#ParadisePapers: Per què no som capaços d’acabar amb els paradisos fiscals?

#ParadisePapers: Per què no som capaços d’acabar amb els paradisos fiscals?

Xavier CasanovasAquesta és la pregunta que molta gent es fa de nou aquesta setmana després de la publicació dels #ParadisePapers, la nova filtració de documents provinents de paradisos fiscals amb noms de personalitats i empreses que utilitzaven l’empresa AppleBuy situada a les Bermudes per amagar patrimoni.

Certament sembla inversemblant que encadenant escàndols com el #SwissLeaks, #LuxLeaks, #PanamaPapers, etc. encara continuem parlant de l’existència de paradisos fiscals, de la falta de regulació d’aquests a nivell internacional, i de la manca de cooperació política per a fer front a una realitat que es calcula que amaga més de 6 bilions de dollars i que implica una sangria de 90.000 milions de dòlars anuals en les arques dels països en vies de desenvolupament.

Tres raons per les quals crec que tot i l’evidencia i el rebuig social que generen, encara no som capaços d’acabar amb els paradisos fiscals:

1.- Empreses contra països. Com explicava en el darrer quadern de Cristianisme i Justícia, la globalització ha estat un daltabaix que necessitar ser governada democràticament. Això és certament difícil en un context on resulta que de les 100 primeres entitats econòmiques del món, només 31 son països, i 69 són empreses. Com a mostra, Amazon té una xifra de negoci equivalent al pressupost d’un país com Portugal. Així doncs, aquesta és una lluita de poder entre interessos empresarials clarament alineats i convergents contra interessos democràtics cada cop més divergents, i de moment van guanyant els primers.

2.- Les elits contra la resta. També sabem que la utilització dels paradisos té lloc, sobretot, entre les elits econòmiques. Les darreres filtracions ens han donat evidència que el frau fiscal arriba gairebé al 30% si posem el focus en el 0,01% més ric de la població:


3.- Els interessos particulars contra el bé comú. Sembla que tot això hauria d’acabar en un gran pacte global entre països que aïllés d’una vegada per totes aquest tipus de pràctiques. Però podem veure com els interessos diplomàtics i polítics s’imposen en aquest tipus de negociacions. Veiem el cas d’Espanya, on cinc països amb jurisdiccions opaques dels analitzats en els #ParadisePapers no estan considerats actualment paradisos fiscals per Espanya: Trinidad i Tobago, Aruba, Bahamas, Barbados i Malta. Hisenda en va retirar una quinzena el 2015. Entre aquests ja no s’inclou Panamà, que va sortir de la llista de paradisos fiscals espanyols l’any 2010. Zapatero el va retirar per la pressió de constructores com Sacyr o FCC amb la finalitat de guanyar concursos per l’ampliació del Canal.

En fi, parafrasejant a Marx podem dir amb claredat que els interessos dominants responen als interessos de la classe dominant. Ara bé, la bona notícia és que mentre governants i ens públics van molt lents en aplicar una agenda contraria als paradisos fiscals -fa anys que es parla d’una llista negra europea de paradisos fiscals, que teòricament hauria de ser publicada a finals de 2017 però que a mesura que avança es va empetitint més i més-, aquest tipus d’escàndols disparen al cor d’allò que els paradisos fiscals busquen per sobre de tot, la opacitat. Per cada paradís destapat, un país cau de la llista de possibles amagatalls. Va passar amb Suïssa, amb Panamà, i es molt probable que passi ara amb les Bermudes. No dubteu que en vindran més.

#ParadisePapers

Imatge extreta de: ICIJ