El Maig del 68, de la mobilització de carrer al cinquè poder

El Maig del 68, de la mobilització de carrer al cinquè poder

Xavier Garí de Barbarà. [Revista Descubrir la Historia] El Maig Francès de 1968 va ser un moment històric únic, un punt d’inflexió en l’Europa Occidental del segle XX. Una Europa assetjada i dividida per la Guerra Freda, la més longeva de les conflagracions mundials contemporànies, que va donar lloc a quatre grans revoltes ciutadanes: la d’Hongria (1956), la de Praga (1968), la del Maig del 68 Francès i la de Berlín (1989). Aquesta última va enderrocar el Mur del mateix nom, producte indirecte de la revolució soviètica amb la qual el segle XX va començar la seva marxa, també amb una mobilització social de masses. Entremig de aquestes quatre revoltes ciutadanes: el Maig Francès, que es va centrar en la mobilització al carrer, és a dir, en els moviments socials, l’activisme dels quals deixaria una marca indeleble per a la segona meitat de la centúria. Tal va ser l’impuls notable que el Maig del 68 Francès va donar als moviments socials, que arribaria fins a catapultar-los al nivell del Cinquè Poder, després del dels mitjans de comunicació, que ja començaven a ser llavors el Quart Poder, i els coneguts tres poders separats d’un Estat (legislatiu, executiu i judicial).

Segons Grau i Ibarra,[1] entenem per moviments socials una forma d’acció col·lectiva que implica la preexistència d’un conflicte, d’una tensió que aquesta acció col·lectiva tracta de resoldre  –fent-la visible, donant-li dimensions, o canviant-la. No obstant això, no qualsevol conflicte desemboca en una acció col·lectiva que pren la forma d’un moviment social. Altres definicions clàssiques de moviments socials són les que els expliciten així: “Empreses col·lectives destinades a realitzar canvis en l’ordre social” (Lang i Lang, 1961); “Esforços col·lectius per controlar el canvi social o per alterar la direcció del canvi” (Lauer, 1976); “Formes més o menys organitzades d’acció col·lectiva orientades al canvi social”; o també: “Grups d’individus reunits amb el propòsit comú d’expressar el descontentament sentit subjectivament de forma pública i de canviar el que es percep com els fonaments socials i polítics de tal descontentament” (Eyerman i Jamison, 1991); “Intents no convencionals d’un grup de produir o evitar el canvi” (Wood i Jackson, 1982).

En qualsevol cas, el Maig Francès es va presentar com un gran moviment social que va esclatar a París, que va afectar mitja França i que es va allargar en el temps durant setmanes però la seva influència va arribar a mesos i anys. Anteriorment, no havien existit moviments socials d’aquesta índole? Els anteriors a 1968 van existir però eren reduïts, puntuals o, simplement, testimonials. Previ al Maig Francès però encara al segle XX, se’n podrien destacar principalment tres. D’una banda, el moviment de les Sufragistes (Estats Units, 1917), forjat durant les últimes dècades del segle XIX i liderat per algunes activistes nord-americanes, que es van organitzar per reclamar el dret de les dones a votar en eleccions democràtiques. S’aconseguiria el 1918, quan el Congrés va aprovar l’Esmena 19 a la Constitució, que prohibia la discriminació de vot per raó de sexe.

En segon lloc, aquell mateix any 1917, Rússia vivia un moviment social sense precedents que va desembocar en la Revolució d’Octubre i la proclamació d’un estat soviètic sobre l’antic Imperi Tsarista Rus. La situació política i social prèvia recordava alguns elements propis del feudalisme medieval, i la població vivia en la pobresa i sense un horitzó esperançador, tot i ser el país més gran del món i disposar d’incomptables recursos per fer-lo fructificar.

