5 verbs per construir hospitalitat

5 verbs per construir hospitalitat

Oriol PradoAbans d’estiu em van demanar d’escriure alguna cosa referent a l’Hospitalitat i com, des d’un itinerari cristià, es podia ser instrument per construir una societat d’acollida davant l’arribada de migrants a casa nostra. La proposta estava embastada entorn a cinc verbs: obrir, peregrinar, compartir, (re)conèixer i estimar; la vigència d’aquestes actituds plenament evangèliques em segueix semblant vàlida avui.

Aquest estiu la ciutat de Barcelona ha patit directament l’acció del terrorisme d’EI i, des d’alguns altaveus s’ha expressat una relació causa efecte directa entre migracions i acollida de refugiats i l’atemptat. Voldria recordar en primer lloc que aquesta mena d’atemptats s’han vingut repetint en d’altres ciutats del món i cal que tinguem presents totes les víctimes que hi ha hagut aquí i arreu per l’acció que pretén ser desesperançadora (és a dir que té com a objectiu negar tota esperança). En segon lloc voldria proposar una lectura de l’acollida, des dels cinc verbs esmentats més amunt, que ens pugui ajudar a una nova mirada vers les persones migrants. 

No pretenc, per tant fer una anàlisi de les causes que ens han dut a aquests atemptats ni de les seves conseqüències. Algunes bones anàlisis com les que trobareu al blog de CJ (“Es hora de buscar todas las causas del terrorismo” de Jaume Flaquer; “Comunicat del grup de treball sobre religions i pau davant dels atemptats de Barcelona i Cambrils”“Pasión de Barcelona, pasión del Mundo” de J.I. González Faus) ens ajuden a entreveure les causes que han dut a l’acció terrorista i possibles camins per recórrer cap a una veritable fraternitat entre diferents fes, cultures, societats: entre éssers humans. Voldria afegir, però, algunes paraules, a partir de l’itinerari ofert pels verbs obrir, caminar, conèixer, compartir i estimar, de com i per què l’Hospitalitat pot contribuir en la inclusió de les persones migrants a la nostra societat.

Obrir com a punt de partida per a l’Hospitalitat. Tanmateix no és senzill obrir: si obrim els ulls, potser, veurem coses que no ens agradaran; si obrim les orelles ens sentirem dir algunes coses que no volíem sentir; si obrim les mans per donar deixarem de posseir allò del que ens hem desprès, si les obrim per rebre ho farem amb la desconfiança de saber-nos deutors del qui ens ha obsequiat; en obrir el cor ens quedarem a la intempèrie. I malgrat tot és en l’obrir on pot començar el camí de l’Hospitalitat: perquè és amb els ulls oberts que descobrim realitats d’injustícia que ens vacunen contra la indiferència. És amb les orelles obertes quan, enmig d’un soroll mediàtic eixordador, intuïm el clam dels sense veu i descobrim veus profètiques que ofereixen alternatives. És amb les mans ben obertes que recobra valor allò donat i descobrim la bellesa de la gratuïtat en el rebre. És descobrint-nos a la intempèrie, amb el cor ben obert, quan no tenim res a perdre, que pren tot el sentit el “no tinc por” que ha ressonat als nostres carrers i que ens fa viu l’Evangeli: “no tingueu por” (Jn 6,20).

