Amistat i política

Amistat i política

Josep M. Rambla BlanchAquesta temporada, a Catalunya, la política s’ha escampat. Política a l’escola i al mercat, a la universitat i a les famílies… La política s’ha instal·lat al menjador de casa. Això és un bon senyal, perquè la política no és cosa només dels polítics, del congrés, del parlament o dels ajuntaments… La política és la cosa de tothom, res publica. Amb tot, la cosa s’ha embolicat massa. Es parla de tensions i de conflictes, de baralles i de fractures. Sembla, doncs, que relacionar política i amistat és una mena d’oxímoron.

Crisi política, crisi d’amistat

L’any 44 aC, el pensador i polític M. Tul·li Ciceró escrivia el tractat De Amicitia, mogut per la davallada de l’amistat en la política, en el moment del declivi de la república. El seu discurs es basava en el record de dos grans polítics, Escipió i Leli, que es van caracteritzar per la qualitat de la seva amistat… Per tant, partia d’un fet, que l’amistat no està renyida amb la política, sinó més aviat que és un bon fonament per la bona marxa de la vida política. I, tot referint-se a persones concretes, aixecava l’ànim dels lectors recordant-los que és possible i cal viure l’amistat en la política. No és somiar desperts.

No cal recórrer a la història de Roma per trobar casos encoratjadors. Fa pocs anys, entre nosaltres, el gran medievalista i catedràtic Martí de Riquer, d’origen franquista i home de dretes, confessava que havia mantingut una molt estreta amistat amb el també catedràtic i poeta, José María Valverde, tot i ser declaradament d’esquerres i marxista. Ara mateix, s’està revivint la memòria del Padre LLanos, en el 25è aniversari de la seva mort. Llanos, que per solidaritat amb els pobres va ser del PC i de CCOO, tenia una llibreta amb els seus amics íntims que formaven un ventall des de l’extrema dreta fins els seus companys de militància comunista. Potser unir política i amistat no sigui un oxímoron, sinó una captivadora possibilitat i un repte.

La clau de l’amistat política

Naturalment, l’amistat no és cosa de receptes fàcils, només de cursos de relacions públiques. Ciceró mateix declarava que la clau de tota amistat és ser bones persones. Sàvies i virtuoses, deia ell. Una bondat que es manifesta en la fidelitat, la integritat, l’equanimitat, la generositat. I, per tant, la persona que posa l’amistat com a gran valor de la vida, subordina a l’amistat el diner, la salut, el prestigi o el plaer…

Ja es veu, doncs, que una manera noble, humana, de fer política ens demana a tots unes exigències bàsiques d’humanitat… Ser clars en el que pensem i en com ho expressem. D’entrada no desconfiar dels altres, encara que no compartim les seves idees. Potser els fets, ja ens mostraran que aquella persona no és sincera o transparent o fa un joc brut. Però no començar per la sospita, pel prejudici. I tractar d’exposar el pensament propi sense agredir, sense desqualificar l’altre, amb arguments no amb paraules sortides de la bilis. Saber posar-se en la situació de l’altra persona, en la seva experiència de vida que li fa veure i sentir les coses d’una determinada manera.  Tenir molt en compte els sentiments de les persones… Ciceró posava la benvolença com primera expressió de l’amistat. És a dir, voler el bé de l’altre, un cert afecte. ¿Què diria de la persona que té com ideal de la política convertir l’adversari en enemic i esclafar-lo o anul·lar-lo? “Quan els homes són amics, no hi ha cap necessitat de justícia. Amb tot, encara que siguem justos, necessitem l’amistat, però sembla que les persones justes són les més capaces d’amistat” (Aristòtil).

El conreu de l’amistat en la política ens obre, doncs, un camí de progressar com a persones, de créixer en humanitat i, és clar, de millorar la societat en les seves arrels, que són les bones relacions. I deixant, ara, de banda, la política professional, l’amistat pot anar marcant la política a la Universitat i a l’Escola, a les ONG i a les associacions, al veïnat i a les famílies, a l’Església i a les comunitats… I, si prenem l’evangeli com a guia, ens trobarem que, en les nostres relacions en la política, l’amistat quedarà més reforçada, perquè el signe del cristianisme és que ens estimem els uns als altres. Amistat i fraternitat van de bracet.

Sense oblidar l’humor

I un toc d’humor no solament no ens farà mal, sinó que adobarà la terra de les nostres relacions en la política. L’humor no és cinisme, sinó una manera benigna de mirar la vida, les persones, les coses… L’humor sap relativitzar allò que no és absolut, com a ara les nostres idees personals o col·lectives de cercar el bé, el bé comú, que això sí que és certament un  absolut. A la política ens fan molt de mal els dogmatismes, la prepotència, l’absència d’autocrítica… Diuen que, fa anys, el Nunci a París, Roncalli, futur papa Joan XXIII, en una recepció a l’Elisi, tot parlant amb l’ambaixador de la URRS, li va dir: “Miri, a vostè i a mi ens separen les idees. Ben poca cosa!”.

Fem política, però no ens hi fem mal! Convertim-la en una bona ocasió d’anar progressant en una nova manera de conviure i de fer una societat millor.

amistad

Imatge extreta de: Twitter