Alliberar al món de les armes nuclears

Alliberar al món de les armes nuclears

Carmen MagallónHa estat especialment emocionant seguir en viu la recent cerimònia de lliurament del Premi Nobel de la Pau 2017 a la Campanya Internacional per a l’Abolició de les Armes Nuclears, ICAN en les seves sigles en anglès, una coalició que reuneix 468 organitzacions de 101 països i que està treballant des de 2007 per aconseguir aquest assenyat propòsit. En rebre el premi, Beatriz Fihn, la seva directora, ha dit: “En les nostres mans hi ha l’elecció; o eliminem les armes nuclears o elles ens eliminaran a nosaltres”. Insistint en aquest missatge, Setsuko Thurlow, supervivent del bombardeig d’Hiroshima i representant també ICAN en la cerimònia, ho va dir així: “La humanitat i les armes nuclears no poden coexistir”.

També recentment va tenir lloc al Vaticà una Conferència Internacional sobre “Perspectives per a un món lliure d’armes nuclears i per a un desarmament integral”. Organitzada pel Dicasteri per al Servei del Desenvolupament Humà Integral, departament del Vaticà. La conferència va comptar amb la participació d’11 Premis Nobel de la Pau, alts representants de l’ONU, l’OTAN i de diversos estats, entre ells Rússia, EUA, Iran i Corea del Sud. Van participar-hi també organitzacions de la societat civil compromeses amb el problema. A Roma hi havia representants de la premiada ICAN, de diverses conferències episcopals i esglésies a nivell ecumènic i interreligiós, diplomàtics, acadèmics, professors i estudiants d’universitats d’Estats Units, Rússia i la Unió Europea. D’Espanya, hi assistien representants de Justícia i Pau de Sevilla, Burgos i Palència, i qui això escriu de la Fundació SIP (Seminario de Investigación para la Paz), del Centro Pignatelli de Saragossa.

La conferència era la primera trobada internacional després de l’aprovació, el 7 de juliol de 2017, del Tractat de Prohibició de les Armes Nuclears, adoptat a les Nacions Unides amb el vot de 122 països i que es va obrir a la signatura el passat 20 de setembre. Seguint els passos marcats per l’OTAN, Espanya no l’ha signat, mentre que el Vaticà, donant exemple, va ser el primer país a signar-lo i ratificar-lo. I és que el papa Francesc està exercint un lideratge inspirador i decisiu davant d’aquest greu problema. El seu missatge va ser clar i rotund quan es va dirigir als assistents a la conferència a la Sala Clementina:

“Si considerem les catastròfiques conseqüències humanitàries i ambientals que es deriven de qualsevol ús de les armes nuclears (…) (i) considerant el risc d’una detonació accidental de tals armes per un error de qualsevol tipus, s’ha de condemnar amb fermesa l’amenaça del seu ús, així com la seva possessió, precisament perquè la seva existència és funcional a una lògica de la por que no té a veure només amb les parts en conflicte, sinó amb tot el gènere humà. Les relacions internacionals no poden ser dominades per les forces militars, per les intimidacions recíproques, per l’ostentació dels arsenals bèl·lics. Les armes de destrucció massiva, en particular les atòmiques, no generen altra cosa que un enganyós sentit de seguretat i no poden constituir la base de la pacífica convivència entre els membres de la família humana, que tanmateix ha d’inspirar-se en una ètica de solidaritat”.

La veu de les víctimes

El testimoni que va donar a la conferència de Roma Wada Masako, una supervivent (hibakusha) de la bomba de Nagasaki, va donar a la veu de les víctimes el lloc privilegiat que els correspon. Com que tot just tenia uns mesos, Masako va transmetre el relat de la mare, els moments d’horror i patiment inacceptables experimentats pels afectats (amb els anys van arribar a ser 210.000 morts) que, com la seva pròpia mare, van sobreviure arrossegant múltiples càncers i afeccions .

L’enfocament humanitari, reafirmat en les conferències realitzades a Oslo, Nayarit i Viena, ha cobrat força els últims anys. La majoria de ponents va afirmar que en un món multipolar la dissuasió nuclear ja no té sentit. Dels debats estratègics i el recompte de caps nuclears, que va predominar en la Guerra Freda, l’accent avui s’ha posat en la qüestió:

¿Com és possible que estiguin prohibides les armes químiques i biològiques, les bombes de dispersió i les mines antipersones i no ho estiguin les nuclears, les conseqüències de les quals són molt més catastròfiques?

Les armes nuclears han de ser avaluades tenint en compte l’indescriptible patiment que causen, la incapacitat de desplegar una resposta adequada per assistir les víctimes i el risc d’una aniquilació global.

La inadequació i el perill

Hi va haver un acord unànime a afirmar que estem vivint la situació de més perill de conflagració nuclear des de la crisi dels míssils de Cuba el 1962. Els desafiaments mutus entre els presidents dels Estats Units i Corea del Nord, índex de la insensatesa d’aquests líders, en les mans dels quals està la decisió de prémer o no el botó nuclear!, són una mostra del perill creixent, al qual també contribueixen la proliferació (s’ha reduït el nombre de caps nuclears però hi ha nous països que en són posseïdors), els riscos d’accident o la possibilitat que aquestes armes caiguin en mans de terroristes.

Es va parlar de la responsabilitat social i moral dels científics, naturals i socials, dels que exerceixen de guia moral i pastoral, analistes de la guerra justa, estrategs, polítics i acadèmics que tenen a les mans la possibilitat d’estigmatitzar aquest tipus d’armes, de promoure la conformació d’un judici informat i una convicció, a fi que, conjuntament, mostrin la seva inadequació i condueixin cap a la seva eliminació total.

Des del moviment de científics Pugwash es va informar dels casos que hi ha hagut, anys enrere, de falses alarmes i altres accidents, casos que van estar a punt de desencadenar una resposta nuclear massiva; van constatar que tècnicament avui qualsevol estat té coneixements i possibilitats de construir una bomba atòmica, de manera que la restricció només pot arribar del control que exerceix l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica, dirigida per El Baradei, Nobel de la Pau, també present a la conferència.

La visió esperançada va venir de la mà de les Nobel de la Pau: Jody Williams, directora de la Campanya que va aconseguir prohibir les mines antipersones; Mairead Corrigan, promotora dels Acords de Pau a Irlanda del Nord, i Susi Snyder i Beatriz Fihn, d’ICAN. A partir de la seva pròpia experiència, elles van defensar que la societat civil organitzada, amb el treball constant i les aliances, està aconseguint avenços important cap al desarmament.

En suma, prohibir i erradicar les armes nuclears és un imperatiu moral, fonamentalment per tres raons: una, per les catastròfiques conseqüències humanitàries i ambientals que es derivarien de qualsevol ús que se’n faci, amb efectes devastadors indiscriminats i incontrolables en el temps i l’espai; dos, pel malbaratament de recursos que suposa mantenir l’arsenal nuclear per a fins militars quan podrien ser utilitzats per prioritats més importants, com ara la promoció de la pau i el desenvolupament humà integral, la lluita contra la pobresa i la posada en pràctica de la Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible, i tres, perquè són inadequades i incapaces de respondre eficaçment a les principals amenaces a la pau i a la seguretat, en les seves múltiples dimensions, que pateix avui la humanitat: amenaces com el canvi climàtic, el terrorisme, els conflictes asimètrics, la seguretat informàtica, la pobresa o la fam.

armas nucleares

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.