Hondures, un país en la corda fluixa

Hondures, un país en la corda fluixa

Dani VilaróParlem massa poc d’Hondures i ja és un dels països del món més perillosos per als defensors i defensores de drets humans i per a l’activisme social, en especial el vinculat a la defensa de la terra i del medi ambient.

La violència que pateix la població protagonitzada per la delinqüència organitzada arriba a uns nivells insuportables. L’índex d’homicidis a Hondures és de 64 persones per cada 100.000 habitants (per exemple, el d’Espanya és de 0,6; a l’Iraq del 48) i obliga cada any a milers de persones a fugir del país. Això no només passa a Hondures. Tota la regió de l’anomenat Triángulo Norte (a més Hondures, Guatemala i El Salvador) suporta nivells de violència gairebé bèl·lica, tot i no patir cap conflicte obert.

Són persones que no se sotmeten a la violència, que han estat testimonis de delictes, que pateixen assetjament, agressions i extorsió. Molts joves han de fer una tria terrible: sumar-se als grups de delinqüents o fugir del país. A Europa, sovint amb la mirada curta, parlem de la crisi de refugi a la Mediterrània, però oblidem una qüestió important: que la crisi de persones en moviment és global, que passa arreu. I que l’Amèrica Central justament n’és un dels punts calents i d’evolució creixent més preocupant.

Qui fuig d’Hondures, de Guatemala, d’El Salvador, ha d’afrontar un viatge molt perillós i molts cops letal travessant Mèxic, de camí als EUA. Víctimes dels grups de narcotraficants, d’explotadors sense escrúpols, de la corrupció policial o militar, moltes d’aquestes persones simplement desapareixen, com si la terra se les empassés. D’altres, els més «afortunats», seran deportats de tornada al seu país per Mèxic o els EUA però llavors hauran d’afrontar de nou les amenaces que inicialment els havien portat a emprendre el viatge.

Centrem-nos, però, en la violència que promou i afavoreix el mateix estat hondureny. Com assenyalava abans, ser defensor o defensora de drets humans a Hondures és molt arriscat. El país ja ha assolit la xifra més alta d’homicidis per càpita d’activistes ambientals: el 65% dels homicidis contra defensors i defensores de la terra l’any passat va passar a l’Amèrica Llatina. Activistes, líders comunitaris, periodistes, advocats… són col·lectius especialment exposats a patir violència. Si hi sumem la debilitat d’un sistema de justícia que afavoreix la impunitat efectiva, ens topem amb una situació dramàtica: més del 90% dels homicidis i abusos contra defensors i defensores de drets humans queden impunes.

En tota la regió, però especialment a Hondures, es dona un enorme i preocupant cercle viciós de quatre factors que impacten de ple sobre l’activisme social i els drets a la llibertat d’expressió, reunió i associació. El còctel letal està format per l’estigmatització i la criminalització de l’activisme social, la desprotecció, la violència física i, finalment, la impunitat.

Davant d’aquesta situació explosiva, les autoritats hondurenyes miren cap a una altra banda. Si bé és cert que existeix una Llei de Protecció per a Defensores de Drets Humans, Periodistes i Operadors de Justícia, aquesta segueix sense aplicar-se adequadament. Hi ha, de facto, un sistema de dues velocitats en la justícia a Hondures. Una de molt lenta per a les violacions de drets humans (com per exemple les comeses durant i després del cop d’estat del 2009, que segueixen impunes): amenaces, agressions, assetjament i crims d’activistes poques vegades arriben a judici i les investigacions s’eternitzen. I una altra de molt ràpida, basada sovint en acusacions sense fonament, per perseguir qui defensa drets humans o recursos naturals o comunitaris.

Aquest escenari es completa amb un enfocament inadequat, ineficaç, de seguretat pública, que incorpora l’exèrcit, les forces militars especials, per combatre el crim organitzat. Recórrer a l’exèrcit per gestionar situacions d’ordre públic, per extremes que siguin, comporta greus riscos, com ara l’ús excessiu de la força, com també ha assenyalat la Comissió Interamericana de Drets Humans. Ho hem vist a Mèxic. Ho veiem ara a Hondures: la presència de forces militars rebaixa o apuja la tensió social? Des d’Amnistia Internacional pensem que no és la solució ni el camí a seguir.

Fa pocs dies assistíem a la tercera suspensió de la vista preliminar de quatre de les vuit persones acusades d’haver participar en l’assassinat de l’activista Berta Cáceres, el març de 2016. La vista se suspèn una i altra vegada perquè el Ministeri Públic no entrega la informació probatòria a les parts. De l’autoria intel·lectual de l’assassinat, ni una paraula. El cas de Berta Cáceres, que va prendre rellevància internacional per la notorietat de l’activista i va posar en el mapa la delicada situació de drets humans que pateix Hondures, és una mostra de tot el que estem explicant. La impunitat segueix sent un dels principals reptes d’Hondures i el que està passant amb aquest no-judici genera molts interrogants sobre l’autèntica voluntat de les autoritats d’investigar de manera independent el crim de Cáceres.

La impunitat, que a Hondures és norma, alimenta la bèstia i afavoreix que altres persones segueixin morint. Persones que són considerades com un objectiu legítim d’atac perquè quan s’atreveixen a defensar el medi ambient són qualificades com a «enemigues del progrés». En la recent visita a Catalunya d’Ismael Moreno, conegut com el Padre Melo, periodista i activista social hondureny, ell mateix descrivia com, després de passar per totes les fases de criminalització, estigmatització, amenaces, agressions… a molts només els queda «evitar l’eliminació física». Terrible. Aquesta cadena, aquestes etapes no són casuals: busquen el desgast, expulsar de l’arena pública persones com el Padre Melo o Berta Cáceres. Desarticular moviments i organitzacions socials que defensen pacíficament el territori i la natura de megaprojectes de mineria o extracció de fusta.

Estats com Hondures han de reconèixer el treball legítim de qui es mobilitza per defensar la dignitat, la igualtat de drets o la terra. Els estats han de garantir llibertat i seguretat per a aquestes persones i protegir-los, no pas perseguir-los. Situades en primera línia de la defensa dels drets humans en contextos complicats, cal que totes les organitzacions socials denunciem els atacs i abusos que pateixen, els donem suport sense reserves i reconeguem que defensar els drets humans arreu és defensar-nos a tots i cadascun de nosaltres.

Honduras

Imatge extreta de: Pixabay