Cops, eleccions i canvis d'elit a Zimbabwe

Cops, eleccions i canvis d’elit a Zimbabwe

Fernando Díaz AlpuenteLa política de Zimbabwe ha estat tan acaparada durant dècades pels moviments i les voluntats de Robert Mugabe que, quan a mitjan novembre passat arribaven notícies sobre el seu enderrocament, costava d’entendre què estava passant realment i què s’amagava a l’ombra del rei sol. Era un cop d’estat militar? Una revolució democràtica? El pas d’una nova elit al poder? Quan, a finals del mateix mes, vam veure com Emmerson Mnangagwa es feia amb el poder, tot el puzle començava a quadrar.

El cop del 2017, orquestrat el 2008

I és que per entendre el cop de novembre de 2017, ens n’hem d’anar més enrere. Al 2008. Zimbabwe pot ser un règim autoritari de facto, però el seu règim polític està disfressat de democràcia multipartidista on, en teoria, qualsevol partit de l’oposició pot arrabassar-li la victòria electoral al governant ZANU-PF. Així que, en teoria, l’oposició hauria guanyat les eleccions del 2000 i fins i tot, en teoria, les del 2013. Però no hi va haver proves d’aquesta victòria. O, més concretament, de la derrota del ZANU-PF. No així el 2008. Les eleccions d’aquest any van ser clarament una derrota per al partit de govern i per al seu etern candidat, Robert Mugabe, que en aquell moment feia front al seu 29è any al capdavant del país -acabarà sent president durant 38 anys. La derrota va ser tremendament contestada per l’exèrcit i pels serveis secrets, que exerciran la violència per controlar el país i mantenir a la presidència l’etern Mugabe.

En aquells moments, l’acord i els equilibris de poder dins del sistema polític zimbabwès canvien radicalment. Si des de 1978, a la meitat de la guerra d’independència, l’exèrcit i l’estructura política del ZANU-PF havien pactat un repartiment del poder en què els excombatents serien la part fonamental del sistema neopatrimonial que governaria Mugabe, el 2008 aquest es va haver de rendir davant les demandes militars. La necessitat de controlar per la força el país va fer que Mugabe acabés sent el titella del bloc militar, on els excombatents tenen el pes més gran. La xarxa neopatrimonial controlaria finalment el líder, i no a l’inrevés. I al centre d’aquesta nova xarxa, a l’ombra política, se situaria una persona, responsable dels serveis secrets, director de la repressió política del 2008 i conegut amb el sobrenom d’“el cocodril” pels seus mètodes violents: el llavors vicepresident Emmerson Mnangagwa.

Aquests últims nou anys han estat, a Zimbabwe, la materialització del segrest de la figura presidencial de Mugabe per l’estructura políticomilitar que, muntada pel ZANU-PF i els grups militars dels excombatents, s’ha mimetitzat amb l’Estat i les seves institucions. Tot i això, Mugabe no s’ha estat quiet. Cenyit per les costures del seu nou vestit, el vell president va intentar crear una nova xarxa de suport, l’anomenat G40, liderat per la seva esposa Grace Mugabe. Apressat el país per una crisi econòmica devastadora, una inflació incontrolable i una població cada vegada menys atemorida, el G40 va començar a moure’s i a prendre posicions amb una data clara, la de les eleccions presidencials d’abril del 2018, on el ZANU-PF ja havia confirmat com a candidat un Robert Mugabe de 97 anys.

Els moviments del G40 han estat tan forts que el règim ha preferit eliminar Mugabe de l’escena i fer-se amb el control total de tota l’estructura estatal. El cop d’estat del 2017 es va mantenir, conscientment, en un àmbit d’indefinició política, assegurant que propiciaria una transició cap a la democràcia, i evitant així una intervenció internacional que no desitjava ni tan sols el seu aliat més fort a la regió, Sud-àfrica. I ha estat dirigit contra el G40 i la seva figura política.

Oportunitats per a la transició zimbabwesa

Però, quina transició pot portar el cocodril? Mnangagwa és un personatge no només vinculat a la violència política del 2008. Se li atribueixen accions en combat que podrien qualificar-se com a genocidi, ha controlat la repressió política durant aquests 38 anys i se l’ha relacionat amb tèrbols negocis de diamants a la República Democràtica del Congo. Amb aquest currículum, i coneixent que ha arribat al poder presidencial gràcies a un cop orquestrat per l’elit que ha mantingut el poder des de la creació de l’Estat zimbabwès, les esperances són poques.

Malgrat això, o més aviat a causa de tot això, Mnangagwa ha pres mesures populistes que han caigut bé en el conjunt de la població, tot i que no impacten ni en la qualitat democràtica del sistema polític, ni en la millora de les condicions de vida de les persones. Tot amb el propòsit d’oferir-se com l’única alternativa a les eleccions presidencials que, ja ha anunciat, es convocaran abans de l’estiu.

La jugada del ZANU-PF i d’Emmerson Mnangagwa sembla clara: convèncer els donants i inversors internacionals que no son el nou Mugabe. Per a això hauran d’intentar guanyar unes eleccions que, sense el vell rei sol i amb molta atenció internacional, semblen obertes a la competició.

Les eleccions, per tant, semblen l’últim indici d’esperança. L’oposició està dividida, però l’alternativa a no aprofitar l’oportunitat que ofereix el moviment militar de novembre no sembla una opció. Falta per conèixer els moviments del G40, dels propers a Mugabe, derrotats el novembre però encara amb opcions. I tot en un context, cal recordar-ho, en què Zimbabwe porta vivint anys de veritable revolta popular, amb petites grans victòries del moviment civil per la democràcia. I on s’està produint una revolució generacional silenciosa, amb un Estat governat pels excombatents de la guerra de la independència finalitzada fa 38 anys, i una població desconnectada d’aquelles lluites, amb més del 60% de persones amb menys de 25 anys, que han viscut sota l’autoritarisme dels que van guanyar la guerra i que avançaran per aconseguir el seu futur.

Amb els resultats de les presidencials, faltarà per veure de què són capaços tots els actors, tot i que una cosa estarà clara. Guanyi qui guanyi, i assumint que l’agenda de reformes haurà de ser aplicada -ja sigui en la seva versió més mínima i formal o en la seva versió màxima-, haurà de batallar amb un ZANU-PF i uns excombatents mimetitzats amb les institucions estatals i, per tant, impermeables a qualsevol canvi que perjudiqui els seus interessos. I tot amb una certesa de fons: que si al novembre van canviar de govern quan aquest no els afavoria, ara també podran fer-ho. Males perspectives de futur, si es vol abandonar el règim autoritari a Zimbabwe.

Zimbabue

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.