Menors estrangers no acompanyats: una situació límit

Menors estrangers no acompanyats: una situació límit

Mercedes PagonabarragaDiversos mitjans de comunicació s’han fet ressò darrerament de l’arribada al nostre país d’un nombre cada vegada més elevat de Menors Estrangers No Acompanyats (a partir d’ara MENA), però el fenomen no és cap novetat. En efecte, el fenomen de la immigració dels MENA va irrompre a l’Estat espanyol a mitjan anys noranta, i va ser el 1998 quan es va disparar amb intensitat i es va començar a registrar un augment considerable de la quantitat d’arribades. Per tant, es tracta d’una realitat amb la qual convivim des de fa dues dècades, en el transcurs de les quals s’ha anat posant en qüestió i modificant el sistema d’acollida i protecció dels MENA al nostre país amb l’objectiu d’anar-se adaptant a les necessitats que aquests menors d’edat presenten. Vegem-ne ara les singularitats principals i específiques i les respostes que es mereixen.

Qui són els MENA?

L’Observació General número 6 elaborada pel Comitè dels Drets de l’Infant de les Nacions Unides, l’any 2005, defineix els MENA com «els menors que estan separats d’ambdós pares i altres parents i no rep atencions de cap dels adults als quals, per llei o per costum, correspon aquesta responsabilitat».

El terme «estranger» és determinat pel fet que no es tracta d’infants ni adolescents que hagin nascut al nostre país, sinó que hi han arribat procedents del seu país d’origen, i han fet tot el viatge, o en part, ells sols.

La majoria dels MENA són nois d’entre 15 i 17 anys, per bé que també es detecten adolescents de sexe femení. La procedència ha anat variant al llarg dels anys, i, tot i que en un principi la majoria dels MENA procedia del Marroc i d’altres països del Magreb com ara Algèria, a partir de l’any 2006 s’ha anat detectant un augment d’adolescents que procedeixen de països subsaharians com ara el Senegal, Ghana o Nigèria.

El tipus d’arribada també varia en funció del país d’origen i de la motivació del procés migratori. Els MENA procedents del nord del Marroc solen travessar la frontera amagats a la part inferior de camions o autocars, però n’hi ha molts –entre els que comencen el seu viatge al sud del Marroc o en països subsaharians– que fan servir les pasteres o cayucos, especialment a les illes Canàries i les costes andaluses. Arribats ja a l’Estat espanyol, es van desplaçant a les diferents comunitats autònomes a partir de la informació de què disposen i en funció de la tipologia dels serveis de protecció i de les expectatives de futur que els sembla que hi poden tenir una vegada assolida la majoria d’edat.

Les comunitats autònomes que més MENA reben, a més d’Andalusia, són el País Basc, Catalunya, Madrid i la Comunitat Valenciana, seguint aquest ordre, segons les dades recollides en la Memòria de la Fiscalia general de l’Estat 2017, segons la qual, a 31 de desembre de 2016, figuraven inscrits en el Registre de Menors Estrangers No Acompanyats un total de 3.997 infants sotmesos a tutela o bé a acolliment pels serveis de protecció (527 nenes i 3.470 nens). Aquestes xifres representen un increment del 19,63 % respecte de l’any anterior, en el qual es van registrar 3.341 menors.

Dins dels MENA, podem distingir quatre grans perfils que són condicionats per les causes que els empenyen a fer el procés migratori:

1. Menors d’edat que emigren del seu país per millorar la pròpia situació econòmica i sovint també la de la seva família. La majoria són nois, fan el procés migratori de manera voluntària i fins i tot de vegades la decisió és consensuada amb la família.

2. Adolescents que volen millorar les expectatives de vida, no només pel que fa a l’àmbit econòmic sinó també socialment i culturalment. Marxen del seu país amb una visió idíl·lica de la vida que es fa a Occident, i veuen el nostre país, sovint a través de programes de televisió o d’altres mass media, com un lloc ple d’oportunitats.

3. Menors d’edat que viuen una situació conflictiva en la seva família, la qual cosa els porta a abandonar-la. Molts d’ells han viscut durant força temps al carrer de grans ciutats com ara Tànger. Es tracta del col·lectiu que arriba a Espanya en situacions més degradades per la violència i la manca de protecció viscudes, tant a casa seva com al carrer.

També cal incloure en aquest perfil el de les adolescents que fugen de casa perquè en el context que viuen la qüestió de gènere els representa l’amenaça de matrimonis forçats, mutilació genital femenina o bé explotació com a treballadores del sexe.

4. En darrer lloc, en menor quantitat però no en situació menys vulnerable, arriben menors d’edat que fugen d’entorns en què es viuen conflictes armats, o per motius polítics, religiosos o de caràcter ètnic, la majoria procedents de l’Àfrica subsahariana.

(…)

***

Per llegir el Paper CJ complet feu click aquí.

Menores extranjeros no acompañados

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.