Casaldàliga: no tornaré a Catalunya

Casaldàliga: no tornaré a Catalunya

Xavier Garí de Barbarà[Foc Nou] Des d’adolescent llegia la revista “La Ruta del Quetzal”, amb articles, textos i entrevistes de molts testimonis cristians compromesos amb Amèrica Llatina, la seva Església i la seva gent. Allà vaig descobrir la poesia d’en Pere, la primera que em va fer vibrar a la meva vida, i aquelles lectures no em deixaven indiferent; tot al contrari: em convidaven a somniar amb una vida de missioner a l’Amèrica Llatina, que no fou mai com jo esperava. Arribat el moment, vaig trucar a la Prelatura de Sâo Félix do Araguaia, i també vaig escriure al Bisbe Pere, per convidar-lo a Catalunya, on treballava amb en una escola dels Germans Maristes i buscava que el seu testimoni alenés la fe d’aquells joves, i encomanés la seva solidaritat. Casaldàliga respongué aviat: “Benvolguts, no tornaré a Catalunya, però encantat us acolliré el temps que desitgeu a la nostra Prelatura de Sâo Félix do Araguaia. Per què no veniu? Aquest estiu de 2001 tenim la ‘Romeria dels Màrtirs de la Caminhada’. Sentiu-vos convidats. Us hi espero de tot cor! Bisbe Pere.” I així va ser; sense pensar-ho dues vegades, vaig anar-hi. Era l’11 de juliol de 2001 que arribava a Rio do Janeiro i, al cap d’uns dies, en avioneta, aterrava a Mato Grosso, al sud de l’Amazònia.

La casa de Dom Pedro era arquitectònicament igual als edificis de la resta de Sâo Félix, sense distintius externs de cap mena i, per tant, difícilment identificable, la qual cosa el feia viure perfectament integrat (inculturat) amb l’entorn, com era ell. Tenia la casa que els altres podien tenir, ni més ni menys; talment passava amb la Catedral, que mai li deien així, i que externament era un edifici com el magatzem de fruites del costat, al bellmig d’aquell carrer principal batut per terra fina i vermella. Li deien l’Església del poble i l’interior era lluminós, auster però impactava el retaule de la resurrecció, fet per Maximino Cerezo Barredo, el claretià brasiler i artista.

Amb el Bisbe Pere vaig tenir vàries trobades en el temps que vaig ser-hi a la Prelatura. Totes elles innoblidables. Sovint començaven després de les eucaristies del matí, a la capella de casa seva, on en Pere presidia la missa amb naturalitat i un recolliment que impressionava; quan compartia pregària era com fer present tot el món que duia al seu cor, i que passava sovint per la gent propera de la Prelatura, les lluites locals o les notícies globals… En les nostres converses privades parlàvem de l’Església, de Brasil, de la fe en aquelles contrades, de la vida a la selva, dels missioners perduts en comunitats indígenes. Tot bullia de vivència i compromís, d’espiritualitat profunda, d’amor a Déu.

Cap al final de la meva estada, recordo que li vaig preguntar, com suplicant, si vindria per Catalunya. M’agafà per l’espatlla mentre caminàvem i em respongué somrient i delicat, amb un fragment dels seus poemes: “Amic, les meves causes valen més que la meva vida. Aquí sempre podreu venir tots els catalans, però si marxo d’aquesta terra no podré estar amb tota aquesta gent. Entregar-se vol dir totalment. El meu lloc ja és aquí. He arrelat aquí, i aquí m’han convertit. Quan torneu, parleu del que heu vist aquí i serà com si jo hi anés també; i quan vulgueu, torneu que sempre us esperaré amb els braços ben oberts. I no ho oblideu: les causes valen més que la vida.” Ens vam abraçar, em va beneïr, vaig voler besar-li la mà però no em deixava; jo em sabia davant d’un home de Déu.

L’endemà agafava vol cap a Rio do Janeiro i, als pocs dies, retornava a Barcelona. En fa més de 15 anys d’això, però encara em mira la seva mirada, em parlen els seus gestos, em ressona la seva veu a cau d’orella, en aquells matins i vespres a la seva capella, on parlàvem, compartíem, somniàvem, i em confessava; i ell alenava la meva fe. “No tornaré a Catalunya…”, em repetia, però sento com si hagués tornat amb mi, d’allà estant. Al final, tant és on ets sinó com ets allà on siguis.

Casaldàliga

Imatge extreta de: Claretians de Catalunya

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.