Ens volem vives! La justícia és guarir el cos i l’ànima de les dones (II): La felix culpa

Ens volem vives! La justícia és guarir el cos i l’ànima de les dones (II): La felix culpa

Neus ForcanoLa interpretació d’alguns textos bíblics de la tradició cristiana han contribuït a fer creure, tant a creients com a no creients, que hi ha hagut una creació jerarquitzada de l’ésser humà. Un sexe no marcat i un altre que ha sorgit com a acompanyant i complement. De l’expulsió del paradís del mite d’Adam i Eva (Gn,3) també se n’han tret conclusions negatives, sobretot de cara a Eva, que s’ha endut la pitjor part. Si Lilith ja havia estat expulsada del món per no obeir la missió que se li havia confiat, Eva també fallarà perquè indueix Adam a menjar del fruit de l’arbre del bé i del mal. La interpretació del mite en una església institucionalitzada ja des dels inicis dins dels cànons patriarcals de l’Imperi romà i de l’organització moderna d’Europa, ha descarregat sense miraments la culpabilitat en les dones i ha convertit Eva com l’esca del pecat, en lloc d’interpretar que el sentit de fons del passatge bíblic mostra la feblesa i la dificultat de l’ésser humà, sigui home o dona, per ser en tot moment imatge i semblança d’amor i llibertat.

Des de la perspectiva d’una teologia trinitària i relacional[1], aquest mite ens recorda que som limitats en el sentit que la voluntat i qualsevol desig que tenim poden no ser ben bé allò que se’ns demana en el context, temps i lloc on vivim, ja que la llibertat a què estem cridats a posar en joc, no és la llibertat individual i aïllada del món i dels altres, sinó una llibertat al servei del creixement personal i dels vincles d’amor i tracte igual cap als altres. Una llibertat responsable de la delicada xarxa dels vincles humans i socials, que ens són bàsics i necessaris per créixer estimats i per poder donar amor. Som sers relacionals i capaços de construir vincles que incloguin, aixopluguin i tinguin cura de totes les persones. Aquesta és la crida que el Déu-Amor ofereix a les persones; un Déu- Amor que s’encarna i s’actualitza en cada gest d’amor i cada esforç esperançat que fem perquè aquests vincles de respecte i cura entre tothom no es trenquin ni es malmetin. El mite d’Adam i Eva expressa aquest dolor del trencament de l’aliança, de la unió mística i íntima amb aquesta força d’amor i llibertat a què ens crida la vida.

Al segle XV, Isabel de Villena, abadessa del monestir de les Clarisses de València, explica en la Vita Christi una versió ben original dels sentiments i la visió d’Eva davant el mal i la pràctica de la llibertat humana. L’Eva d’Isabel de Villena té consciència del “pecat” i de la possibilitat d’error i arrogància que tenim els humans, i se’n penedeix. I per això és capaç, a la vegada, d’entendre la seva responsabilitat i capacitat d’esmena. També Maria Magdalena[2] davant la tomba buida de Jesús, cega de dolor i plena de tristesa, és capaç de sentir el seu nom i d’entendre que Jesús li demana que s’aixequi i que anunciï la Paraula com una apòstol més de la veritat que som: gest nou de llibertat i capacitat d’estimar cada dia. Això és la resurrecció.

Isabel de Villena descriu un diàleg molt interessant entre Crist ressuscitat i Eva, a través del qual s’arriba a la felix culpa. Aquella que havia pecat, que havia errat les seves passes, reconeix i demana perdó. I Jesús la perdona. Totes les dones, a través d’ella, doncs, estem perdonades, igual que s’assumeix en el discurs doctrinal de l’Església que Jesús, com l’home nou, assumeix els pecats de tots els homes i, per tant, la culpa que representa l’error d’Adam i Eva queda redimida. L’originalitat d’Isabel de Villena és subratllar i reformular aquesta felix culpa cap a Eva, en contra del discurs misogin i volgudament sexista de la seva època i, malauradament, encara de la nostra:

