Un espai encara per descobrir

Un espai encara per descobrir

Xavier Melloni RibasDavant els esdeveniments dels darrers mesos a Catalunya, les valoracions i interpretacions que hem fet han estat partir del propi posicionament, amb escassa capacitat d’autoqüestionament. D’entrada no pot ser d’una altra manera, perquè  no veiem la realitat tal com és, sinó tal com som. No existeix una realitat objectiva i una percepció subjectiva, sinó que en el mateix moment de percebre la realitat ja estem configurant-la i co-creant-la des de les nostres categories. Partir d’aquest pressupòsit és indispensable per a no caure en judicis morals sobre les opinions dels altres, perquè l’opinió està precedida per la percepció, alhora que la percepció està condicionada per l’opinió, perquè tot acte cognitiu és afectiu i perceptiu alhora. Ara bé, si volem anar més enllà de la situació cada cop més polaritzada, tensa i enquistada en la que ens trobem, hem de trobar un lloc que ens transcendeixi i ens faci créixer a tots. Aquest lloc no està al darrera, com si res no hagués passat, sino dintre de cadascú i davant de tots i, un espai encara per descobrir i crear. Aquest espai només apareixerà i només s’assolirà quan siguem capaços d’un mutu reconeixement, la qual cosa també passa per la capacitat de reconèixer els propis excessos o errors.

És tanta la vehemència dels nostres posicionaments que no tenim espai ni deixem espai per l’altre. Estem davant una qüestió important i delicada que correspon a la tercera i quarta necessitat segons l’escala d’Abraham Maslow: el sentit de pertinença i la necessitat de reconeixement, temes que giren en torn de la identitat. Deixar espai a l’altre no significa confondre’s amb ell ni sotmetre’s al seu punt de vista, sinó que implica considerar-ho seriosa i tenaçment com part de la realitat de la qual tots dos (tres, quatre, centenars, mil.liers, milions de ciutadans) formem part.

Tots formem part de tot i formem part d’un Tot. Hem de poder arribar a acceptar que el punt de vista de l’altre és tan necessari i vàlid com el propi i acollir-ho, tal com esperem que l’altre també ho faci respecte de nosaltres. Per que això sigui possible, el primer pas és evitar el judici, no caure la desqualificació. Només puc mantenir amb noblesa el propi posicionament si considero que la posició de l’altre també és noble, i que vetlla, tal com jo ho faig, pel seu sentit de pertinença i per la seva necessitat de reconeixement. Cada cop que penso o dic que l’altre és un estúpid o menteix, estem anul.lant-lo i cometem violència mental o verbal –encara que no ens senti- contra ell. Hem d’arribar a fer el vot de confiança de que l’altre té unes raons a partir de les quals percep-interpreta els esdeveniments d’una forma diversa i fins i tot oposada a la meva, però que per això no menteix, tal com espero que tampoc em consideri un idiota o un mentider perquè interpreto les coses d’una manera oposada a la seva.

Si som capaços de mantenir-nos en aquesta obertura i en aquest respecte, se’n segueixen moltes coses: s’obre un espai afectiu i cognitiu on l’altre també hi sigui. Aquesta noblesa i generositat envers l’altre, aquest vot de confiança ferm i sostingut és posat a prova quan l’altre no m’està donant espai a mi, quan no sento que m’està reconeixent. Aleshores és fàcil claudicar i respondre amb la mateixa desqualificació i judici que rebo.

Els principis de la no-violència són molt exigents i els seus fruits solen ser a llarg termini. Poques vegades són immediats. Però aquesta és la prova per la que ha de passar una confrontació si vol ser noble. Si la confrontació és noble, ennoblirà als qui en participin i faran que es converteixi en un diàleg fèrtil. Si és vil, la confrontació els envilirà. És difícil, molt difícil, mantenir-se en la no desqualificació de l’altre quan la seva opinió, actitud o actuació són oposades a les pròpies. Però és aquí on es manifesta en quina mesura hem integrat a la nostra vida els valors de l’Evangeli, que són els mateixos de la no-violència. Diu Jesús al sermó de la muntanya: «Us han ensenyat els que es va manar als vostres pares: “No mataràs”, i si hom mata, serà condemnat pel tribunal; doncs jo us dic: tot aquell que insulti, serà condemnat pel tribunal, i el qui l’anomeni renegat, també serà condemnat al foc del cremador» (Mt 5,21-22).

El que vol dir Jesús és que quan insultem algú, l’estem matant. El matem perquè no el reconeixem, perquè l’eliminem condemnant-lo a les categories que ens hem fet d’ell. L’altre no es pot reconèixer en la imatge que m’he fet d’ell. Aleshores tampoc puc pretendre que ell em reconegui. S’ha creat un abisme entre els dos. Tots dos estem condemnats per l’altre. Aquest és el foc en el que ens consumim. Quina és la sortida d’aquest infern?

«Us han ensenyat: “Ull per ull i dent per dent”; doncs jo us dic: No us enfronteu al qui us agredeix. Al contrari, si un et bufeteja en una galta, mostra-li també l’altra; si vol posar-te un plet per prendre’t la túnica, deixa-li també la capa; si et força a caminar una milla, acompanya-li dues» (Mt 5,38-41).

El llistó és molt alt, com altes són les flames del foc que ens devora, i com alts són els murs que hem de transcendir per trobar el lloc en el que encara no hi som.

Això no és ingenuïtat ni “bonisme”, sinó que són les condicions de possibilitat per una nova forma d’existir i de co-existir que pot néixer a cada moment si ens hi apliquem. El repte és convertir cada acte, cada paraula i cada pensament en un exercici espiritual. Entenc per “espiritual” l’espai obert i disponible que hi ha entre jo i l’altre, més enllà i més ençà de les nostres reaccions comprensibles, però viscerals i totalment insuficients. La vida política i ciutadana estan urgentment necessitades d’aquest exigent exercici de contenció i de trascendiment dels nostres posicionaments encara massa primaris i emotius. Les emocions són intenses, però efímeres. El que perduren són els actes i encara estem a temps de reorientar-los vers la creació d’un espai comú.

L’espai s’eixampla quan mirem, parlem i actuem des d’una perspectiva més ample que inclou l’altre. En canvi, quan absolutitzem el nostre punt de vista, estrenyem el nostre espai interior i també el comú i ens esquincem els uns als altres perquè no hi ha lloc per a tots.

No podem esperar a obrir aquest espai fins que l’altre estigui disposat a fer-ho. Aquest àmbit comença a aparèixer quan un dona el primer pas i actua amb valentia i generositat, donant un vot de confiança a l’altre, tantes vegades com sigui necessari. «-Fins set vegades? -No, fins setanta vegades set» (Mt 18,21-22).

Cada una d’aquestes vegades m’aproxima a l’altre, el qual, al sentir-se reconegut, tard o d’hora també em reconeixerà i podrem descobrir un espai que sigui fecund per a tots. No és aquesta la oportunitat que tenim per créixer plegats en una més gran capacitat d’alteritat?

opinión

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.