Cristianisme i nova dreta a Europa

Cristianisme i nova dreta a Europa

Hans SchelkshornEn nombrosos estats, els partits de la nova dreta (ND) determinen de manera creixent el dia a dia polític. Els moviments de Le Pen, el bloc flamenc, l’FPÖ austríac i, més recentment, l’AFD alemanya qüestionen la democràcia liberal i el projecte de pau de la Unió Europea. Aquests partits no han sorgit del no-res sinó del buit moral que la ideologia neoliberal ha deixat els darrers trenta anys. En aquest període, tant la substància moral de la socialdemocràcia com la dels partits de la democràcia cristiana s’han buidat. En definitiva: tal com el feixisme fou una reacció a un liberalisme desenfrenat, així la ND és una resposta al neoliberalisme.

A tot això, s’hi suma l’arribada massiva de refugiats que fugen de l’esfondrament del Pròxim Orient i l’Orient Mitjà i de la insensibilitat de nombrosos estats africans, fet que ha alimentat encara més l’ascens de partits de la ND, alguns dels quals s’han convertit en els més votats als seus països respectius.

Sobre la ideologia dels moviments de la ND

Tant l’opinió pública com la ciència política els qualifiquen despectivament de “populistes”. Per molt ben establerta que hagi quedat aquesta denominació, la considero del tot problemàtica. En efecte, la paraula “populisme” suggereix una política abastament desideologitzada, que s’adapta a les opinions canviants del “poble”. Dit d’altra manera, la ideologia del populisme consisteix a no tenir cap ideologia en ferm. Ara bé, crec que aquest diagnòstic és una minimització perillosa del que aquests partits representen.

Per analitzar el fenomen convé considerar que n’hi ha molts que es basen en categories psicològiques (ressentiment contra els estrangers i contra els partits “establerts”, por a la decadència de la classe mitjana, etc.). De tant en tant, són percebuts com a correctors de les estructures enquistades dels partits establerts per la democràcia, de tal manera que, com a moviments de protesta, no tindrien ambicions de govern. Aquestes anàlisis no són falses però menystenen la visió ideològica que tenen del món.

D’acord amb Jan-Werner Müller, percebo en la ND una determinada ideologia, certament flexible, però que mina perillosament els principis i els valors de les democràcies de l’estat de dret, tal com s’han construït a Europa després de la Segona Guerra Mundial.

La concepció fonamental d’aquesta ideologia ha sorgit a França, en el cercle del moviment de Le Pen. I ha estat sobretot Alain de Benoist, un dels ideòlegs de la Nouvelle Droite, l’encarregat de formular aquest pensament: un ideari que distingeix estrictament la ND de l’antic feixisme. Els moviments feixistes de l’època d’entreguerres es construïren sobre dos pilars. En primer lloc, eren obertament antidemocràtics, ja que el seu objectiu era esfondrar la democràcia recorrent a la violència, si calia. En segon lloc, es fonamentaven en el racisme. La ND elimina aquests dos elements fonamentals del feixisme per afirmar tant els drets civils com la democràcia. Renuncia, doncs, a la presa violenta del poder i se sotmet a les eleccions democràtiques. A més, substitueix l’“antic” racisme per un “etnopluralisme”, i promou el reconeixement de les diverses ètnies i cultures cadascuna en el territori que li escau. Un concepte clau de la ND és la preservació de la “unió ètnica” d’una nació. Des del 1986, al costat del moviment de Le Pen, l’FPÖ austríac s’ha convertit en un dels protagonistes més importants de la ND europea. Jörg Haider expressà de manera precisa el nucli d’aquest pensament: «Si la política no es construeix sobre principis ètnics, no li espera cap futur a la humanitat».

Tot i això, entre els mateixos partits, la qüestió de com es determina l’ètnia des del punt de vista conceptual és encara objecte de controvèrsia. Alain de Benoist, per exemple, representa un punt de vista anticristià, decididament “pagà”, de la nació francesa. Mentre que d’altres, entre els quals l’FPÖ, miren de sobte el cristianisme i s’erigeixen en defensors de l’occident cristià en la seva lluita contra l’islam.

El perill dels plantejaments de la ND consisteix en el fet que la interpretació ètnica de “nació” o de “poble” té prioritat per sobre dels drets humans. De Benoist parla precisament de la «ideologia dels drets humans» i la critica com a secularització de la moral cristiana. L’ideal de la fraternitat, que juntament amb el de llibertat i el d’igualtat és una de les tres columnes de la Revolució Francesa, s’ha de limitar, segons ell, a la nació. Per això, els partits de la ND qüestionen la universalitat dels drets humans.

I encara més, consideren que la interpretació ètnica que fan dels conceptes “poble” o “nació” és el fonament de l’Estat i, per això, s’han d’assegurar amb mitjans estatals. Per aquesta raó, l’FPÖ ha promocionat transitòriament en el seu programa electoral un “dret a la pàtria” que s’ha d’afegir a la llista dels drets humans. Així, s’obre de sobte una escletxa per a una política autoritària. Ara bé, el “dret a la pàtria” no és cap dret humà que calgui imposar-se amb el poder de l’estat ni pugui reclamar-se judicialment. En una democràcia pluralista, els conceptes “pàtria” o “identitat nacional” són més aviat objecte de debat públic i es basen en determinats drets humans, sobretot el de la llibertat d’opinió i de reunió. En el “dret humà a la pàtria”, que sembla tan inofensiu, s’amaga una càrrega explosiva extremament perillosa que, a llarg termini, mina les democràcies de l’estat de dret i les transforma en sistemes autoritaris. De fet, Jörg Haider reivindicà l’establiment d’una “tercera república”.

(Segueix llegint)

nueva-derecha

Imatge extreta de: La Vanguardia