Recés a la ciutat (III): Dissabte sant: alegria, alegria tanmateix
Josep M. Rambla Blanch. Els crits d’angoixa dels sofriments del divendres sant donen pas al silenci del matí del dissabte sant i enmig d’aquest irromp la joia de la Resurrecció.
A. Déu l’ha glorificat (cf. Jn 12,28)
“Després de les proves de la seva ànima, veurà la llum” (Is 53,11)
Jesús, tot bevent el calze amarg de la creu, ha aconseguit la plenitud de la joia. La seva condició divina ara es manifesta i omple de joia el seu cor i els nostres. Aquesta joia emergeix enmig dels sofriments i ressona encara molt més fort després de les llàgrimes del divendres. Estem potser temptats a mantenir-les aquestes amb la temptació de preguntar-nos: És possible l’alegria en el nostre món actual? (more…)
Recés a la ciutat (II): Divendres sant: un home de dolors engendradors de vida
Josep M. Rambla Blanch.
A. Home de dolors
Avui us proposo acompanyar la meditació de dos imatges profundament impactants que ens conviden a entrar en els dolors del Crist i del món, així com en les seves capacitats de ser engendradors de vida i de consolació. Primer però, convé no passar per alt massa ràpidament per sobre de la cruesa desgarradora dels dolors del Crist. Són dolors que ens treuen l’alè quan els contemplem. N’hi ha tants de vídeos de YouTube sobre drames del món i injustícies que és gairebé impossible arribar fins el final… Són dolors que no han de ser “racionalitzats” massa ràpidament, que no han de ser objecte d’un discurs per trobar-hi un sentit. Deixem primer que ens impacti la seva cruesa! Convido a contemplar el Crist crucificat de Benito Prieto Coussent. (more…)
Recés a la ciutat (I): Dijous sant: soledat sí, però soledat sonora
Josep M. Rambla Blanch. El dijous sant és un dia per meditar i contemplar la soledat de Jesús, i en ella, la soledat del món. La pintura de l’“Home vell en dol” de Vincent Van Gogh ens pot acompanyar tot aquest dia per apropar-nos al dolor callat i profund de moltes persones. Les línies següents volen inspirar aquesta contemplació:
A. Immersos en la soledat
Soledat de Jesús
Jesús es va sentir profundament “trist i abatut” (Mt 26,37) a l’hort de Getsemaní. Els evangelistes ho expressen posant en els seus llaves les frases: “Em moro de tristor” (Mt 26,38) i “La meva ànima està tristíssima, fins a morir” (Mc 14,34).
Aquest dolor no és simplement un dolor físic, o un pànic davant l’agressivitat dels claus. És més aviat un sentiment de fracàs absolut, on el sentit de la vida centrada en una missió s’endinsa en la foscor. El fracàs ve corroborat per la “somnolència” dels seus deixebles, incapaços d’acompanyar-lo perquè no entenen encara el seu mestre, i encara més per la traïció d’un dels seus companys: “Fins l’amic millor, en qui confiava, que menjava amb mi, compartint el meu pa, m’ha traït el primer” (Sl 41,10).
Inclús, l’Abbà, el Pare, que sempre l’ha acompanyat i que ha estat present en el seu cor tota la vida, ara sembla que no hi és, no es deixa sentir… Sí, “era de nit” i “la foscor em fa companyia”. En aquest moment, Jesús prega d’una manera diferent, amb clamor i llàgrimes, tot clamant al Pare. Jesús va cridar com la darrera expansió d’un cor desfet pel fracàs i el sofriment. La pregària té un llarg camí i costerut, perquè té el preu de la nostra entrega total, “la sang del cor” (Silvà del Mont Athos).
