a ser conseqüents amb el que diem? Si callem, aquestes situacions que ens separen de les nostres germanes i germans, de la creació, de Déu, es van apoderant de la nostra forma de vida.

És temps de posar nom a les dinàmiques, les entitats i sí, arribat el cas, als responsables d’aquestes situacions. Sobretot és temps ja d’evitar les nuvolositats de “les coses són així”, “les coses van malament”. És moment, potser fins i tot, de combatre. Sí, combatre, però enarborant les armes de la revolució de l’evangeli (que deia sant Romero d’Amèrica), i de la tradició de la resistència civil i la no-violència. Siguem ciutadans primer, i no súbdits i consumidors! Siguem persones! Siguem nens i nenes del nostre Pare-del-cel!

denuncia

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.