Xavier Garí de Barbarà[Foc Nou] El passat mes de febrer vaig asistir, amb molt d’interès, a la presentació pública del darrer Quadern de Cristianisme i Justícia, Desarmar els inferns. Practicar la noviolència de Jesús avui. El seu autor, el jesuïta Joan Morera, titulat en Teologia Bíblica per la Universitat Gregoriana de Roma, publica una excel·lent síntesi de la seva tesina sobre la noviolència cristiana, tot aplicant a l’actualitat els grans valors d’una tradició ben antiga, que s’endinsa en els primers cristians i l’Església primitiva. Però què és la noviolència i, en concret, la seva arrel cristiana?

De fet, la noviolència és una mística a més d’un mètode, i és una teoria política a més d’una estrategia social. La noviolència és un recurs que abraça tota la persona, i fins i tot, la seva interioritat, que busca resoldre els conflictes no només rebutjant la violència, sinó també afrontant-la des de mitjans sorprenentment alternatius que mai cauran en fer cap ús de la violència.

Mahatma Gandhi, el gran actualitzador de la noviolència contemporània, entenia aquesta força com una mística (és a dir, una aproximació al “misteri”, de la vida, de la persona, del món, de la veritat), i sempre va referir-se als orígens religiosos dels dos pedals de la noviolència: Ahimsa i Satyagraha, que a l’Orient vol dir “la força de l’amor” i “l’adhesió a la veritat”. A Occident aquest concepte tan ampli, transversal i profund l’hem consensuat sota la definició de “noviolència”, però és evident que es tracta d’una paraula amb un significat molt més ampli i molt més profund.

La noviolència és també una forma de viure i és una actitud davant els conflictes, que busca sempre gestionar-los i superar-los creativament, alternativament i pacíficament, fins a l’extrem d’acceptar la propia mort abans que no eliminar a l’altre. El potencial de la noviolència beu de la força de l’espiritualitat i de la influencia de les tradicions religioses, que li confereixen aquesta profunditat humana que va més enllà de qualsevol estrategia o acció concreta, fins i tot de qualsevol dinàmica de transformació social o política. Gandhi, que es retirava a meditar a fons abans de portar a terme qualsevol acció noviolenta, admirava enormement l’Evangeli, el testimoni dels primers cristians i, especialment, la figura de Jesús, de la què sempre va considerar com a exemple perfecte de noviolència. El Mahatma, que tenia en les Benaurances i l’amor als enemics el gran repte cristià, argumentava que en Jesús hi eren tots els ingredients de la noviolència: l’entrega, el perdó, el deixar-se matar abans no matar ningú, i això fent-ho sentint-se salvador -servidor- de tota la humanitat.

cristianismo

Imatge extreta: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Doctor en Historia (con una tesis doctoral sobre el pacifismo), Máster en Historia Comparada y Licenciado en Historia Contemporánea. Es Postgraduado en Cultura de Paz (especializado en No-violencia), en Resolución de Conflictos (especializado en Reconciliación) y en Acompañamiento Espiritual (especializado en el duelo y la pérdida). Estudia Ciencias Religiosas en el ISCREB. Se dedica a la enseñanza en Jesuitas Sarrià y a la docencia e investigación en la Facultat de Humanidades de la Universitat Internacional de Catalunya. Sus campos de docencia, investigación o activismo son la cultura de paz, los movimientos sociales, la ética global, las relaciones internacionales, la historia y las religiones. www.xaviergari.com / www.culturadepau.org
Article anteriorLas mujeres, creadoras de la Iglesia
Article següentMenors estrangers no acompanyats: una situació límit

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here