La vida sempre guanya

La vida sempre guanya

Oriol PradoEscoltar el relat en primera persona del que està passant a la frontera sud que ens van oferir l’Helena Maleno i en Mussie Zeraik, en ocasió de la recepció del Premi Mundo Negro a la Fraternitat[1], ha estat una nova sacsejada en la consciència de molts que, malgrat sembla que només puguem dirigir-nos cap a un pensament únic possible, marcat per una suposada securitització necessària de les nostres fronteres i una conseqüent criminalització i victimització de les persones migrants, no volem deixar-nos acostumar a aquesta realitat. Em voldria fixar en algunes paraules caçades al vol i veure’n alguna conseqüència que se’n deriva en com vivim avui les fronteres des de la nostra realitat sovint distant.

“El dret a la vida ha de passar per sobre de les lleis migratòries” deia Helena Maleno. “No tot el que és legal és just”, reblava Mussie Zerai. D’aquí en podem veure que el que és just és el dret a la vida, a la vida de tots els éssers humans, a la vida dels qui pugueu llegir aquest text, a la vida de les persones tancades als CIE, a la vida de les persones atrapades a ambdues bandes de la frontera, a la vida de les persones maltractades per les màfies que actuen amb tota la impunitat amb la connivència dels governs dels països europeus, tan cruament descrita per Mussie Zerai. Les lleis migratòries de les que ens estem dotant obliden la dignitat de les persones i neguen el dret a la vida quan es veuen forçades a posar-la en risc en la travessa del Mediterrani en rutes dia rere dia més insegures. Com escoltàvem: “De fred es moren els empobrits”, ofegats només moren els qui no tenen altra alternativa per assolir el seu somni, només posen en risc la vida els ningú, els oblidats, els desheretats: les víctimes de les lleis migratòries de les que ens hem dotat i que els neguen el dret a la vida.

Es tractaria, senzillament, de dotar-nos de lleis migratòries justes en les que es considerés, per sobre de la seguretat, el dret a la vida digna de totes les persones, de manera que el dret a la vida estigués incorporat a les lleis migratòries.

I és que el dret a la vida, en el món actual, està supeditat al gran negoci de les fronteres: “No és una qüestió ideològica: és el gran negoci de les fronteres” ens deia Maleno. Construcció de murs i tanques, despesa en securitització de la pròpia frontera, convenis de formació amb les forces de seguretat de tercers països, vigilància marítima i terrestre, transport de retorns i deportacions, inversió en tecnologia de vigilància i seguretat i un llarg etcètera, moltes vegades en partides pressupostàries poc clares o ocultes de les quals se’n beneficien doblement les empreses armamentístiques: “Es crea la guerra, les persones han de fugir, cal control i assegurar fronteres, això genera un doble guany per a les empreses”.

De manera que interessa que “la frontera passi de ser un problema a esdevenir un conflicte” per tal de fer-ne un negoci del qual se’ns vol convèncer que és absolutament necessari per a la nostra seguretat i benestar occidental i, per contra, el que passa és que “només interessen les persones quan són mercaderia” sentenciava Maleno. Aquesta realitat la podem traslladar a d’altres àmbits de la nostra societat, com ara el laboral (i fer un repàs a les darreres reformes laborals que s’han dut a terme) o el del consum tot revisant el rol que tenim com a consumidors. De tot això en podrem deduir un qüestionament sistèmic, que va més enllà de la barbàrie que s’esdevé a les nostres fronteres dia rere dia; el trobem també als nostres llocs de treball (els que per fortuna en tenim), el trobem en els models de consum, el trobem en la militarització dels nostres carrers, el trobem als campaments de persones que viuen en barraques o al ras als marges dels nostres barris,…

Com ens deia l’Helena Maleno: “Parlar de migrants com a persones és un acte revolucionari”, es tracta de fer una proposta revolucionària on les persones, vinguin d’on vinguin, tinguin l’origen social que tinguin, siguin protagonistes actives (i amb això, l’aposta ha de ser, també, absolutament democràtica) de la construcció d’un món que sigui habitable i que sigui viscut. Com ens deia la reflexió de cap d’any de Cristianisme i Justícia: “proposar una globalització alternativa sobre uns nous principis que arrelin en la preocupació per la justícia global i pel bé comú”.[2]

La proposta revolucionària requereix també desaprendre com percebem les persones migrants des de l’estigmatització: pel mer fet de cercar una vida millor no són persones violentes, no venen a ocupar el nostre espai, no volen prendre’ns el que és nostre; com proposava Helena Maleno:  “contra la criminalització i la victimització: dignificació com a persones”. Descobrim-les com a persones amb anhels i esperances i oferim-los l’oportunitat de construir conjuntament el bé comú, veritablement comú, i no del que a mi em sembla que et convé.

Per a aquesta construcció, l’experiència de frontera pot ser ben útil. Malgrat la legalitat a la frontera és poc encoratjadora: “Els tribunals internacionals fan condemnes poètiques sense conseqüències reals; les fronteres són un espai de no-dret”, el relat ens oferia un itinerari on transitar: “Els processos de resistència tenen més força si hi ha acció col·lectiva de les comunitats migrants: és el poder de la comunitat”. Quan la lluita pel bé comú és compartida els resultats integren la lluita de tothom qui hi, amb esperança transformadora , participa de la resistència i en fa una proposta constructora de bé comú.

El relat d’Helena Maleno acabava explicant algun detall de com afrontava el judici al que havia estat sotmesa pels tribunals marroquins a instàncies d’una denúncia de la policia espanyola[3]. Dies abans del judici quan es trobava amb les persones que tant l’estimen a la frontera, li deien: “Ells tenen les armes, tu tens la paraula. Déu t’ha donat el do de la paraula, tot anirà bé”, certament la seva paraula transita amb harmonia entre compromís i fermesa, entre denúncia i acció, entre esperança i tendresa. Que la seva paraula sigui també força per nosaltres, sacsejats per aquests relats, en la transformació d’aquest món.

Aquests dies hem escoltat el pare Joan Soler recordar-nos les paraules de Pere Casaldàliga que ens deien: “Suïcideu-vos com a Primer Món. Us quedeu amb la vostra vida petita, construïu les vostres muralles, les vostres seguretats, però al sud continuem vivint com si fóssim colònies. Com a Primer Món ens conformem amb les estructures de poder, i anem vivint la nostra petita vida sense capacitat per construir una terra que sigui de tothom”[4]. En el relat de la realitat de frontera de l’Helena Maleno i Mussie Zerai hi trobem tots els elements que ens proposa Casaldàliga: vida petita, muralles, seguretats, colònies, estructures de poder… però sobretot hi trobem la incapacitat de donar respostes des de dalt i, alhora l’esperança que des de les respostes proposades des de baix comencem a construir una terra que, de debò, sigui per a tothom.

Acabaré amb quatre paraules que ens deia Helena Maleno i que donen títol a aquest relat. Tenen la força de condensar el que he volgut exposar tot donant-nos esperança i sentit en seguir caminant vers la justícia, el bé comú i les persones: “La vida sempre guanya”.

***

[1] http://mundonegro.es/helena-maleno-mussie-zerai-premio-mundo-negro-la-fraternidad-2017/

[2] https://www.cristianismeijusticia.net/el-perillos-resorgiment-de-lautoritarisme-relats-alternatius-davant-la-crisi-de-lordre-liberal

[3] http://sjme.org/necesitamos-ayuda-helena-maleno/

[4] https://www.ara.cat/dossier/Joan-Soler-Felip-Casaldaliga-Mon_0_1959404129.html

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.