Aquest obrir ens condueix, ens fa caminar, sortir enfora: “El Fill de l’Home no té on reposar el cap (Mt 8,20)”. És en l’encontre, en la trobada amb l’altre on descobrim el proïsme com a sagrat tal i com apareix en les grans tradicions religioses. L’hoste és concebut com aquell qui no té temps per a la tradició hinduista. En la tradició bíblica trobem el peregrí, l’estranger,… Abraham l’itinerant (Gn 12) que és, alhora, qui acull Déu mateix prop de l’arbre de Mambré (Gn 18). És, doncs, amb l’experiència d’haver sortit del nostre confort que podrem aproximar-nos amb empatia al migrant que també ha hagut de marxar de casa seva. I, seguint el mateix fil proposat al text de Mambré, que descobrirem que sense sortir a l’encontre de l’altre, aquest passaria desapercebut en les nostres vides. Cal remarcar, doncs, que en aquest itinerari cap a l’hospitalitat és necessari no recloure’ns en nosaltres mateixos, ni com a individus ni com a clan. Cal sortir enfora, a l’encontre, esdevenint peregrins, l’experiència d’intempèrie en obrir el cor, ens possibilitarà l’aprenentatge de l’acollida.

D’aquest caminar que ens du a l’encontre de l’altre sorgeix la necessitat de conèixer, a descobrir una realitat que intuíem en obrir ulls, orelles, mans i cor. Conèixer no és merament adonar-se d’una realitat, que potser fins al moment era desconeguda, sinó incorporar aquesta realitat en el nostre propi ésser. Així en conèixer no només descobrim l’altre, traient-ne el vel que ens l’ocultava, sinó que trenquem amb les concepcions preconcebudes que en teníem. D’alguna manera, més que conèixer, es tracta de reconèixer l’altre com a persona, com a ésser humà, com a igualment digne. Conèixer i reconèixer requereix fer un recorregut endins i un altre enfora: conèixer-nos a nosaltres mateixos, reconèixer-nos com a acollits i finalment desvelar-nos com a febles per transitar enfora coneixent l’altre com a igualment feble i desvelar-ne la dignitat per a que sigui reconeguda. Aquest doble coneixement (endins i enfora) ens oferirà un enriquiment: es tractaria de millorar el que ja som com a persones, comunitats o societat amb el bo i millor del que ens aporten les persones migrants quan els dispensem una bona acollida. No es tracta de perdre la nostra identitat, és més aviat adonar-nos que les identitats són dinàmiques –com sempre ho han estat al llarg de la història–  i que l’hospitalitat podrà fer-nos descobrir que la manera de viure de l’estranger té alguna cosa a millorar en la nostra i viceversa.

Aquest enriquiment que sorgeix del reconeixement mutu configura un compartir entre iguals. Aquest compartir, inicialment, es podrà concretar en aspectes material: oferir recursos, alimentar o donar aixopluc des de la gratuïtat. Caldrà, però, no descuidar la dimensió personal del compartir, sempre des del respecte a l’altre i a nosaltres mateixos, al moment vital, a allò que volem explicar i allò que no. Durant tota l’acollida tindrà un valor important la manera de compartir, caldrà que els gestos i les actituds siguin de tendresa, de cura, d’escolta, d’empatia i de diàleg. Aquest compartir cal que es produeixi en la dimensió personal, en la comunitària i en la social. Cal remarcar la necessitat de la dimensió comunitària en l’acollida, és en la comunitat que s’estén com a xarxa on l’acollit pot i cal que esdevingui un node més, seguint el seu procés que és un procés compartit amb la comunitat. Una dinàmica que té fites però no té meta: la construcció de la realitat compartida amb la persona acollida, com la construcció de qualsevol altra comunitat humana, es perpetua en el temps amb moments, majoritàriament de creixement, però també d’incerteses i feblesa, cal vetllar per evitar el trencament dels fils que s’han anat teixint per ferms que semblin. I si cal refer ponts.

Finalment és en l’estimar que se’ns ofereix l’aliment, la força, la perseverança i el sentit per a l’Hospitalitat. M’identifico amb l’altre tot descobrint la meva pròpia vulnerabilitat. En l’amor em descobreixo a mi mateix acollit per la meva comunitat, per mi mateix, per l’Altre. “Estima els altres com a tu mateix(Lv 19,34) (Lc 10,27)” i és en l’Encarnació que l’altre esdevé l’Altre.

hospitalidad

Ilustración de Águeda Alvarruiz.