En Pau, el jesuïta descalç

En Pau, el jesuïta descalç

Xavier Garí de Barbarà. [Foc Nou] Vaig conèixer a en Pau Vidal l’any 2002, quan estava al Noviciat dels Jesuïtes a punt de fer els seus Primers Vots. Ja marcava un estil, una mirada profunda, una recerca a fons, fins i tot un caminar diferent; al mateix temps era un jove ben natural i espontani, moderat en les formes, auster en les maneres i lliure davant les coses. Ja era una persona d’una vitalitat interior que surava per tot arreu, i alhora un noi alegre que encomanava sempre el seu somriure i la seva opció esperançada davant la vida, la gent i el món. La seva manera de pregar ja em captivava aleshores per la seva intensitat i recolliment a la capella del noviciat; la seva vivència de l’eucaristia era sòbria i discreta, però profunda alhora. En Pau Vidal avui és tant o més que tot el que era fa 15 anys, quan el vaig conèixer, i he de dir que no l’he tornat a oblidar mai.

Els seus antencedents no provenien d’un ambient jesuític estrictament ni tampoc d’un ambient cristià explícit, tot i implicar-se en grups d’esplai o voluntariat i d’excursionisme. No obstant, en Pau va anar descobrint com l’Esperit de Déu el portava, i també va anar copsant com ell es deixava portar. Una experiència fundant es va donar quan  feu estada de cooperació a l’Àfrica: el va portar a plantejar-se la vida sota un altre prisma que l’anà decidint per l’opció de la vida religiosa, com a vida donada i compartida sense condicionants. Tornaria a l’Àfrica d’aquella experiència tan vital, algunes vegades anteriorment, durant i després de la seva formació jesuítica, fins a ser destinat fa uns 5 anys al Servei Jesuïta a Refugiats, primer a Kenya i després a Sudan del Sud, on ara hi segueix amb un altre company jesuïta de semblant tarannà, que admiro i aprecio talment com a en Pau: l’Àlvar Sànchez, de Lleida.

Entre tot el citat d’en Pau, avui i aquí volia transmetre quina és realment l’actitud de fons que fa uns anys el portà a caminar descalç, completament descalç, sense sabates ni tan sols sandàlies com duia abans, i menys mitjons. Ell camina sense cap protecció en una de les parts del cos més vulnerables i tan important alhora: els peus. Tant si plou com si neva, si trona o fa un sol radiant, o tot el contrari, en Pau sempre camina amb els peus nus. De fet, el recordo el dia de la seva ordenació sacerdotal i ja hi anava descalç: els peus, com les mans també nues, posaven en comunicació i en coherència ambdues extremitats. Donava la inequívoca imatge de ser un home íntegre, com aquells que ritmen el cor i el cap per a viure una vida profunda, d’opcions i compromisos que volen ser per a tothom, per tot arreu i per sempre. Mans buides, peus nus, cor obert, mirada intensa: Déu al fons i l’altre al centre, talment com el Jesús que el va enamorar i no l’ha deixat més.

En Pau manifesta que tot sorgí d’aquesta crida personal important, que el portà a viure desprotegit, però alhora més lligat a la terra que trepitgem i d’on venim. Per a ell és un petit-gran recordatori del que també Moisès, quan pujà a la muntanya, sentí que se li va dir: “descalçat, que això és lloc sagrat”. En Pau sent la crida de la consagració de vida, del sagrat que és l’altre i de la sacralitat del lloc on és. Copsar a cada moment les passes descalces i desprotegides, no només el porten a continuar en camí, sinó que a més és una invitació permanent a viure el lema ignasià de ser “contemplatius en l’acció”.

El jesuïta descalç em sorprèn i em captiva, l’admiro i m’encomana, no el puc oblidar, i no sé ben bé perquè. Que no ho sàpiga desxifrar potser és el que ho converteix en Misteri, i heus aquí que en Pau no ho deu saber però, de Maban estant, segueix encomanant i interpel·lant a molts a seguir buscant, en els propis misteris vitals, una resposta descalça, nua i desprotegida, plena de dignitat. Talment com el seu caminar.

Pau

Imatge extreta de: Alfa y Omega

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.