Davant la tomba del suïcida

Davant la tomba del suïcida

Oriol QuintanaUn dels sentiments més frustrants que un té quan s’assabenta del suïcidi d’algú és que sent condescendència cap al suïcida. Un no pot evitar sentir-s’hi superior. És a rel d’aquest sentiment –implícit- que a un li vénen al cap grans declaracions de principis sobre la necessitat de saber resistir la frustració, de no deixar-se vèncer per les manipulacions (a l’estil Balena Blava) i altres consideracions similars; a un li entren ganes de predicar contra una societat hedonista i indolent –de la influència de la qual, oh meravella, un s’ha sabut escapar per mèrits propis, cosa que ves per on, el suïcida no ha sabut fer. I quan a  un li demanen que escrigui sobre el suïcidi, donat que n’han augmentat les taxes o per qualsevol altre pretext, un té unes temptacions irrefrenables de treure els asos filosòfics i començar a citar Camus, Sartre, Cioran, el Hamlet de Shakespeare, i Levi, i  Frankl, i Jean Améry i tots els supervivents dels camps nazis i la mare que els va parir. Això si un no se sent més piadós que de costum i li dóna per citar l’Evangeli i el magisteri ordinari de l’Església. Tot pura escapatòria, tot pur pretext per no haver d’afrontar la qüestió; estratègia covarda que consisteix en posar terra (o autoritats filosòfiques) pel mig en comptes de mirar el fet cara a cara.

Un se sent superior al suïcida. No ho pot evitar. I això no ho subratllarem prou, malgrat que aparentment sigui una veritat auto-evident: si hi ha sentiments de superioritat, no hi pot haver autèntica compassió, autèntic reconeixement de la humanitat de l’altre. I sense aquest reconeixement, no hi ha solidaritat autèntica. La compassió des de la superioritat és un insult, i si del que parlem és del suïcidi, aquesta mena de compassió és equivalent a escopir sobre la seva tomba. Ens acostarem als familiars, els abraçarem i els acompanyarem tant bé com ens sigui possible, però mentre el menyspreu cap al suïcida romangui, ni que sigui infinitesimalment, els nostres gestos seran hipòcrites. L’autèntica compassió  només s’exerceix cap a un igual. I no sabem veure en el suïcida un igual.

Quan un s’adona d’aquest sentiment, entén de cop i volta aquell bàrbar costum, no tant antic, de no permetre enterrar els suïcides en terreny sagrat, d’excloure’ls post-mortem de la comunitat dels bons. La raó és l’aparentment inevitable condescendència i el sentiment de superioritat. De manera que la qüestió de fons, la veritablement útil de resoldre, és saber perquè sentim condescendència respecte aquell que se suïcida.  La pregunta, intuïm, es similar a aquesta altra: per què ens costa tant de reconèixer en les persones sotmeses a la desgràcia algú similar a nosaltres, tot i saber que només ens hem escapat de les múltiples formes de desgràcia de què tots som susceptibles, per meres contingències, per mer atzar. I, per tant, necessitem saber igualment, o potser més peremptòriament, què hem de fer per no sentir condescendència.

(I per tant, la pregunta no és com hem de construir una societat tant feliç i equilibrada que a la gent no li vingui de gust suïcidar-se, o com hem de plantejar l’educació perquè la gent sigui més resistent a les frustracions de la vida.  Les societats perfectes o les educacions perfectes no són possibles ni desitjables. Repetim-ho: la qüestió urgent és com ho hem de fer, com hem de mirar de transformar-nos per no sentir-nos superiors, hipòcritament compassius cap als suïcides).

Vet aquí la meva hipòtesi: no ens creiem de veritat que no som especials. No ens creiem que de manera permanent, la nostra existència física i social estigui amenaçada. No tenim cap garantia que en el proper segon, quelcom inesperat no ens esborri del mapa. Ningú ens educa per comprendre que la contingència governa la nostra vida, que la nostra identitat mateixa és pura contingència.  I encara menys avui, que la propaganda del món ens convida a creure que tot és possible i que tot està per fer, i que tot té una solució tècnica, ara o en el futur. Ningú no ens educa en la desconfiança cap a nosaltres mateixos ni cap a les limitades possibilitats de l’espècie humana. Creiem que el que som i tenim és per mèrit propi. No entenem que hem sigut preservats de la desgràcia, fins ara, pel favor d’una fortuna cega.

Un intueix que si sabés acceptar la mera contingència a què tot està sotmès, així com l’absència completa de quelcom sòlid i bo per si mateix en aquest món, seria veritablement lliure interiorment, i capaç d’una autèntica compassió cap als qui pateixen. I un intueix igualment que per arribar a la humilitat, que d’això es tracta,  és necessari molt de sofriment, a què un no està disposat. A un li agrada mantenir certes fantasies auto-complaents, com la que arribada la depressió (o ja posats a fantasiejar, la tortura) sabria resistir.

En definitiva: si sentim aquella compassió tenyida de superioritat cap als suïcides és perquè no ens agrada reconèixer-nos a nosaltres mateixos. No volem acceptar que en el fons, estem tant desarmats i som tant vulnerables com el que ha decidit posar fi a la seva existència.

suicida

Imatge extreta de: Pixabay