Soledat del món
La soledat de Jesús és revelació i concentració de la soledat del món. Contemplem l’un en l’altre i l’altre en l’un. Podem contemplar Catalunya, Espanya… La soledat d’Àfrica… A Europa, s’ha creat un Secretariat de la Soledat. I una sèrie inacabable de soledats: emigrants, refugiats i persones excloses de tota mena. Vivim en una epidèmia de soledat… ¿I nosaltres? També podem recollir el clamor i llàgrimes de tanta soledat.
B. Una soledat sonora
Plenitud en la soledat
La soledat, com l’experiència mateixa del poble d’Israel en el desert, va ser també per a Jesús una oportunitat i per a nosaltres un lloc de revelació. L’autor de la Carta als Hebreus ho confirma: “I va ser escoltat…” (Hebr 5,7). Es pot anar a la soledat més extrema, a la fi del món com el salmista (S.139) i tenir l’experiència de què “allí hi ets tu, Senyor”.
Jesús abandonat al Pare i a la seva voluntat, desprès de si mateix i destrossat, experimenta el consol. “Se li va aparèixer un àngel del cel que el confortava” (Lc 22,43). De la pregària Jesús en sortí decidit, reconfortat, valent, fort: “Aixequeu-vos, anem” (Mc 14,42). En l’aparent abandó de Déu, Jesús es troba amb la tendresa de l’Abbà. D’aquesta manera la soledat de Jesús es va convertir en una “soledat sonora” (“que recrea y enamora” Cf. Sant Joan de la Creu).
Les nostres soledats lluminoses
Convido a meditar i contemplar les nostres soledats lluminoses, aquelles que troben el consol i l’acompanyament d’algú. Podem viure una soledat acompanyada en aquella oració i recés on, en el silenci i en l’allunyament físic de tothom i de tot, experimentem una profunda i forta comunió amb Déu, aquell que sempre hi és i ens acompanya. Es tracta d’aquella soledat poblada per l’anàmnesi (el record) de tantes persones que ens estimen…
La soledat radical de la condició humana
La soledat està intrínsecament lligada a la condició humana, perquè parteix de la consciència de la distància entre el jo i el tu, i entre el jo que sóc i el jo que estic cridat a ser. Naixem sols, ens decidim sols, morim sols. “¿No sents, cor meu, la soledat de les estrelles?… I tota vida és camí de soledat” (Màrius Torres). La soledat és, sens dubte, una possibilitat d’ésser… D’aquesta manera, podem abraçar positivament la soledat lliurement.
La soledat lliurement abraçada
Podem abraçar la soledat lliurement com a vida i font de vida. La soledat irradia, si és acollida, pau i benestar. Soledat sonora, deia sant Joan de la Creu. La soledat segueix essent soledat, cert, però es transforma en “soledat sonora”, fecunda… Això, però, solament s’assoleix quan la meva soledat és acompanyada per algú o Algú.
La soledat que jo acompanyo
Però també hi ha soledats en les que jo hi entro com a com-passiu. Tot acompanyant hem sentit a la vegada soledat i també la plenitud. Acompanyant em sento acompanyat o acompanyada… D’aquesta manera la soledat esdevé possibilitador de relacions comunitàries auto-oblatives mútues, d’aquesta manera podem esdevenir àngels per als altres.
Àngels de la soledat
Si Jesús va sentir el consol dels àngels, ¿no serà que tots hem estat cridat a ser àngels enmig de l’epidèmia de la soledat?
Imatge extreta de: Pixabay
Ràtzia estatal a les ong que acullen sensepapers
Xavier Alonso. Alguns matins a les 7:00, abans de la feina, vaig una estona a una entitat –Chez Nous– que té cura de gent sensesostre. Els donen esmorzars i dinars 6 dies a la setmana. Chez Nous, “Casa Nostra”, i en flamenc Bij Ons, va ser fundada per una senyora que va començar oferint cafè i galetes als sensesostres al metro. Aixecar-me tan d’hora fa que al llarg del dia badalli més del normal, però a canvi guanyo en energia i en tot de coses positives.
