Nadal: un significant buit en disputa

Nadal: un significant buit en disputa

Xavier CasanovasProbablement aquest any se’ns ha fet més evident que mai: litúrgicament l’Advent no començava fins el 3 de desembre, però en canvi els llums de Nadal porten encesos des del 24 de novembre. Segur que són de Nadal els llums que han encès? Segur que les compres nadalenques, els regals nadalencs, els sopars de Nadal.… porten l’adjectiu correcte? Quina utilització fem d’un concepte, el Nadal, que ha perdut tot el seu significat?

Sí, Nadal és allò que se’n diu “un significant buit en disputa”, concepte creat pel  professor de teoria política argentí Ernesto Laclau. Quan una idea és abandonada i deixa de ser conegut el seu significat original, la construcció de noves hegemonies culturals passarà per la utilització d’aquesta idea buida omplint-la del contingut desitjat. Així doncs, en el moment en que el Nadal queda buit de contingut, no només religiós sinó també cultural, quan un alt percentatge de la població no sap quin és l’origen de la celebració, ni perquè estem contents i esperançats per Nadal, el Nadal es converteix en un significant buit ideal. Un contenidor preciós, lluent i atractiu que la societat de consum omple de tot allò que necessita per a que no deixem d’engrassar la roda d’un sistema que necessita banalitat, festa continua i positivitat superflua per a seguir funcionant.

Un cristianisme poruc i acomplexat (amb raó), ha permès que el Nadal perdés gran part del seu substantiu. No ha passat el mateix amb la Quaresma o la Pasqua. Tant un com altre període litúrgic simplement han anat desapareixent de l’imaginari cultural al ritme de la secularització. A ningú interessa apropiar-se d’un significant de connotacions tan poc atractives (austeritat, dejuni, pobresa) com la Quaresma o teològicament tan complicades com la Pasqua.

El primer engany consisteix en creure que ja ha arribat el Nadal quan ni tan sols hem entrat a l’Advent. El vivim per imposició ja des de finals de novembre, quan precisament el que l’Advent ens proposa és vetllar i pregar “doncs no sabem pas quan arribarà l’amo” i ens ha de trobar desperts. L’actitud que es desprèn és l’actitud d’escolta, de vigies de la realitat, d’estar atents, de ser sol·lícits.

El segon engany passa per la superficialitat i felicitat imposada durant les festes que acaba per diluir el caràcter revolucionari del Nadal cristià. No oblidem quina és la proposta del Nadal: Déu ha estimat tant la humanitat que ha decidit fer-se home, i no un home qualsevol, sinó un entre els més pobres. Les implicacions d’aquest fet, independentment si un és o no és creient  són cabdals en la història de la humanitat. L’home és revestit de la més gran dignitat, ens ho recorda el magnificat de Maria, l’alegria que li neix quan se sap embarassada: “ha mirat la petitesa de la seva serventa”, el seu és un Déu que “derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res.” És aquest el Déu que s’encarna i celebrem, i no pas cap altre.

Tot el que jo vull pel Nadal (all I want for christmas…), és que tornem a omplir-lo del seu autèntic contingut, que recuperem el seu significat original. CaI que els que ens diem cristians recordem a qui ja no sap ni que se celebra, el caràcter revolucionari d’un Déu que es fa pobre entre els més pobres de la Terra.  Recuperem un Nadal que no  que no hauríem d’haver perdut mai.

Navidad

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.