El silenci, l’inici de la saviesa

El silenci, l’inici de la saviesa

Xavier Garí de Barbarà. [Valors] Pitàgoras deia que l’inici de la saviesa és el silenci. Gandhi confirmava que la seva arma més gran era el silenci. I Benedetti assumia que hi ha poques coses més ensordidores que el silenci. Què és, realment, el silenci que tanta gent en fuig però tanta altra en queda atrapada? Què busquen per anar-hi i què hi troben per quedar-s’hi? Per què hi ha qui, entre la recerca i la trobada, li va canviant la vida talment que, al final, són gent desperta, conscient, contemplativa, oberta, lliure, plena…? És curiós copsar que qui troba el silenci s’hi queda sempre; i qui no el troba però el buscava, en el fons, no acaba de marxar mai perquè hi queda atrapat… Hemingway afirmava que a l’ésser humà li calen dos anys per aprendre a parlar però seixanta per aprendre a callar. Serà que el silenci és clau en la vida humana i no el pensem cuidar?

Si el silenci és tan profund, tan pacificador i tan transformador, potser s’entén per què l’Occident sovint està ple de tants sorolls. Serà que no ens hi volen profunds, pacífics i transformadors? Quantes mirades parlen més que mil paraules? Quants gestos diuen més que grans discursos? Quantes vegades callant hem dit tant i més que parlant? El silenci és un tresor de la vida natural, i en especial de la vida humana. El silenci, per sobre de tot, és un gran misteri que ens endinsa en la mística, paraules de la mateixa arrel. Místic no és només aquell qui trobai si queda en aquelles profunditats, sinó qui està en recerca i, en el seu procés interior, s’endinsa en el misteri. Fer silenci convida a fer aquest camí, travessar aquesta fita i caminar veres una meta desconeguda. Curiosament, totes les religions el fomenten i el practiquen. Tots els sants, els grans referents, els grans líders de pau i bé, han tingut experiències perllongades de silenci en la seva vida, que els han marcat.

Alhora el silenci està molt vinculat amb el desert. En el món jueu i el dels primers cristians també, el desert era el lloc de recés i retrobada amb Déu. Al nord d’Àfrica, freqüentat per l’Islam, la vida i l’obra del cristià Charles de Foucauld, amb la seva impresionant pregària d’abandó a tota voluntat divina, mostra una trajectòria vital que sorprèn per la determinació en seguir la intuïció del silenci, és una primera passa per a endinsar-se en la vida del desert feta contemplació constant. La pel·lícula “De déus i d’homes”, que tracta sobre l’experiència traumàtica d’uns monjos trapenses catòlics, al nord d’Algèria, vivint en pau però en uns temps convulsos del món islàmic, és una altra d’aquelles experiències que conviden a copsar com, del silenci surten totes les converses. En tercer lloc, llegir i escoltar a Pablo d’Ors, en especial a partir del seu best-séller “La biografia del silenci”, és tot un privilegi que ha fet que molta gent hagi començat a plantejar-se encabir experiències de silenci en la seva vida, cada setmana o fins i tot una estona cada dia. D’Ors afirma que en un any, o menys i tot, en sis mesos d’experiència de silenci, hom és capaç de percebre canvis en la seva vida que li donaran la plenitud que buscava i que, segons l’autor, tothom té dret i dignitat per a trobar-la. Heus aquí un gran projecte que ha nascut recentment i que està enriquint molt la gent que hi participa: són els Amics del Desert, que han fet realitat avui allò que Pitàgores va afirmar fa 2500 anys: “L’inici de la saviesa és el silenci”.

silencio

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.