"Captain Fantastic" i la recerca fallida de la puresa

“Captain Fantastic” i la recerca fallida de la puresa

Oriol QuintanaFins a quin punt un pare (o una mare) ha de filtrar el món per mantenir la seva prole allunyada del mal? I com ha de preparar-la perquè es pugui enfrontar a la maldat del món? El protagonista de Captain Fantastic (Matt Ross, 2017) opta per entrenar els seus fills en l’aïllament del bosc a la recerca de l’excel·lència física i intel·lectual. A través de la disciplina de vida aconsegueix tenir uns fills i filles comparables als filòsofs governants de Plató: bells, atlètics i savis. Però com en els escrits del vell filòsof, ai, el problema ve quan els filòsofs governants han de re-integrar-se al món: no saben com fer-ho. Primera lliçó de la pel·lícula: és bo protegir la teva prole, és bo implicar-se en la seva educació, però viure fora del món és viure fora de la realitat, i una educació no basada en la realitat fracassa. Al capdavall, el primer (i únic) objecte de l’educació és la realitat.

La pel·lícula conté, però, un tema més fondo i amb un major apel·latiu: la qüestió de la recerca de la puresa. Viure implica necessàriament banyar-se, ficar-se de ple en una barreja de bé i mal, en la que no només les ànimes sensibles i poètiques, sinó qualsevol persona mínimament conscient, no pot trobar-s’hi a gust de cap manera. ¿No seria possible, es planteja la pel·lícula, de crear unes condicions de vida en les què la presència del mal fos minimitzada? ¿No hauria de ser possible viure d’una manera més pura?

Els motius per retirar-se al desert no apareixen fins la segona meitat de la pel·lícula: en una societat opulenta,  la gent no està  més sana i forta, sinó més malalta i tova (els nens, en un local públic, després de viure en l’aïllament del bosc durant tota la vida, es meravellen de l’obesitat dels seus conciutadans); l’educació generalitzada idiotitza on hauria d’il·lustrar; en el  món, ser civilitzat implica mentir constantment; en el món, el màxim al que es pot aspirar és a una exhibició grollera de la riquesa. No és estrany que el Capità Fantàstic i la seva dona decidissin un dia marxar als boscos.

La segona lliçó de la pel·lícula té una major càrrega de profunditat: la recerca de la puresa és un perill. El desig de puresa, el desig de bé incontaminat –el desig de Déu, perquè, al capdavall, què és Déu sinó el Bé sense barreja de mal-, l’impuls que va portar Jesucrist a les aigües del Jordà i al desert, al príncep Siddharta a abandonar el palau del seu pare, a H.D. Thoreau als boscos, a Sant Antoni al desert, a San Francesc a captar pels carrers d’Assís i a Sant Ignasi a la cova de Manresa, és un desig que es derrota a sí mateix. Els homes no som capaços d’assolir la puresa. Ni hi ha manera, per un ésser humà, d’escapar de la barreja de bé i de mal. Faci el que un faci, no podrà eliminar el mal de la seva vida: aquesta és la dura lliçó que ha d’aprendre el Capità Fantàstic. Una recerca de la puresa sense discerniment condueix al ridícul, i pot, sembla dir la pel·lícula, posar en perill la vida d’innocents.

Al final, els veritables herois i sants són els que saben mantenir viu el seu desig de puresa i, fins i tot viure per ell, però alhora, accepten amb humilitat la impossibilitat d’eliminar completament el mal de les seves vides. Viure als boscos, al monestir, al convent, és fàcil en comparació a haver de d’enfrontar-se diàriament al mal del món, que, tal com retrata la pel·lícula, es presenta més aviat en forma de vulgaritat i estupidesa, que no pas en forma d’agressivitat o violència (per més que el Capità Fantàstic entreni els seus fills per la guerra). Sí: és propi de l’home viure en la condició mitjana, en la que el bé i el mal estan inextricablement barrejats. És aquí on hem d’ensenyar als nostres fills a viure, en un món en el què el mal es presenta més sovint en forma de donuts pantera rosa que no pas de manera agressiva i violenta.

Captain Fantastic

Imatge extreta de: IndieWire

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.