A propòsit de la pel·lícula "Sophie Scholl: los últimos días"

A propòsit de la pel·lícula “Sophie Scholl: los últimos días”

Albert Llorca. Aquest mes de febrer es compleix el 75è aniversari dels fets esdevinguts a Munic i que van ser protagonitzats contra la seva voluntat pel grup estudiantil contestatari La Rosa Blanca. La pel·lícula “Sophie Scholl: los últimos días” és, doncs, una recreació històrica del desenvolupament dels fets succeïts en pocs dies a la capital bavaresa, sent el centre dels mateixos l’esmentat grup, de fons cristià i anti-hitlerià, un moviment en el qual alguns membres eren militars de la Wehrmacht i que va sorgir a Munic l’any 1942. La pel·lícula entra des de la mestria descriptiva del gran director Marc Rothemund, especialista en treballs de denúncia d’actituds neonazis com es fa notar en altres pel·lícules anteriors, el procés de denúncia pacífica practicat pel citat grup d’estudiants -mitjançant l’enviament anònim per correu de pamflets- contra les barbaritats comeses pel règim nazi dins i fora d’Alemanya en la dècada dels anys 30 i principis dels anys 40 del segle XX.

Hom afirmaria que la temàtica que constitueix l’eix pel qual avança la pel·lícula s’emmarca en un triangle: els ideals i propòsits de La Rosa Blanca, la reclamació implícita de drets humans fonamentals vulnerats (i que constaran en el set “considerats” inicials de la Declaració Universal del Drets Humans proclamada per la l’Assemblea General de la ONU el 10 de desembre de 1948 i l’aportació del pensament filosòfic personalista alemany, de gran complexitat i riquesa, denunciant de la ignomínia del règim nazi.

Dos dels protagonistes a contracor d’aquesta dura història, Hans Scholl i la seva germana Sophie, arriben al convenciment que cal distribuir els esmentats pamflets contra el règim hitlerià no només per correu, sinó físicament a la mateixa universitat de Munic, on estudien medicina. I a partir de la descoberta de les seves actuacions per un bidell nazi de la universitat, són detinguts  i posats en mans de la Gestapo, començant el seu calvari.

La resta de la pel·lícula mostra com ambdós germans s’esforcen en assumir exclusivament la culpa del “delicte” de què són acusats (fent l’esforç de no implicar altres membres, com Alexander Smorell, Willi Graft o Cristoph Probts…). La qüestió que resulta interessant per comentar és l’intent del policia que interroga la Sophie per convèncer-la sobre la conveniència de la supeditació de la llibertat a la llei, de les bondats del nacionalsocialisme o de la inexistència de Déu.

Així mateix, en el judici que se’ls fa, els improperis i insults del superb i sinistre jutge Roland Freisler –tristament famós per les seves sentències de mort- produeix la reacció de Sophie i el seu germà Hans, en el sentit de recordar-nos allò que la filosofia antiga més pregona mostrà mitjançant la figura de Sòcrates davant del tribunal que el condemnà: en un futur no llunyà, aquells jutges serien alhora jutjats per llur arbitrarietat actual.

Les qüestions que deixa al descobert la pel·lícula són diverses, totes elles dirigides a posar en relleu l’arbitrarietat de la barbàrie practicada pel règim nazi dins i fora d’Alemanya contra els jueus, deficients, creients, comunistes…; les discussions dialèctiques entre Sophie i Mohr en els interrogatoris sobre la legitimitat de la llibertat de consciència enfront de la “seguretat” que atorga la llei, la dignitat de la democràcia enfront de la “plutocràcia”, la superioritat de la raça ària i la traïció i desmoralització de l’exèrcit de què són acusats i pel que se’ls processarà com a membres de La Rosa Blanca, la “divinització” de l’estat nacionalsocialista, el respecte a la vida i la missió d’aquesta que defensa Sophie davant del pragmatisme bàrbar del règim…

En totes aquestes observacions, hom percep la contraposició de dues maneres d’administrar el pensament humà, incloent-hi els prejudicis que l’acompanyen: el que justifica l’entusiasme radical a la pàtria alemanya professat pel nacionalsocialisme i el clam pel respecte i desplegament de la humanitat de tot ésser humà. En termes intel·lectuals trobem dues figures oposades i elevades de la cultura alemanya de l’època: Martin Heidegger i Theodor Haeker. El primer, allistat amb retard i no se sap si circumstancialment al nacionalsocialisme –en ser nomenat rector de la universitat de Friburg-, i el segon, sens dubte un dels intel·lectuals que hi havia darrera de La Rosa Blanca.

