Espera

Espera

M. Carmen de la Fuente. Una parella amiga espera l’arribada d’una filla. Aquests dies pensar en la nova família em remetia contínuament a una altra espera, menys nova i més coneguda, l’espera d’aquest temps d’Advent on ens hi trobem ara.

L’Advent és un temps que desitgem viure conscients, en comunitat i recordant-nos que estem fent camí per arribar fins a un pessebre. Allà trobarem a Jesús, Maria, Josep, un bou, una mula i tot de gent pobre (i de no gaire bona reputació). Nosaltres, que ja ens sabem la història, reconeixerem aquest nen com el Fill de Déu, enviat a casa nostra de la forma més humana, aquella que ens uneix i ens ajuda a imaginar-nos germans i germanes de la família humana: nascut de dona.

Segurament que l’espera de Jesús infant dista molt de l’espera que viu la meva parella amiga, però hi ha alguns elements de les dues situacions que a mi em ressonen i em fan creure que venen del mateix lloc (d’aquell espai profund que hi ha dins nostre, on s’amaga l’espurna d’un amor creador i de la esperança infinita):

Esperem amb l’alegria de qui sap que allò que vindrà és fruit de l’amor. D’un amor que és capaç de donar vida, de crear vida. Un amor que hem sentit que creixia dins nostre. Un amor rebut en algun moment de la nostra història i que ara desitja agafar cos. Un amor que no és nostre i que estem cridats/des a lliurar.

Esperem a algú que arribarà fràgil, senzill, despullat … i en aquesta fragilitat, senzillesa i nuesa trobarem una vida que neix (la seva) i una vida que es desplega (la nostra). Veure tan a prop el miracle de la vida, ens ajudarà a comprendre que no podem deixar d’agrair cada minut de la nostra existència.

Serem testimonis d’un gran misteri, de com la vida continua fent-se present en un món com el nostre marcat per la injustícia i on, en ocasions, es difícil sostenir l’esperança. Potser fins i tot dubtem si és aquest  un bon lloc per la vida, però sense adornar-nos el dubte s’esvairà i ens sentirem més compromeses en construir un altre món que sabem possible.

– Ens obrirem a abraçar aquesta vida nova, a tenir cura i a donar-li escalf. Ho farem no com a obligació, si no com a resposta a un moviment natural, com si estiguéssim fets per abraçar, cuidar i donar escalf.

Deixarem que la nostra vida es capgiri. Ens qüestionarem a la llum de la nova presència i potser sentirem que hi ha unes coses que no són tan importants i d’altres que ho són encara més.

– La vinguda de l’infant ens convidarà a créixer, a ser més nosaltres. Tindrem l’oportunitat de preguntar-nos per les nostres capacitats, descobrir algunes que estaven amagades i posar-les al servei de qui és més petit i més feble.

Sentirem el desig d’acompanyar aquest infant, caminar al seu costat i no voler separar ja la nostra vida de la seva.

Ens reconeixerem com una família, amb un projecte que comença, potser tindrem por, però l’alegria ens empenyerà amb tant força que només podrem seguir donant passos.

I és tot això el que esperem en aquest temps d’Advent (com ha esperat la parella amiga), però sabent que en el fons no som nosaltres qui esperem, és la vida que ens espera a nosaltres, com cada any, en la seva forma mes humana i més humil, acollida en un pessebre.

espera

Imatge extreta de: Pinterest

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.