Protestar amb els esperits de les meves àvies

Protestar amb els esperits de les meves àvies

Veus. Shan Overton. [The Porch] Darrerament m’he endinsat unes quantes vegades pels carrers de Nashville participant en manifestacions a favor d’una Amèrica justa i compassiva. I cada vegada he dut una gorra de ganxet amb orelles de gata, feta de qualsevol manera amb llana barata de color de rosa,[1] i sento al meu interior la intensitat elèctrica de la protesta. Al mes de març, quan Donald Trump va visitar la nostra ciutat en un dels seus inacabables mítings de campanya, les meves amigues i jo vam caminar, amb les gorres posades, al costat del quilòmetre i mig dels sorollosos seguidors de Trump, que envoltaven el Capitoli estatal. Vam trobar les nostres companyes a les portes de l’Auditori Municipal, i allà vaig poder admirar la seva creativitat a l’hora d’imaginar pancartes, frases i tota mena de vestimenta. Els qui donaven suport a Trump eren més nombrosos que els qui protestàvem, i vaig pensar en la probable futilitat del que fèiem, i em demanava el perquè sempre m’implico en aquestes situacions.

La qüestió és que quan protesto al carrer ho faig acompanyada pels esperits de les meves àvies. No és que elles participessin en manifestacions exactament, però sí que estaven disposades a afirmar en públic les seves creences. Mary Frances Overton, esposa d’un cirurgià, habitual dels clubs de camp i lliurada a la seva fe metodista, no estava disposada a callar quan presenciava una injustícia. Nancy Turner, que també era una metodista fidel, professora d’escola i dona d’un granger, era menys explosiva pel que feia a expressar en públic les seves opinions. Aquestes dues dones havien nascut en pobles petits de Tennessee molt abans que el sufragi femení esdevingués realitat, i les dues eren veus dissidents respecte de les seves generacions i el seu entorn, cada una a la seva manera.

En comparar les vides de les meves àvies amb la meva pròpia activitat política, veig que n’he après molt, d’elles. De molt jove vaig presenciar com la Mary Frances aturava un home blanc al mig del carrer per indicar-li de manera contundent que havia tractat sense cap mena de respecte una dona negra que sortia d’una botiga, i que això era un comportament del tot inacceptable per a qualsevol ésser humà temorós de Déu. Aquesta petita anècdota avui pot semblar poca cosa, però, per una dona blanca de la generació de la meva àvia, que havia crescut als temps de l’esclavitud a Pulaski, el fet que exigís respecte públicament envers una dona de color a un home de negocis blanc i tot ben vestit va ser un gran esdeveniment. La Mary Frances tenia fama al poble d’aparcar el seu cotxe a la vorera, sortir i aturar el trànsit en hora punta quan no estava d’acord en com circulaven; deia el que pensava i s’interposava físicament en situacions en què altres persones no haurien mogut ni un dit ni tan sols obert la boca. No tenia conviccions polítiques; la Mary Frances era una dona del seu temps i exhibia a la vista de tothom els seus privilegis com a dona blanca acomodada. Però la seva veu, la seva energia i el seu sentit de la dignitat humana van abandonar fa molt de temps el seu cos i ara caminen al meu costat, i m’acompanyen en la meva pròpia disconformitat en aquests temps difícils.

La història de la Nancy va ser molt diferent. Havent nascut i crescut en una família de grangers , es va graduar com a mestra al Peabody College abans de fer els vint anys. Va rebre ofertes d’escoles més prestigioses de Nashville, però va decidir començar a treballar en una escola d’una sola aula a Smithville, i hi anava cada dia al costat dels seus estudiants en un autobús conduït pel futur senador Al Gore, Sr. Quan li van preguntar per què havia decidit tornar al camp a ensenyar quan podia haver-ho fet en millors escoles de la ciutat, la Nancy va respondre: “Que potser els nens que viuen al camp sense sabates no es mereixen una educació tan bona com els nens de la gran ciutat amb sabates cares?”. Si la Mary Frances havia estat una força de la natura en un entorn urbà, la Nancy va ser una discreta radical rural que va donar suport als drets dels gais abans que el moviment existís, no tolerava els racistes i tenia cura dels nens pobres que hi havia a les seves classes. He heretat la manera de fer política de la Mary Frances, però vaig adoptar les conviccions de la Nancy.

Dreta i en mig del fred de l’autovia James Robertson, fa unes quantes setmanes, vaig sentir la intensa presència d’aquestes dues dones, la sang de les quals em flueix per les venes. Quan penso a abandonar, quan considero que les forces de la dominació i l’opressió són massa poderoses o impossibles de derrotar, veig l’indestructible compromís amb la compassió i la justícia que brillen als ulls de les meves àvies; el sento en el ressò de les seves veus en les meves orelles. No duen gorres amb orelles de gata, però els seus esperits protesten en solidaritat amb mi, i m’ajuden a seguir endavant malgrat tot.

***

[1] Aquesta mena de gorres s’han fet habituals en les protestes contra el president dels UEA. En anglès en diuen “pussy hats” i això per la famosa frase de Trump que diu que quan un és famós es pot permetre agafar les dones pel sexe (“pussy”, en anglès). (N. de la T.)

protesta

Imatge extreta de: Business Insider