El fill de Saül: adquirir la vida salvant un mort

El fill de Saül: adquirir la vida salvant un mort

Jaume FlaquerCom aconseguir la redempció després de cometre unes atrocitats per a les que aparentment no hi ha perdó possible ni seria just rebre’l? Aquest és el tema de la pel·lícula El fill de Saül, que László Nemes ens ofereix de manera brillant. Aquest director hongarès va néixer el 1977, però va créixer i es va formar a París. La seva àmplia formació i qualitats el van portar pel camí de la novel·la; per això ha participat també activament en el guió de la pel·lícula. Fins i tot la “música”, si se’n pot dir així (veurem perquè), és obra seva també.

La pel·lícula entronca amb la seva pròpia biografia, perquè ell mateix va perdre la família de la seva mare en els camps de concentració nazis.

Són moltes les pel·lícules que hem vist aparèixer sobre els camps de concentració. Cadascuna segons una òptica diferent: La llista de Schlinder, El pianista, La vida és bella, El nen del pijama de ratlles, Els falsificadors, La zona grisa… Quan pensàvem que era difícil dir alguna cosa nova va aparèixer El fill de Saül. És inevitable per a l’espectador posar-la en relació amb La zona grisa. De fet tenen moltes similituds: les dues estan filmades en tons grisos, les dues ens introdueixen en l’òptica dels sonderkommandos (literalment, comandos especials), els jueus que col·laboraven amb els nazis en els camps de concentració per ficar els seus companys a les cambres de gas, i les dues tracten el tema de la redempció o salvació interior d’aquests homes que se senten morts, però que lluiten per esgarrapar unes hores, dies o setmanes al temps. En les dues pel·lícules apareix al final una figura blanca, angèlica, de nen, com a símbol que és possible esperar contra tota esperança i que la misericòrdia de Déu és capaç d’acollir fins i tot els més grans criminals. Les dues pel·lícules són extremadament dures perquè ens introdueixen en l’àmbit de la capacitat de deshumanització absoluta de l’ésser humà. El fill de Saül aprofundeix tant en aquest aspecte, incloent el ritme mateix (lent) del relat, que és menys fàcil i agradable de veure per a l’espectador. De premis, però, no li n’han faltat: Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa i Gran Premi del Jurat de Cannes, a més del Goya i del César a la millor pel·lícula estrangera.

Què afegeix El fill de Saül a La zona grisa? Dues coses al meu entendre. Una té a veure amb un aspecte cinematogràfic i l’altra, amb la temàtica.

La pel·lícula es distingeix per filmar, càmera en mà, gairebé sempre des de l’esquena del protagonista pertanyent a un sonderkommando. D’aquesta manera el director vol filmar no tant “el que passa” sinó “el que veu”, i per tant, com ho veu i com ho sent. És a dir, El fill de Saül ens introdueix com cap altra pel·lícula en la consciència interna dels presoners. La pel·lícula transmet tota l’angoixa del protagonista sense mostrar gairebé res, sense imatges escabroses. Aquesta càmera en moviment continu acaba esgotant l’espectador per introduir-lo dins del personatge. Amb aquesta mateixa intenció, utilitza una obertura extrema del diafragma de l’objectiu per enfocar el primer pla, l’esquena del protagonista, i difuminar els cossos morts i nus dels seus companys gasejats. El símbol és impressionant: quan un arriba a aquestes situacions límit, què fàcil és no veure res més que un mateix!, que fàcil no preocupar-se més que de la pròpia subsistència! És impossible veure realment les cares i les individualitats dels morts si un vol continuar sobrevivint, si un està decidit a continuar fent aquesta feina fins que els nazis el vulguin reemplaçar per un altre sonderkommando! Cal fer de les víctimes una “massa” de gent i no persones o individus concrets, amb un nom i una història.

Per introduir-nos encara més dins del protagonista, el director ha decidit no incloure més que una peça musical. La sobrietat arriba també a cau d’orella, i no només a la vista (que ho mostra gairebé tot desenfocat). El so de la pel·lícula consisteix en tots els sorolls que sent el protagonista. Se sent el rovell de les portes, els metalls, els raspalls netejar i rascar el terra, la respiració panteixant… i, per descomptat, els crits a la cambra de gas després del cop de la porta tancada. En la pel·lícula no es veu res, però se sent tot. L’única cançó de tota la pel·lícula apareix quan Saül va al sector de les dones que estan treballant. Aquí apareix la llum, amb color i una cançó que elles estan escoltant. En parlar breument amb una d’elles, Saül sent com un consol intern. L’amor és color i música!

La segona novetat respecte a La zona grisa és la manera per la qual el protagonista cerca la redempció personal: intentant enterrar segons el ritual religiós jueu un nen que podria ser el seu fill. L’espectador queda contrariat per l’aparent absurditat d’arriscar la pròpia vida per “salvar” un mort mitjançant el ritual religiós. Per què no haver-se arriscat per salvar vius i en canvi fer-ho amb algú que ja és mort, encara que sigui un nen? L’absurd encara es fa més intens quan els mateixos jueus (inclòs un rabí) li diuen que per a la salvació post-mortem no és estrictament necessari el ritual. Saül, però, s’obstina a buscar per tot el camp de concentració un rabí que conegui bé el ritual i les oracions que es pronuncien en els enterraments. D’aquesta manera, la pel·lícula aconsegueix entrar en el sentit del ritu religiós que va molt més enllà de la lògica humana o del seu sentit pràctic. Això és cert encara més en el context jueu, on no s’intenten justificar els manaments i prescripcions de Déu buscant-hi beneficis per a la salut en les normes alimentàries o en les normes de puresa. S’han de complir no perquè siguin saludables, sinó perquè simbolitzen la fidelitat a l’Aliança tal com Déu la va determinar en la Torà.

El somriure final del protagonista (i amb això no estic dient quin ha estat el desenllaç) ens transmet que la redempció del turmentat per la seva pròpia consciència és possible, quan és capaç de fer un exercici d’absoluta generositat que està fora de tota lògica: intentant donar vida a un mort innocent adquireix la vida veritable algú que es considera ja mort, encara que tingui vida biològica.

El hijo de Saúl

Imatge extreta de: RTVE

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.