A Chez Nous hi van sensesostres belgues, magribins, subsaharians, polacs, brasilenys, espanyols… I homes i dones en una proporció de 12 a 1. Lamin, un dels treballadors, cepat com un toro, fa de segurata. És senegalès i cada matí ens prepara un cafè molt ensucrat i especiat que està boníssim. Una mica picant. Ell li diu “cafè picant”. Juga a dames i escacs amb els usuaris. Seré i amb la mirada en alerta permanent, però sense que ni es noti, sap donar tranquil·litat –i seguretat- més que neguit. Expert en Lluita senegalesa o Laamb. (more…)
Querientes
J. I. González Faus. [La Vanguardia] Quedó pendiente, de mi pasado artículo, explicar esa palabra del título. Vamos allá.
Es una verdad de nuestra historia que, infinidad de veces, a los justos les van mal las cosas por ser justos, mientras que a los malvados les van bien por su misma maldad. Negar esa ley es una cobardía, aunque las voces oficiales de nuestra sociedad suelen negarla sin matices para justificar a los más ricos (“es que son mejores”), y aunque algunos victimismos se sirvan de ella para justificar sus fracasos, achacándolos a la maldad de los otros. Pese a tales posibles abusos, los salmos y el Primer Testamento bíblico están llenos de quejas que constatan: “A los malos les van mejor las cosas”. Recordemos si no, la queja de Jeremías: “Señor, ¿por qué prosperan los impíos?” (12,1). (more…)
A Jesús, Dios lo resucitó. Meditaciones espirituales en Semana Santa
Juan Pablo Espinosa Arce. El Misterio Pascual constituye el centro, el núcleo del año litúrgico. La fe de la Iglesia toma su sentido último en la pasión, muerte y resurrección de Jesús. San Pablo, en la Primera Carta a los Corintios, nos dice que si Cristo no hubiese resucitado nuestra fe carecería de fundamento (Cf. 1 Cor 15,14). Esta semana es de días fuertes. Liturgias cargadas de símbolos, de expresiones de fe popular, de esperanzas, de tristezas, de muerte y resurrección. Es casi como si esta semana que “cuenta el tiempo al revés” se nos presentara un resumen de nuestra propia vida, personal, familiar y eclesial.
¿Cuántas veces hemos sentido la angustia del Jueves Santo?
¿En qué momentos hemos sentido el abandono de Dios?
¿Cuántas traiciones nos han hecho y cuántas hemos cometido nosotros? (more…)
Bendecir uniones homosexuales
Jesús Martínez Gordo. [El Diario Vasco] Si se bendijeran las uniones homosexuales, se estaría cooperando con «un acto moralmente prohibido, sin importar cuán sinceras sean las personas que buscan la bendición». Como consecuencia de ello, «se minaría gravemente» el testimonio de la Iglesia «sobre la naturaleza del matrimonio y la familia», además de confundir y desorientar a los fieles. Por eso, los sacerdotes y diáconos tienen prohibido tomar parte, atestiguar u oficiar «cualquier tipo de unión civil de personas del mismo sexo» o «cualquier ceremonia religiosa» que busque bendecir tales uniones. Quien se manifiesta así de contundente es Charles Joseph Chaput, arzobispo de Filadelfia (EE UU). Con esta medida, concluye, no se rechaza a las personas, sino, simplemente, se sostiene «con claridad lo que sabemos que es cierto sobre la naturaleza del matrimonio, la familia y la dignidad de la sexualidad humana».
La singularidad de estas declaraciones no reside solo en la negativa y en la crítica argumentación que aportan, sino en sus interlocutores: los obispos alemanes. Éstos, como ya es sabido, defendieron en su Informe para el Sínodo de Obispos de 2015 que «la orientación sexual» era «una disposición inmutable y no una elección particular» y que, por eso, a la gran mayoría de los católicos alemanes les irritaba el discurso que entendía la condición, el comportamiento y la unión homosexual como intrínsecamente desordenados. (more…)
Comentaris recents