Transgressions i transformacions: un repte continu davant la idealització del pensament únic

Transgressions i transformacions: un repte continu davant la idealització del pensament únic

Neus ForcanoEn ple context de “canvi d’època” o d'”era” -com venim anomenat les vicissituds i reptes que ens depara el temps en què vivim-, va celebrar-se a Viena, del 23 al 27 d’agost d’aquest any, el XVII Congrés Internacional de l’Associació de Dones per a la Recerca Teològica (ESWTR). El propòsit: compartir estudis i reflexions teològiques, d’una banda, i de l’altra, establir ponts de comunió entre persones i comunitats acadèmiques, culturals i religioses diverses. Ens vam reunir dones europees i companyes de Xile i de Mèxic, que estan desplegant un esplèndid treball de formació i divulgació de la teologia feminista i queer en els seus països. Van assistir-hi musulmanes de Bòsnia i d’Holanda, jueves de d’Iraq, d’Alemanya; ortodoxes, protestants, catòliques… La diversitat va assegurar un bon exercici de diàleg i vam compartir somnis i visions per afrontar els reptes que ens aclaparen com a creients, com a ciutadanes, com a feministes i com a acadèmiques. La trobada esdevenia pocs dies després de l’atemptat terrorista a les Rambles de Barcelona, que a més de entristir-nos, va enfosquir el futur de la convivència plural i democràtica en una Europa que no sap com acollir els refugiats de la guerra de Síria; una Europa que assisteix atònita -i fins i tot sembla que impertorbable-, a l’augment de governs i moviments civils d’ideologies de pensament únic i de tendències feixistes. Com a exemple serveix l’entrada al Parlament alemany de l’extrema dreta en aquestes recents eleccions alemanyes, quan no ho havia aconseguit mai des del final de la II Guerra mundial.

Quant a l’àmbit religiós, ja es va constatar obertament en la trobada de Creta fa dos anys, l’emergència de discursos pro “ideologia de gènere”, que pretenen reduir la perspectiva de gènere, el feminisme i la teoria queer, a mera “ideologia” sense base epistemològica, i reintroduir, així, els discursos de la complementarietat dels sexes. Aquests discursos marquen unes funcions ben concretes a homes i dones segons un esquema binari de la comprensió de la sexualitat, i propugnen un esquema de complementarietat en el matrimoni que sustenta el model de família heterosexual i patriarcal. Part de la jerarquia eclesial catòlica de diferents països europeus pretén qüestionar el treball fet per les feministes i els moviments LGTBI, així com qüestionar les càtedres de teologia feminista i de teologia queer que s’han aconseguit en institucions de ciències religioses o en facultats de teologia.

D’aquí la necessitat de crear, al congrés de Viena, espais de debat per qüestionar el pensament únic. El títol de “translacions, transgressions i transformació” volia motivar les participants a pensar com establir ponts entre la fe i la cultura contemporània; com traduir i divulgar el missatge dels textos bíblics en clau alliberadora en el context social actual; com promoure el diàleg entre universitat i societat, entre comunitats religioses, entre creients i no creients; com articular la presència i el valor de l’experiència de les dones en el diàleg interreligiós i en el compromís ètic i eclesial. Així, alguns dels temes clau i de les ponents que hem pogut escoltar han estat:

a) El diàleg interreligiós: com parlem de Déu i quines imatges ens en construïm; quin paper juguen les dones en aquest diàleg. Judith Gruber (Universitat de New Orleans) va plantejar la necessitat de promoure el diàleg interreligiós entre dones per visibilitzar la seva experiència i interpretació de la tradició, ja que es contraposa, sovint, a la visió més institucionalitzada que transmeten els representants i líders oficials. Les visions de les dones són una font per reimaginar els patrons dominants que tenim per parlar de Déu. Catherine Cornille (Boston College) va assenyalar algunes de les actituds fructíferes que les dones solen adoptar en el diàleg interreligiós: la humilitat epistemològica; la pràctica del compromís amb la pròpia tradició; l’empatia i la ressonància personal amb les pràctiques d’una altra religió, i l’hospitalitat que sap trobar “veritat” en el relat de “l’altre”. Imtraud Fischer (Universitat de Graz, Àustria) reivindicava la necessitat de no abandonar el diàleg entre dones jueves i cristianes, bàsic per enriquir les interpretacions mútues d’una tradició que és comú i que de vegades es posterga davant la necessitat urgent d’establir ponts amb l’Islam.

b) La vulnerabilitat i la realitat de la migració com a repte per a la teologia ètica, que va obrir la trobada amb la ponència de Regina Polak (Universitat de Viena), assenyalava el potencial utòpic de les experiències frontereres, els somnis i les aspiracions dels i les migrants. Claus per a l’estudi i l’anàlisi de la investigació de valors i de la transformació religiosa d’Europa.

c) Metodologies i interpretacions del missatge bíblic: Agnethe Siquans (Universitat de Viena), Mercedes Navarro Port (Universitat Pontifícia de Salamanca) i Carmen Bernabé Ubieta (Universitat de Deusto) van abordar l’exegesi i l’hermenèutica dels textos. Carmen Bernabé va exposar didàcticament la importància de barrejar els diferents mètodes interpretatius, especialment el de la crítica ideològica del text, per comprendre el missatge en el seu context i poder-lo traslladar al context actual evitant la cosificació d’interpretacions tradicionals que ja no li donen sentit, o bé evitant manipulacions o reduccions que no ens permetin beure de la seva contemporaneïtat.

d) La cura dels altres com a principi ètic universal. Va ser un dels eixos més inspiradors del congrés, ja que es van abordar temes de teologia ètica i moral, com el valor i la dignitat de la vida humana en les experiències límit i les cures pal·liatives (Valeria Ferrari, infermera suïssa i doctora en teologia per la Universitat de Munic) o l’excel·lent xerrada de Marta López Alonso (infermera i doctora en teologia moral per la Universitat Pontifícia de Comillas), que va plantejar “la cura” com a principi ètic radical que significa, atenent a la seva arrel grega “epimeleia“, “la sol·licitud d’alguna cosa, la direcció cap a un altre, la pràctica”. Aquest moviment “cap a l’altre”, que en l’antiguitat ja ho interpretaven com un compromís ètic cap a la polis, té en el context cristià un component de sortida d’un mateix que reverteix, al seu torn, en la pròpia plenitud de l’ésser. Des d’una teologia relacional i trinitària, Marta López reconstrueix una teologia bíblica del “tenir cura” basant-se en passatges de l’Antic i del Nou Testament on podem constatar l’experiència de l’amor de Déu cap al Fill i cap a cadascuna de les seves criatures, de la mateixa manera que cadascuna de nosaltres, i cadascun, som capaços de la mateixa donació cap al proïsme com a part de la dinàmica de l’amor del Déu trinitari. Un Déu que ens mou a buscar el ple sentit d’una mateixa en el moviment de cura, de responsabilització i de sanació del proïsme. Com deia en una comunicació original i provocativa Mariecke van den Berg, de la Universitat d’Utrecht: si la imatge que tenim de Déu no ens incomoda, no ens provoca una recerca contínua, és que no és Déu. D’aquí la necessitat de parlar de translacions, transgressions i transformacions que ens permetin, tant en la creació de pensament com en l’acció social, ètica i política, la reivindicació imaginativa d’una societat més justa, saludable, digna i equitativa per a tots i totes.

teologia-feminista

Imagen extraída de: Cátedra de Teología Feminista