M. Carmen de la Fuente. “Rabí -que vol dir “mestre”-, on t’estàs?” (Jn 1, 38) és una pregunta que ressona en l’interior de les dones i homes que volem trobar-nos amb Jesús, per conèixer-lo més, estimar-lo més i seguir-lo més. Una pregunta que ens compromet, perquè sabem la resposta ( “veniu i ho veureu” Jn 1, 39) i perquè sabem que si la seva mirada es creua amb la nostra, la seva força ens mourà a anar-hi, a veure i a quedar-nos amb ell la resta del dia.

“Rabí -que vol dir “mestre”-, on t’estàs?” ens ha portat a Melilla-Nador un lloc que, si alguna cosa és, és frontera, perquè allà la frontera ho amara tot. Una frontera que separa dos mons que ens esforcem a mantenir allunyats. Una frontera que fereix i mata homes i dones, cada cop més joves. Una frontera que no volem mirar però que és tan nostra com de qui la construeix i la protegeix. Una frontera a la qual vivim d’esquena perquè fa mal, perquè sabem que està construïda sobre la nostra por, la nostra indiferència i el nostre egoisme. Una frontera que es reprodueix als nostres carrers, als nostres barris, en el nostre imaginari… per separar els d’aquí dels d’allà, allò legal d’allò l’il·legal, els documentats dels indocumentats, les que estem de les que arriben …

Fins a aquest lloc frontera vam arribar un grup de 35 persones per celebrar la Pasqua en comunitat i acollides per les comunitats que hi viuen. Cadascuna des de la nostra història, la nostra motivació personal i el nostre desig: algunes mogudes per la recerca i la necessitat de confirmar que sí, que Déu es fa present també a la frontera; altres confiades a viure la trobada, perquè saben que si Déu està en algun lloc és en les fronteres i que és allà on el seu rostre es revela amb més claredat.

“Rabí -que vol dir “mestre”-, on t’estàs?” és l’interrogant que ens ha acompanyat cada dia durant aquesta Setmana Santa i per al qual hem anat trobant algunes respostes, que no són definitives i que no exhaureixen la pregunta, però que ens poden ajudar a seguir fent camí.

El Mestre està amb i en les persones que serveixen. Homes i dones que a més de servir per a alguna cosa, viuen servint a algú. Persones que curen les ferides del camí (les internes i les externes), que acompanyen el patiment, que simplement estan.

  • Són aquelles que pugen al bosc per trobar-se amb qui s’amaga esperant l’oportunitat d’arribar a l’altre costat.
  • Són les que viuen a la part alta de la muntanya, entre la presó i l’abocador, acompanyant a tot un barri i anomenant a cada veí i a cada veïna pel seu nom.
  • Són aquelles que estan envoltades de menors estrangers que viuen al carrer, aconseguint que per moments deixin de ser “no acompanyats” i recordant-nos que també ells són dignes de la nostra mirada.
  • Són aquelles que estan al servei de qui ha aconseguit creuar la frontera –a peu de pedra, a peu de CETI- oferint eines per continuar el seu viatge.

Són dones i homes d’humanitat desplegada, que s’agenollen per rentar els peus de l’altre. Són presència i porta oberta. En elles viu el Mestre mostrant-nos com l’amor pot –si volem– convertir-se en servei.

El Mestre està amb i en les persones que pateixen. Aquelles que arriben de lluny per rutes impossibles que duren anys. Persones que en el camí són convertides en mercaderia, extorsionades, tancades, maltractades … però que tot i aquest patiment tenen una força sobrehumana, alimentada per la fe en un Déu que senten que les acompanya i les sosté sempre i per sempre.

  • Són aquelles que pateixen en un bosc en condicions infrahumanes.
  • Són les portadores, que carreguen amb paquets que valen més que la seva vida i que lluiten cada dia per passar la frontera.
  • Són les que intenten saltar la tanca un cop i un altre, encara que en cada intent siguin colpejades d’una banda i de l’altra, retornades per la porta de darrere i situades de nou al punt de partida.
  • Són els menors que viuen al carrer, esperant trobar lloc en els baixos d’un camió o arriscant-se per “colar-se” en un vaixell.

Són persones a les que tractem de despullar de la seva humanitat, a les quals retallem la seva dignitat, a les quals convertim en xifres. Amb elles viu el Mestre (que també va ser humiliat davant els ulls de molts) perquè són elles les seves escollides, mostrant-nos que la lògica de Déu és radicalment oposada a la lògica que mou el nostre món.

El Mestre està amb i en les persones que esperen. Aquelles que mantenen l’esperança malgrat tanques i fronteres, perquè saben que la mort no té la darrera paraula. Són persones que esperen sense aturar-se, que viuen en el camí amb els sentits afinats (mirant, escoltant, tocant, olorant i assaborint la Vida).

  • Són les que esperen que deixem de donar voltes i mirem al marge del camí – a la frontera – i que la compassió ens porti a fer-nos càrrec, carregar i encarregar-nos de la realitat. Fins que això passi, segueixen gastant la seva vida amorosint les ferides dels qui jeuen “apallissats i mig morts”,.
  • Són aquelles que esperen que els estats deixin de “protegir-se” amb filats feridors, de les persones que fugen de la misèria que sosté el nostre benestar. Mentrestant denuncien les situacions d’injustícia i vulneració de drets humans de les que són testimoni.
  • Són les que senzillament diuen “això ha de ser d’una altra manera” i expliquen a qui s’apropa a elles el sofriment que han vist amb els seus propis ulls. Amb el seu relat ple de rostres desitgen encomanar-nos de la humanitat que anem perdent, mentre esperen que la frontera deixi de ser un lloc on perdre la vida.

Són persones que mantenen el seu compromís amb la Justícia i des d’ell ens interpel·len contínuament. Amb elles viu el Mestre i en elles segueix ressuscitant, mantenint la viva l’esperança (contra tot pronòstic).

“Rabí -que vol dir “mestre”-, on t’estàs?”. Amb les persones que serveixen, amb les persones que pateixen, amb les persones que esperen. Aquests són els ressons d’uns dies a la Frontera Sud. Que aquest temps de Pasqua que ara comencem, sigui oportunitat per seguir trobant al Mestre a les nostres fronteres, cadascú/na a les seves: visibles i invisibles, internes i externes. Pot ajudar-nos fer camí amb els ulls oberts i potser deixar de mirar a prop i amunt, per mirar lluny i avall.

Christ of Maryknoll

Christ of Maryknoll. Robert Lenz. 2002

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.

Groc esperança
Anuari 2023

Després de la molt bona rebuda de l'any anterior, torna l'anuari de Cristianisme i Justícia.

Avatar photo
Directora de la Fundació Migra Studium. Coordinadora del Servicio Jesuita a Migrantes en España. Licenciada en Sociología por la Universidad de Barcelona.
Article anteriorDios es joven
Article següentLugares de resurrección

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here