Em pregunto a mi mateix

Em pregunto a mi mateix

Ramiro PàmpolsArran de tot el que estem vivint aquests darrers mesos a Catalunya o, per què no?, a la resta d’Espanya, m’he anat plantejant de forma subreptícia una qüestió que em preocupa cada dia més: ¿a què és degut que la “qüestió catalana” hagi pres un relleu tan absolut en el meu univers mental, que gairebé no hi ha cap altre neguit que “m’arrossegui” amb una intensitat semblant?

Em refereixo a allò que ha estat la meua opció de vida durant 30 anys quan vaig decidir anar-me’n a treballar manualment, de ser possible com a peó, per a combatre la injustícia que es feia -i es fa encara-  contra el poble treballador.

Els capellans obrers de Catalunya hem viscut intensament aquesta opció, i ara sembla que ha quedat enterbolida per la qüestió de la defensa de la nostra “identitat catalana”… Un cop més, podem dir que estem vivint un enfrontament entre la Justícia i la Llibertat, per dir-ho amb paraules estereotipades.

Ja fa uns anys que el Govern de Rajoy ha suprimit pràcticament tot el contingut mínimament rellevant de l’Estatut dels Treballadors, deixant en una indefensió escandalosa la classe treballadora, i de sobte apareix la “qüestió catalana” i sembla que cap altra realitat és capaç d’omplir la pantalla dels nostres televisors, i pitjor encara, de les nostres consciències.

Aquest darrers dies estic fent un esforç de memòria per a dir-me a mi mateix “on sóc?” en aquesta nova situació vital.

Segur que hi ha raons per a suavitzar aquesta contradicció i en vull esmentar alguna que em sembla important.

Per exemple, ja era hora que els problemes de caire polític, en el sentit fort del terme, omplissin les nostres converses i debats, tant familiars com socials. Em dic a mi mateix amb certa complaença, que el Barça ha passat afortunadament a segon lloc. (Els darrers fixatges demostren encara més que no existeix cap límit ètic als milions que es fan servir per enfortir la plantilla!).

Un altre efecte, diguem-ne encara més positiu i més profund que l’anterior, al meu entendre, és que hi ha a Catalunya un nombre molt significatiu de persones que s’han apuntat a una utopia: la República Catalana, lliure de qualsevol lligam que l’impedeixi assolir d’ara endavant fites insospitades! Encara que ho expresso amb certa ironia, crec que les conviccions que han portat al moment actual són veritablement “utòpiques”, tant en el seu sentit positiu com en un altre sentit més realista, almenys pel que fa al nivell actual de consciència ciutadana en el seu conjunt. I cal dir també que un bon nombre de gent ha arriscat diners i llibertat personal per assolir aquest fita.

Però també dic tot seguit que la “qüestió social”, presa en tota la seua amplitud, ha restat desarborada, gairebé ningú no en parla en veu alta, a part d’algunes crides aïllades a la recuperació dels drets guanyats amb molts anys de lluita i sofriment.

També crec que és veritat que tan sols la CUP ha mantingut un discurs coherent en aquesta qüestió, que ha restat tanmateix en un aïllament notable de part d’altres instàncies, m’atreviria a dir fins i tot dels nostres mateixos sindicats.

Penso que si no es manté la tensió entre ambdós pols -Justícia i Llibertat-, buscant la fórmula més apropiada tant per a un bloc com per a l’altre, i de forma no suposada sinó ben explícita, tenim un futur incert, per a dir-ho suaument.

Almenys els qui sentim la força, l’impuls i la passió per ambdós pols, hem de seguir lluitant tenaçment perquè cap dels dos se’ns escapi de les mans!

I ara, avui, em pregunto a mi mateix: seríem capaços de sortir al carrer més d’un milió de persones per a reclamar la derogació de la “Reforma Laboral”?

pregunto

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.