Reflexió de Fi d'Any: El perillós resorgiment de l’autoritarisme:  relats alternatius davant la crisi de l’ordre liberal (I)

Reflexió de Fi d’Any: El perillós resorgiment de l’autoritarisme: relats alternatius davant la crisi de l’ordre liberal (I)

Cristianisme i JustíciaA Occident vivim moments de gran desconcert. La manera com la nostra societat està afrontant aquest desconcert alimenta un populisme de tics autoritaris i reforça aquelles polítiques que tendeixen al proteccionisme econòmic. És el replegament i la cerca de seguretats, de solucions fàcilsi ràpides, la manera de construir alternatives a la crisi que vivim? El pacte social sobre el qual es va construir l’ordre liberal s’ha trencat. L’etapa que es va iniciar tot just acabar la guerra freda està arribant a la seva fi, donant lloc a un procés de desglobalització que accentua el tancament a nivell polític, social i cultural. Quina capacitat tenim de crear nous consensos globals que no signifiquin una cerca de l’interès particular sinó d’un bé comú universal?

El desconcert davant les expectatives econòmiques frustrades

Les classes mitjanes, fruit del procés de globalització, han vist frustrades les expectatives de millora de les seves condicions de vida i dels seus drets socials. Economistes com Branko Milanovic (Global Inequality, 2016) han explicat amb claredat quins han estats els guanyadors i perdedors de la globalització econòmica. Des dels anys 80 els salaris per a les rendes mitjanes han quedat estancats, fent cada cop més gran la desigualtat interna en els països i polaritzant econòmicament la societat.

A Espanya, per exemple, la crisi i les successives reformes laborals han precaritzat les condicions de treball fins al punt que tenir una feina ni és garantia per sortir de la pobresa ni garantia per no caure-hi. Això configura una nova classe social, amb individus amb tot tipus de capacitats i potencialitats, però que no poden desenvolupar-les per falta d’oportunitats.

Però el més preocupant és que aquestes expectatives socials en descens no es poden nodrir d’un nou relat o d’un horitzó que permeti veure-hi un canvi. Tot just estem encetant l’anomenada ‘quarta revolució industrial’ que encara afectarà més les condicions de vida i treball de la població. Alguns estudis pronostiquen que una tercera part dels treballadors europeus veurà el seu lloc de feina amenaçat per un robot.

Com ja hem dit, s’esquerda un contracte social basat en la promesa d’un possible ascens i millora dins l’escala social. Un contracte, cal dir-ho, que es basava també en la desigualtat, però que amb el nou escenari afegeix a les desigualtats existents noves formes d’exclusió i un agreujament de la dualització social amb una progressiva desaparició de la classe mitjana.

El desconcert davant una política buida de poder

El divorci entre poder i política que tant bé ha descrit Zygmunt Bauman (Tiempos Líquidos, 2008) ha anul·lat la capacitat de l’àmbit institucional de posar regles i límits a uns problemes que avui tenen una clara dimensió transnacional (mobilitat humana, ecologia, fiscalitat, etc.)

Per un costat, s’accepta resignadament la democràcia com la menys dolenta de les formes de govern, una democràcia a la qual no es vol renunciar però que cada cop està més buida de contingut. Per l’altre, hi ha una clara hostilitat davant la gestió política i els seus actors i institucions. La política, no només no està sent capaç de generar suficient credibilitat i confiança, sinó que les està perdent de manera preocupant, i amb elles, tot el seu sentit. Cal sumar a tot això i, especialment en el cas espanyol, el fenomen de la corrupció que aprofundeix els sentiments de rebuig vers la política i els polítics per part de la ciutadania.

En l’últim any el fantasma del populisme s’ha manifestat amb força inusual. El populisme és una estratègia política per obtenir i retenir el poder apel·lant a un «nosaltres» contra «ells». És paradigmàtic el cas de Trump als Estats Units, i com des d’una apel·lació al «poble» i a les víctimes de la globalitació i la democràcia tradicional, governa amb polítiques fiscals, migratòries i mediambientals regressives, símptoma del fracàs de les propostes que venien sobretot dels partits socialdemócrates i de l’esquerra tradicional.

Tot plegat s’està traduint en una major desafecció social cap a les institucions representatives, ja que es percep aquesta manca de poder i la connivència de les elits amb un sistema que no mira pel bé comú, sinó pels interessos privats. Fruit d’això les eleccions es converteixen més en un espai de protesta que no de proposta, on es vota en clau de càstig, donant lloc no poques vegades a resultats inesperats, sorprenents, desconcertants.

No se’ns escapa que part d’aquesta crisi de la política està en la base de la crisi territorial que viu Espanya. El conflicte polític català reuneix força elements de la crisi democràtica de desafecció a les institucions i de la necessitat de la ciutadania d’abraçar propostes que omplin el futur polític d’horitzons il·lusionants. Malauradament, la gestió d’aquest conflicte no ha aprofundit en el diàleg sinó en la polarització, amb estratègies que han portat a actuacions de judicialització del conflicte, per una banda, i de desobediència institucional, per l’altra.

***

La segona part d’aquest Paper la publicarem demà al blog. Si no pots esperar i vols llegir-lo complet, fes clic aquí.

autoritarismo

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.