113 anys de la Model

113 anys de la Model

Lucia MontobbioLa presó Model ja fa 113 anys que és amb nosaltres. La primera vegada que la vaig veure va ser passejant amb els meus pares per la ciutat. I em va impactar. Sobretot perquè de nena pensava que les presons estaven lluny, no en el centre de la ciutat.

De fet, quan es va inaugurar, el 1904, la presó sí que estava situada als afores, però després, amb el creixement de Barcelona va acabar dins del nucli del barri de la Nova Esquerra de l’Eixample. La Model es deia així perquè pretenia ser un model per a la reforma del sistema penitenciari.

La presó Model té forma de panòptic. Jeremy Bentham va ser un filòsof i pensador anglès, i l’inventor d’aquesta estructura. A la perifèria s’aixeca un edifici circular i en el centre una torre. L’edifici perifèric està dividit en cel·les. Aquestes cel·les tenen dues finestres: una oberta cap a l’interior que es correspon amb les finestres de la torre; i una altra cap a l’exterior que deixa passar la llum d’un costat a l’altre de la cel·la. Només cal situar un vigilant a la torre central i tancar en cada cel·la a una persona. Mitjançant l’efecte de contra llum es poden controlar les siluetes presoneres. Es tracta d’una visibilitat totalment organitzada al voltant d’una posició de domini. Tot l’interior es pot veure des d’un sol punt.

Aquest edifici no va tornar a aparèixer en la meva vida fins quan vaig començar a treballar per les Filles de la Caritat. Les oficines que concentren la gestió de l’acció social estan just al costat de la Model. Així que porto gairebé 3 anys veient-la d’anada i de tornada tots els dies laborables. Des que ho faig, he anat sentint que la tancaven, que la derruirien, que desplaçarien els interns. Però, s’allargava. Després de presenciar el capítol del presoner enfilat al terrat de la Model en forma de protesta al mes de març de 2017, el juny de 2017 ens va sorprendre amb l’anunci del tancament definitiu de la instal·lació.

La Model ara es pot visitar buida. Començo a travessar portes de barres de ferro fins arribar a les tres galeries que puc recórrer. La primera galeria que visito és la 5a. Aquí tenien la seva cel·la les persones que entraven per primer cop a la Model. És on també es pot veure l’exposició titulada “13 històries de la Model” on es presenten 13 moments i 13 persones o col·lectius emblemàtics de la història de la presó i de la seva vinculació a la història de la ciutat i del país. Cadascun d’ells s’associa amb una data i un context o una temàtica, per exemple, el president Companys, Ferrer i Guàrdia, Puig Antich o el Vaquilla.

Després visito la 4a galeria on hi havia empresonats els interns reincidents, també és on es poden visitar altres dependències més curioses com ara una perruqueria, el menjador, la biblioteca (que és una sala amb unes desenes de llibres) i es pot sortir al pati on passaven estones lliures, moltes estones lliures que segur que es feien eternes (franges de tres hores). Recordo que tv3 va emetre una sèrie de capítols on es podia veure la vida a la presó, són 7 capítols que parlen de la vida dels interns. “A la presó” així es deia la compilació. Alguns dels testimonis parlen de la dificultat d’omplir aquest temps lliure.

La presó és un sistema que no em convenç. La societat sembla que es quedi tranquila, has delinquit, dons no mereixes ser dels nostres, t’apartem de la societat, et castiguem. Per a mi és tot més complex, al quadernet de Cristianisme i Justícia “Presons i societat democràtica” es pot llegir amb més profunditat el que intento dir. Per exemple en aquest fragment:

“El fet de viure en la pròpia pell la tensió de veure’s castigat i rebutjat per la seva societat i pels seus fa que molts perdin un gran valor humà: la confiança en les persones i en les institucions socials. Molts interns pateixen crisis en el seu sistema de valors socials, morals, polítics, religiosos, familiars, etc. I també n’hi ha molts que pateixen un enfrontament traumàtic entre el sistema de valors humans i el de la societat que els castiga.”

Les persones que delinqueixen, sovint porten una història a les esquenes on hi ha situacions de pobresa i vulnerabilitat extrema. No sempre, però sovint. La marginalitat i el fet d’haver de sobreviure pot fer que caiguin en cometre delictes. El mateix passa amb aquells que pateixen addiccions o alguna malaltia mental. Tancant-los i prou, sotmetre’ls a una disciplina i uns horaris no contribuirà a una reinserció al món que els espera després de complir condemna. “La vida a la presó comporta penalitats afegides a la privació de llibertat pretesa per la llei. La presó produeix conseqüències negatives, de vegades traumàtiques, sobre la vida personal, familiar i social de la persona que la pateix. I aquestes conseqüències negatives, en comptes de regenerar el delinqüent, contribueixen a reafirmar-lo i a fer-lo progressar en el delicte”, descriu el mateix quadernet.

Mentre reflexiono sobre això, entro a la darrera galeria, la anomenada 1a. El punt més depriment i esgarrifós per a mi és la rajola assenyalada amb un focus de llum. En aquell punt és on es va executar Salvador Puig Antich amb el garrot vil. Tremolo pensant el moment que va passar Puig- Antic i la família que l’acompanyava.

La presó està degradada i es fa difícil pensar que fa un trimestre encara hi hagués interns. Hi ha estones que podrien semblar gracioses, i em treuen dramatisme de sobre, com les normes: “prohibit venir a esmorzar amb tovallola”, “si trobem els llençols amb nusos, o al llit en comptes d’estar plegats darrere la porta, no es recolliran per a ser netejats”, “del menjador no es pot treure menjar, només panets”. Imagino interns amb el tors nu i tovalloles a la cintura intentant asseure’s al menjador, o fent nusos als llençols per intentar escapolir-se, o amb les butxaques plenes de panets. Per més que ho intenti però, no em surt un somriure.

Així doncs, decideixo sortir al pati i estar-me en silenci. Davant meu, s’alça, de forma paradoxal una palmera. Les palmeres estan a les platges paradisíaques, penso, què hi fa aquesta aquí? I recupero un altre tros del quadernet de Cristianisme i Justícia que em porta a acostar-me a les vides que van transitar els espais pels que jo he passejat en llibertat: “Si la llibertat és un do sagrat del Creador i una conquesta important de la societat (do i conquesta que han de ser educats i alliberats, però no suprimits), la convivència amb persones traumàticament privades d’aquest do ha de resultar traumàtica en si mateixa”

Us convido a que llegiu aquest quadernet, us mireu els capítols de TV3, que visiteu la Model.

Modelo

Imagen cedida por la autora.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.