Ser o voler ser? Aquesta és la qüestió

Ser o voler ser? Aquesta és la qüestió

Patricia Franco AndíaVoler ser bo és una de les trampes mortals de l’ego. Si, sí, ho han llegit bé: voler ser bo, el més bo, boníssim, o voler deixar de ser dolent, que és el mateix però tenyit de culpa, és un enganyifa mental que al costat de la de “creure’s bo”, que no ajuda tampoc a la humilitat, destrueix qualsevol possibilitat d’acostament veraç a l’altre.

“Mestre bo…”, li van dir a Jesús de Natzaret com a introducció per fer-li una consulta, i ell, abans de respondre a la qüestió, va aclarir: “Perquè em dius bo? No hi ha ningú bo sinó un: Déu”.

Des de l’ego, que és la instància que desitja, vol, pretén ser qualsevol cosa, no hi ha cap possibilitat de ser bo ja que la bondat és un tret de la Totalitat, de la Divinitat, d’Un, de Déu.

Tampoc des de l’essència del nostre ésser -que no acull cap pretensió ni desig- té sentit tractar de ser bo, ja que aquesta essència nostra és part, reflex, buf… de l’Essència, d’Un, de Déu.

Per adonar-se’n, per despertar a la realitat que la pretensió del nostre ego d’aconseguir la bondat que ja som és absurda, serveix aprofundir i meditar alguna de les paràboles amb què Jesús il·lustrava el que ell sabia sobre la Bondat amb majúscules.

Una s’adona quan s’acosta a la saviesa de Jesús, i en concret a les al·legories que contava sobre com funcionen les coses per a Déu, que el nostre ego (el nostre personatge, la màscara) se sent molt contrariat, fins i tot fastiguejat, dolgut, frustrat, perquè la seva curtesa dual que trosseja la realitat en bé i mal, bons i dolents, mai no és satisfeta a la llum de la Bona Notícia que va portar Jesús.

Era considerat un israelita just i bo el que complia rigorosament la Llei de Moisès. El compliment profund de la Llei i dels ensenyaments dels profetes, Jesús el resumia en estimar Déu sobre totes les coses i el proïsme com un s’estima a si mateix. Per a ell, la via d’amor a Déu era practicar la misericòrdia (sentir i alleujar el sofriment) amb un mateix i amb els altres, i qualsevol altra era hipocresia (actuar amb una màscara, fingir).

I davant d’això, a la ment li sorgeixen diversos dubtes: Qui és Déu? Qui sóc jo? I qui és el meu proïsme? Jesús parlava d’un Déu que era el Pare tendre que es lliurava amorosament a tots, d’ell mateix deia ser Un amb el Pare, i amb aquesta paràbola va expressar el seu concepte no gens convencional de “proïsme”:

“I qui és el meu proïsme? Responent, Jesús va dir: Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans de lladres, els quals el van despullar, ferir i se’n van anar deixant-lo mig mort. Va succeir que va baixar un sacerdot per aquell camí i veient-lo, va passar de llarg. També un levita, arribant a prop d’aquell lloc i veient-lo, va passar de llarg. Però un samarità que anava de camí, va venir a prop seu, i veient-lo, se’n va compadir, s’hi va acostar, li amorosí les ferides amb oli i vi, les hi va embenar, i posant-lo en la seva cavalcadura el dugué a l’hostal i se’n va ocupar. Un altre dia en partir, va treure dos denaris, els va donar a l’hostaler i li va dir: Cuida’l, i tot el que gastis de més t’ho pagaré quan torni. Qui doncs d’aquests tres et sembla que va ser el proïsme de qui va caure en mans dels lladres? Ell va dir: El qui va practicar la misericòrdia amb ell. Llavors Jesús li digué: Ves i fes tu el mateix” (Lc 10:30-37).

La mentalitat col·lectiva jueva tenia ja aleshores molt catalogats els samaritans com a impurs i equivocats -pecadors-, entre altres coses perquè adoraven Yahweh a la muntanya Garizim i no al Temple de Jerusalem. De sobres sabia Jesús que, des de l’egoisme jueu, un samarità no podia aspirar a ser bo -que només ho era Déu- ni tan sols just, però sí que podia ser proïsme. A la llum d’aquesta al·legoria, el proïsme no és aquí, no és el familiar, l’amic… Proïsme és el que s’aproxima, trencant l’ordre social establert. Proïsme te’n fas tu mateix quan atens amb compassió l’altre i li ofereixes l’amor que ets, sortint de l’esquema mental dual de bons i dolents, de justos i impius.

Occident no va entendre res del missatge que, segons sembla, Jesús volia transmetre, i prova d’això és que aquesta paràbola avui és coneguda com la del “bon samarità”. És una de les que més ha condicionat i carregat de culpabilitat els creients cristians entrampant-nos en la ficció egoica d’aspirar a ser bons en comptes d’alliberar-nos posant al servei dels altres la bondat que ja resideix en nosaltres.

Els apallissats d’aquest món no necessiten bones persones ni persones que volem perfeccionar-nos aconseguint un ego, un personatge més bo, presentable. Encara menys, persones que volem perfeccionar els altres, transformar el poder establert parlotejant, mirant la palla en l’ull aliè. Tot això és un parany que ens condueix a fer marrades, a passar de llarg amb pressa, atrafegats i atrafegades per complir puntualment el que considerem obligacions religioses, morals o ideològiques per aconseguir autocomplaença.

Els apallissats d’aquest món necessiten proïsmes que els curin les ferides, i aquests proïsmes podem ser nosaltres posant en marxa, en acció, la proposta de Jesús, que consisteix a desplegar, amb natural humilitat, la bondat que ja tenim de sèrie perquè ens va ser regalada; transformant en acte l’amor eficaç que tenim instal·lat, disponible.

Però més enllà del que convé per aconseguir un món millor, que no és poc, la pràctica de la bondat, el bé que ens fem primer a nosaltres mateixos i fem a altres ens servirà per verificar que, en efecte, el Déu-Amor, Jesús i tots nosaltres som Un, i d’aquí que l’ego de cadascú és una ficció i la nostra ment una eina, una servidora a la tirania perfeccionista de la qual no ens hem de sotmetre.

Lluny dels afanys perfeccionistes de l’ego, les paraules de Jesús “Sense estar units a mi no podeu fer res” i “Sigueu perfectes com el vostre Pare Celestial és perfecte” ja no ens sonen tan fosques i aclaparadores i suggereixen una veritat: que som un en Jesús amb el Pare i que no hi ha mèrits de perfecció individual per assolir.

Deixar de voler ser bons per constatar que tenim el poder de ser-ho a través d’actes de bondat amb nosaltres mateixos i amb els altres, és la proposta per sortir del parany.

ser

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.