Finalment, i en tercer lloc, un altre dels grans moviments socials del segle XX va ser el que va liderar el Mahatma Gandhi amb la mobilització noviolenta per la independència de l’Índia. Va destacar especialment la Marxa de la Sal, duta a terme personalment per Gandhi el 1930, en què es va proposar recórrer 390 quilòmetres per protestar contra els abusos de l’Imperi Britànic. La Marxa va convertir Gandhi en una referència política mundial i va desencadenar la primera onada de desobediència civil massiva contra un poder establert, especialment el britànic. Va caldre encara una lluita de més de 17 anys perquè l’Índia obtingués finalment la seva independència.

La Segona Guerra Mundial va tallar en sec la mobilització social fins a la dècada dels anys 1960, quan la postguerra mundial començava a quedar lluny i una nova generació nascuda al final d’aquell conflicte bèl·lic, tan traumàtic, començava a avançar per deixar enrere el seu passat i entrar amb força en el futur que volien construir diferent. Aquells anys 60 van ser els de la nova política nord-americana que renovava un admirat John F. Kennedy, però també la del revisionisme que Nikita Krushev va imposar amb valentia davant el XX Congrés del PCUS i la crítica a l’estalinisme. Va ser la dècada de la defensa dels drets civils dels afroamericans, que va portar a lluites noviolentes i de resistència pacífica fins a la Marxa sobre Washington, d’agost de 1963, sota el lideratge de Martin L. King. Va ser també la poca de l’Apartheid, de la segregació racial a Sud-àfrica, de la violència dels afrikaners tot i que eren hereus de l’època colonial i minoria blanca al país, i per suposat, va ser l’època de la revolta dels negres sud-africans contra la repressió blanca.

No obstant això, van ser anys també de molta violència i agitació, i de reaccions contra les mobilitzacions socials. John F. Kennedy i Martin L. King van ser assassinats; Krushev va ser defenestrat al comandament del PCUS i de l’URSS; Mandela va ser empresonat per gairebé tres dècades a Robben Island. A més, els anys 60 van ser la dècada de la Guerra de Vietnam, les protestes massives i reiterades es van congregar no solament als Estats Units, sinó també en part de la resta del món. Van ser anys de tensió armamentista i carrera nuclear, que també van mobilitzar milers de ciutadans contra la proliferació nuclear i l’augment desmesurat del militarisme. Hi havia revoltes a l’Europa de l’Est contra el sistema soviètic (Hongria i Txecoslovàquia, i l’original autonomia de Iugoslàvia que a la seva manera era una mena de revolta interna del Bloc Comunista), a més d’altres conflictes territorials propis de la Guerra Freda. A Roma, seu de l’Església Catòlica, un Papa diferent signava l’Encíclica “Pacem in Terris” el 1963, i obria un Concili Ecumènic que faria passos de gegant en una institució i uns fidels que durant segles havien canviat mínimament.

En tot aquest context, també va aparèixer moviment hippie, un dels principals abanderats socials no institucionalitzats, que va generar també canvis cívics des de la defensa del llibertarisme, el pacifisme o l’amor lliure. Aquests grups també incitaven la gent a deixar de treballar en les indústries bèl·liques, a abandonar el consumisme i, en conseqüència, canviar la manera en què les persones estructuraven la seva vida, la seva professió, el seu consum o el seu compromís sociopolític. Aquest moviment va tenir un auge cultural que va influenciar grans artistes com John Lennon, recordat fins i tot avui com un dels principals activistes polítics alternatius de la seva època i que, per cert, també va ser assassinat.

Els moviments socials que es van donar després del Maig Francès, impulsats en part per aquest o als quals es va unir i va reforçar, van ser principalment el del pacifisme, el feminisme i l’ecologisme. El primer es va centrar en la lluita contra la ja citada carrera armamentista i de proliferació nuclear, que situava a la vora del precipici el planeta sencer davant de qualsevol conflicte que es descontrolés. El segon, posava en primer pla la lluita per la igualtat entre homes i dones, denunciant la discriminació de la meitat de la població mundial, sotmesa a l’hegemonia masculina i a l’explotació d’aquesta sobre la dona. El tercer, l’ecologisme, es va anticipar al que avui dia és de tan rabiosa i preocupant actualitat: la lluita contra el canvi climàtic davant d’un sistema econòmic que desgasta el planeta sense deixar-lo recuperar-se, o bé l’emmalalteix i contamina tan perillosament.