“I el Senyor, veient aquella dona que ell tan meravellosament havia format amb les seves mans, la mirava amb gran plaer, adelitant-se en el seu virtuós i graciós parlar; i prenent-la per les mans l’acostà molt a prop seu i amb gran amor li digué: “Veni amica mea, veni, et coronaberis”, volent dir “veniu venerable mare, per mi molt amada, veniu a mi i sereu coronada” segons mereix la vostra virtuosa penitència, car ja s’han acabat els vostres dolors; ara comencen els vostres goigs i alegries que no tindran fi; ja el vostre pecat és redimit i perdonat. Ja no parlareu amb les vostres filles que aquí som sinó de delits i plaers, veient-vos per mi tan amades i glorificades. […] Vull que vós sigueu tinguda en gran reverència i devoció per homes i dones com a mare singular de tots, i que d’ells sigueu intercessora, en presència meva, especialment de les dones, a les quals jo faré innumerables gràcies per amor vostre i perquè honrin la mare tots els qui volen viure en amor i gràcia meva. […] La dona sàvia i discreta edifica la seva casa; quan obre la boca escampa saviesa i la llei de la clemència és posada en la llengua de la virtuosa dona, i la seva prudència no permet que mengi el pa ociosa.”[3]

En les comunitats cristianes és urgent d’actualitzar el significat de “penitència” i de “perdó”; allò que de ben segur extraiem d’aquest text és una alegria fonda que es troba en la restitució de la integritat de cada persona. La vàlua i la subjectivitat de les dones no ens seran donades des de fora, i per tant, caldrà trobar espais, relacions i afectes que ajudin a reconèixe’ns el cos, el que sentim, el que esperem i estimem des de les nostres experiències per poder actuar alliberades de les assumpcions que la cultura, la història o la societat ens imposa. La denúncia i la lluita per reivindicar drets s’ha de mantenir; però la sanació emocional es converteix, doncs, en el centre de les necessitats de justícia per a les dones.

Fins i tot sense tenir res, com la viuda de Sarepta (1R 17, 7-24) que, en extrema pobresa acull Elies, hi ha la possibilitat de fer ressorgir la vida quan tot sembla perdut. No es tracta de tenir una fe il·lusa, idealista; al contrari, els textos bíblics ens parlen d’una fe de tocar de peus a terra, arrelada als problemes i a les dificultats de la vida real. La riquesa espiritual de confiar en l’esperit d’amor i de resurrecció passa per alimentar el cos i l’ànima, la pròpia i la dels que tenim a prop. Tal com diu Sousa[4], si cal estar amatents a les emergències dels moviments socials i alternatius que des d’arreu malden per fer efectius models econòmics i de producció que serveixin per al benestar de tota la comunitat, també les dones i les noies joves -convençudes de la seva vàlua personal i de les seves capacitats-, poden emergir com a nous agents d’esperança i revitalització de les relacions interpersonals danyades pel patriarcat.

“Ens volem vives!” Aquest era el lema del moviment feminista a Catalunya que es va fer sentir en la manifestació del 8 de març d’enguany, mai tan plena de jovent, de criatures, de famílies, d’homes i dones de totes les edats. Cossos en aliança[5] ocupant l’espai públic, tan sovint robat per la circulació i el trànsit a què la societat capitalista i de consum ens obliga, però momentàniament convertit en clam de justícia i reivindicació performativa de cossos diferents, de tarannàs i espiritualitats diferents, però units en la marxa i l’objectiu d’explicitar els vincles de respecte, el bé comú i la xarxa social solidària que volem per viure lliures.

***

[1] Teresa Forcades. Ser persona avui: estudi del concepte de persona en la teologia trinitària clàssica i de la seva relació amb la noció moderna de llibertat. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2011; i també, recentment editat, Els reptes del Papa Francesc. Moviments de renovació a l’Església catòlica actual. Barcelona, Edicions Viena, 2017.

[2] “María Magdalena: una Iglesia sin misoginia es possible” revista IGLESIA VIVA, núm 265, 1r trimestre; Valencia, gener-març 2016. Es tracta d’un número monogràfic sobre la figura i la recepció de Maria Magdalena. Hi ha articles de Teresa Forcades, Carmen Bernabé, Neus Forcano i Katherine Ludwig Jansen, entre d’altres.

[3] Isabel de Villena. Jesús i les dones. Versió de Marta Pessarrodona. Editorial Barcino: Barcelona, 2012, col. Tast de Clàssics, 4; pàg. 143-145.

[4] Boaventura de Sousa Santos. Si Dios fuese un activista de los derechos humanos. Madrid: Trotta, 2014.

[5] Judit Butler. Cuerpos aliados y lucha política. Hacia una teoria performativa de la assemblea. Barcelona: Paisós, 2015.

mujeres

Imatge extreta de: Pixabay