Un exèrcit de perdonats a Brussel·les

Un exèrcit de perdonats a Brussel·les

Xavier AlonsoEl 25 d’abril es va celebrar al Saló Gòtic de l’Ajuntament de Brussel·les una cerimònia que em va impactar. Barcelona té el seu saló gòtic tot i que no sé si també celebra aquest tipus de cerimònia. L’any passat van morir als carrers de Brussel·les seixanta-dues persones, de pura pobresa, soledat, deteriorament. Cadascuna d’elles devia tenir el seu entorn, la seva família, els seus fills potser, una ONG amiga, una treballadora social amb qui empatitzava, fins i tot un riu diari de gent amb qui parlar una mica mentre es capta. A mi m’impressiona més el fracàs que l’abandonament, si és que són coses diferents. El fracàs que he vist, a Barcelona o a Brussel·les, a la cara d’alguns, és el fracàs d’algú de 30, 45, 57 anys que no té res a fer en tot el dia, que sent -igual que jo mateix- que la vida passa ràpid, però que no ha aconseguit res rellevant, no ha pogut formar una família, o no la pot mantenir, o no és volgut per ella, o no té una dutxa pròpia, o fuig d’alguna cosa secreta. Desesperança a l’edat intermèdia, això m’impacta.

Tornem a l’impacte primer, al de la cerimònia al Saló Gòtic. A Brussel·les hi ha una associació que es diu Les Morts de la Rue -en neerlandès, Straatdoden. A la seva pàgina web s’expliquen així: “Perquè rebutgem que les persones estiguin soles i en l’anonimat, fins i tot després de la mort. Perquè la solitud i l’anonimat han de canviar per a aquells que encara viuen al carrer. Perquè tots volem poder acomiadar-nos, dels nostres amics, éssers estimats, pares, mares o fills… Només aquells que són oblidats moriran. Benvingut al lloc del Collectif  Les Morts de la Rue de Bruxelles.” El 25 d’abril van organitzar, amb l’Ajuntament, l’homenatge anual als morts de l’any anterior. A l’entrada ens van donar un dossier de vint pàgines, amb ressenyes de cada un dels seixanta-dos i poemes que una associació amiga, de poetes, havia escrit. La cerimònia va ser una successió de cants d’una coral, discursos, lectures en memòria d’alguns dels desapareguts… Hi havia el primer tinent d’alcalde, monsieur Courtois, que va parlar pausadament i creïblement, i no va mostrar el pesar sinó la culpa dels polítics perquè a Brussel·les una cosa així passi.

Vegem a l’atzar una de les seixanta-dues ressenyes: “Miroslaw, 43 anys. Miroslaw era més aviat fort, bru, tenia molt de pèl, una cara rodona. Era amable i sociable, dolç i agradable. Tenia un gran sentit de l’humor i li agradava molt riure. Era serè, i parlava francès una mica. Se’l podia trobar a l’Estació del Nord, en companyia de compatriotes polonesos. El sacerdot que havia oficiat el seu casament ha oficiat també el seu funeral.”

La cerimònia del 25 d’abril no va ser religiosa sinó, literalment, “interconviccional”. Quatre líders d’altres tantes “conviccions” van fer curts parlaments: monsieur Job, de la comunitat jueva; monsieur Mirindi Baganga, de la catòlica; monsieur Abdelhadi, de la musulmana, i madame Van Niewenhuijsen, de la laica. Els seus quatre parlaments van ser aguts i mesurats. Però vet aquí que un d’ells, cap al final, no va poder evitar-ho i va fer un improvisat pas -no era un parlament escrit- a la indignació. “Però com és possible que a Bèlgica, que a Brussel·les, la bella capital del país, a Brussel·les, la capital d’Europa, passi una cosa així? Com és que els polítics no fan res?” Monsieur Courtois, el tinent d’alcalde, ja se n’havia anat d’allà, però això no ho explico per criticar-lo, per donar a entendre que “ja se sap, els polítics, un discurs bonic i després marxen…”. No, Courtois no sé per què se n’havia anat, devia tenir altres coses indelegables a fer, igual que jo mateix, que vaig haver d’anar-me’n a dos quarts d’una perquè m’esperaven a la una a la meva oficina. No em vaig quedar a l’aperitiu final.

Per què moren persones als carrers de la bella, rica i poderosa capital d’Europa? Sí, les seus de la Unió Europea són a només quatre parades de metro d’allà. El petit “Barri Europeu” és realment important, està ple de polítics, funcionaris, lobbies, periodistes. Brussel·les és la ciutat del món amb més corresponsals de mitjans de comunicació, més fins i tot que a Washington. Hi ha molt de poder. Però, ¿poder per fer desaparèixer la pobresa i la solitud? Ara no vull jutjar sinó celebrar el gest de la ciutat envers els que moren sols. Els polítics són com nosaltres: fan el que poden, i només Déu coneix el cor de cadascú. Perdonem-nos, ni que sigui una estona. El papa Bergoglio diu que “donar i perdonar és intentar reproduir en les nostres vides un petit reflex de la perfecció de Déu”. Cal pensar que tots nosaltres som un exèrcit de perdonats. Tots nosaltres hem estat mirats amb compassió divina. Si ens acostem sincerament al Senyor i afinem l’oïda, possiblement escoltarem algunes vegades aquest retret: «¿No t’havies tu també de compadir del teu company, com jo m’havia compadit de tu?» (Gaudete et Exsultate, 81-82).

Jo, abans, sovint m’indignava amb els polítics, sobretot amb els de dretes. Al llarg dels anys em vaig anar adonant -en tantes tertúlies, xerrades, xats, en el meu propi debatre intern- que altres s’indignaven també molt amb els polítics, però amb els d’esquerres. Que m’indignava pel que hi havia de dolent en els que no votava, i tendia a ser comprensiu amb el que hi havia de dolent en els que sí que votava, i que era millor temperar les meves emocions, era millor pensar-m’ho dues vegades abans de llançar una diatriba, era millor ensinistrar-me a veure la biga en el meu ull. Domesticar les meves passions no em priva de tenir la meva ideologia, ni de defensar-la de vegades, ni de indignar-me de vegades. Els polítics europeus són el que són, igual que jo. Què sé jo del seu cor. Són un exèrcit de perdonats. Per aquí soc jo també, marcial buròcrata, un soldat més.

morts de la rue

Imatge extreta de: Collectif Les Morts de la Rue de Bruxelles

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.