Heidegger proclama l’exigència del triple servei obligatori dels estudiants alemanys –a la “comunitat nacional” mitjançant el treball, a l’honor i destí de nació mitjançant el servei a les armes i a la “missió espiritual del poble alemany”  mitjançant el saber-.

Per la seva banda, Haeker, home pertanyent a la “Kulturkamf” i habitual col·laborador de la revista alemanya catòlica i personalista Hochland –a la vegada vinculada La Rosa Blanca-, en la seva obra fonamental “Was ist der Mensch” (“Què és l’home?”), fa propostes antropològico-teològiques i polítiques veladament contràries al nazisme, rebutjant la desigualtat de races, “l’ordre” de la força, i establint “la meta i salvació de la humanitat” en termes de “il·luminació” vers ordres més elevats de “humanitat autèntica”, de santedat cristiana i d’obertura del cor al goig de la concòrdia i a l’amistat dels pobles; propòsits tots aquests que seran presents en les actuacions i compromisos dels germans Scholl, com es fa palès en la pel·lícula.

Hom diria, d’altra banda, que flota en la pel·lícula la intenció de fer notar el regnat de la por dels ciutadans en forma de “indiferència” davant dels dissidents; donant-se per segur que els acusats són els qui s’ho han buscat i ho podien evitar… si no haguessin actuat contra la seguretat de l’estat.

El que resulta difícil d’obviar és, aleshores, la proliferació de la “inhumanitat” denunciada pels germans Scholl i els altres membres de La Rosa Blanca: el “doble” pensament i la claudicació davant la infàmia, el fanatisme idolàtric de les masses –en paraules de P.L. Landsberg, filòsof alemany fugit l’any 1933 en pujar al poder Hitler-; el corresponent “mitologisme polític” que desenvoluparen tant els ideòlegs nazis, com Carl Schmitt (aquest abans de la guerra) i Alfred Rosenberg, i la manipulació propagandista de Goebbels, mitjançant les fantasioses bogeries de la superioritat social alemanya, la sacralització de l’estat nacionalsocialista i l’abducció exercida amb la repetida figura del “destí del poble”.

Hom diria que la resultant d’aquestes operacions manipuladores conduí a la reducció de l’ésser humà a ser un acòlit d’un macro-procés “socio-ideològico-utòpic”, utilitzant supòsits convenientment manejats de pensadors diversos com Joseph Arthur Gobineau (filòsof racista), Arthur Neville Chamberlain (polític conservador i un dels artífex del desgraciat “Pacte de Munich”), Hitler (Mein Kampf, 1920), el sociòleg alemany Lothrop Stoddard (The revolt Against Civilization, 1922), o el filòsof Carl Schmitt (l’estat és inclòs dins del que és polític, i aquest es defineix per l’antagonisme i la lluita); persones, i textos on  els nazis creien trobar la justificació de les seves maldats i la propagació de la guerra imperialista a tota Europa.

Ja deia Emmanuel Mounier, fundador de la revista personalista Esprit, l’any 1934 –a Alemanya hi havia la ja citada anàloga Hochland-, que a Europa la qualitat de ser persona –ésser encarnat amb dignitat, intransferible i creada per Déu per estimar- “mancava a tots” i llurs grans “malalties” eren l’individualisme i les tiranies col·lectives (Revolución Personalista y Comunitaria”, Madrid, Ed Zero, Ep. 67).

Avui, Europa sofreix una patologia de mals presagis que ens aporta durs records: el que Fromm en deia el “feixisme de rostre somrient” representat en els anys 70 del segle XX pel capitalisme va “estirant” el seu rostre, la llibertat va essent dominada per les necessitats i els deutes amb el poder –llegeixis les grans empreses multinacionals- i la por sovinteja la convivència i el respecte al que és diferent; de manera que la uniformització fa creure que la igualtat ha d’odiar i eliminar tota “alteritat” humana -a la fi, tota pluralitat-, fomentant societats cada cop més intolerants i poc dialògiques –però això sí, sota la “llei”, que ha de passar per damunt de la convivència, segons alguns-, des dels designis dels poderosos i mitjançant el regnat de dos “deus”: el diner i la tecnologia.

Cal preguntar-se si, tal vegada, no hem entrat en una nova era de feixisme aparentment incruent, on “l’estranger” –avui, immigrants i/o refugiats en massa vinguts de zones en misèria i en conflicte – delerós d’arribar a Europa, comprova amargament que en ella no s’hi veuen persones, sinó poders que dominen i individus que obeeixen. Tot plegat, un quadre dantesc sobre el qual ens convoca a pensar i rebutjar aquesta excel·lent pel·lícula.

Sophie Scholl

Imatge extreta de: Mongrel

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.