Déu és Amor

Déu és Amor

Alícia GuidonetEl camí de la Quaresma ens proposa reduir tots aquells aspectes superflus que hi ha de més en la nostra vida. Es tracta de disminuir ritmes, ocasions, espais, paraules…, per així incrementar la capacitat per viure des de la profunditat. L’objectiu és anar a allò essencial. La finalitat és assolir la nostra veritat més simple. Allò que ens permet reconèixer-nos en Déu. Eliminar aquestes capes que, en sumar-se, acaben per omplir-nos de coses, relacions, propòsits i actituds que no ens deixen transparentar la glòria de Déu. Que no li deixen ser Senyor de les nostres vides.

Estem convocats a convertir-nos. És a dir, a advertir què és allò que, aquí i ara, ens ocupa sense ser Déu, sense ser de Déu. La proposta és disposar-nos a deixar-ho, a no pactar-hi més. O, en darrer cas, a desitjar que aquest embull finalment es desfaci. Perquè aquesta troca sense ordre ni sentit ens impedeix complir el somni que Déu té per a cadascú de nosaltres. Ens transforma en un fals reflex de l’Absolut, impedint-nos estimar des de la Veritat, que també és bellesa i bondat.

Aquest és un temps de pregària, d’acostar-se, de inclinar-se, de desitjar, de minvar. Perquè Déu pugui habitar-nos. Ell espera. Amb fidelitat ens promet el seu costat obert. Aigua i vi, que són perdó i taula. Aquest espai obert és una tenda en la qual és possible reposar, en què la trobada amb Déu convida al contacte. Perquè només des d’aquesta carícia podrem arrelar-nos en Ell i actuar des d’Ell. Gràcies a la seva sanació, a la seva força, al seu alliberament.

Quan la Quaresma arriba a la seva fi, la intensitat de la crida de Déu sembla augmentar. Ens endinsem en la celebració del Misteri Pasqual. Aquest espai a què estàvem convocats es torna, si pot ser, més dens. Hem pujat una muntanya en sentit descendent. Perquè Déu cada vegada és més avall, cada vegada més a prop, cada vegada més amagat entre allò quotidià, cada vegada més silent. Aquest temps de celebració ens acosta a la Creu. Quan aquest camí quaresmal ha estat recorregut i acompanyat en Déu, ens obrim, augmenta la nostra sensibilitat. Podem veure amb certa claredat la capacitat que tenim per generar espais de mort al nostre voltant. Advertim més fàcilment la nostra habilitat per a entrar-hi, per viure’ls. Per insistir en aquesta mediocritat fins a fastiguejar-nos. Llavors, només l’Amor de Déu pot salvar-nos. Només aquest oferiment, aquesta comensalitat compartida, es transforma en oportunitat. Ocasió per néixer de nou. Per desfer els llaços de la mort, per convertir-los en vida. Un cop més.

La Creu pot convertir-se en taula oberta. Reclinant-s’hi, la seva proposta es fa més evident. En la fusta trobem la copa de vi vessant-se per nosaltres. De vegades som incapaços d’assumir tanta bellesa lliurada. Sovint, ens confon. Gairebé sempre, encara que resulti paradoxal, preval un sentiment de pau. Pau de fons.

En altres ocasions, la Creu apareix davant nostre mostrant la seva nuesa. Aquesta taula austera, buida, que encara no ha despuntat, que només és silenci. Davant d’ella es pot respondre també calladament. Perquè potser no ha arribat el moment de donar resposta a l’oferiment. Llavors és només el temps -el temps de Déu, és clar- el que manarà sobre les nostres vides, sobre els nostres cors.

De vegades, la Creu és, literalment, “creu”. Fusta vertical, que ens uneix amb Déu, Senyor nostre. I fusta horitzontal, esquitxada d’aigua i sang, de baptisme i eucaristia quotidians, que ens conviden a recórrer els nostres dies mirant els que ens envolten amb més amor. Moguts per Déu i només per Ell: repartint gestos, paraules, accions…

Per a algunes persones Maria és companya. Sostenint al seu fill baixat de la Creu sembla recordar-nos que encara li queden forces per prendre’ns, també a nosaltres, entre els seus braços. Sembla recordar-nos que una de les seves missions ha estat “posar” el seu fill. El va posar al pessebre perquè poguéssim adorar-lo, el va lliurar a la humanitat, el va oferir a la fi, posant-lo en la Creu. També ens “posa” a nosaltres amb Ell.

La Creu és, finalment, esperança. Aquests recorreguts per la Creu apaivaguen les nostres vides. Aquestes maneres de caminar: pels seus racons, pels seus silencis, per la clivella del costat obert, pel convit transformat en taula, en companyia de Maria. Tots aquests recorreguts ens donen la pau i la força per continuar caminant.

I és que Déu és Amor.

Cuaresma

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.