En conclusió, què en va quedar del Maig Francès posteriorment a 1968? Va romandre i roman actualment, especialment en la societat occidental, una herència indiscutible i in crescendo durant tot el segle XX, que haurà marcat inexorablement fins i tot l’inici del segle XXI. La capacitat de mobilització dels moviments socials es va erigir des de llavors com a indiscutible, convertint-se en contrapès dels poders governamentals, de les institucions, de la influència de l’economia i les finances, i fins i tot de la cultura i els costums dominants. El segle XXI va començar amb els anomenats moviments altermundistes o d’antiglobalització, que van significar una presa de consciència dels riscos d’una globalització descontrolada o, més ben dit, controlada per poders fàctics i interessos polítics, però sobretot econòmics i financers internacionalitzats. Sense el Maig del 68 no hi hauria hagut, indubtablement, la mobilització amb la qual es va iniciar el pas al convuls segle XXI. I més en concret, els moviments pacifistes que van fer la volta al món contra la invasió de l’Iraq, no s’haguessin globalitzat com a moviments per la justícia internacional, contra les guerres, per la defensa del medi ambient i contra la pobresa d’un sistema econòmic predominant però generador de desequilibris i crisis cícliques, després de la caiguda del món soviètic, sense que el maig Francès hagués existit.

Què va deixar a la França de l’època? Sembla que la majoria dels especialistes conclouen que la revolta de Maig del 68, com a tal, no va provocar canvis realment decisius en la societat francesa. La Universitat sí que va canviar: els estudiants i el professorat progressista se’n van apoderar pràcticament, però després van anar perdent aquest poder a poc a poc. A les fàbriques, els treballadors van obtenir certes millores salarials i de condicions de treball, i els sindicats, un augment de la seva influència. L’Estat va millorar les prestacions socials reforçant el creixent Estat del Benestar. Hi va haver, per tant, conseqüències i millores per als francesos, naturalment. Però també hi ha qui defensa que totes aquestes millores, així com els canvis que es van anar produint en els costums -en l’estil de vida, en la família, en les relacions de parella, en les formes d’oci- coincidien amb el que podríem anomenar l”’evolució natural de la realitat”. La prova va ser que en altres països de l’Europa occidental no hi va haver una revolta tan cridanera, i no obstant això van avançar en direcció molt semblant. Tot i així, la particularitat francesa, que té per descomptat relació amb el que va passar el Maig del 68, no se centra tant en els resultats materials obtinguts i visibles com en el sòlid fonament social que els va proporcionar. I és aquí on l’herència dels moviments socials sí que ha significat la seva consolidació com a actors a tenir en compte en les dècades posteriors. Actors que van marcar França, que marquen la Unió Europea i que marquen el món globalitzat del segle XXI, impossible ja d’entendre sense els seus diversificats moviments socials.

Si després dels tres poders d’un Estat el quart poder sempre ha estat el dels mitjans de comunicació, m’atreviria a afirmar que el cinquè poder són els moviments socials. D’aquell carrer alterat i d’aquella societat revoltada del 1968, a París i a mitja França, es van actualitzar, es van organitzar i es van empoderar els moviments socials com a actors ineludibles del panorama nacional de molts països i de l’internacional de bona part del món. Un contrapoder que neix al carrer però que podem reconèixer clarament que s’eleva com si fos el Cinquè Poder en influència al món.

***

[1] Anuario de movimientos sociales. Una mirada sobre la red. Elena Grau i Pedro Ibarra (coord.). Icaria Editorial i Getiko Fundazioa. Barcelona, 2000; pàg. 9.

Mayo del 68

Imatge extreta de: Wikimedia Commons

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.