Ens volem vives! La justícia és guarir el cos i l’ànima de les dones (I): Víctimes, però no per sempre!

Ens volem vives! La justícia és guarir el cos i l’ànima de les dones (I): Víctimes, però no per sempre!

Neus ForcanoLa pobresa i la violència continuen tenint rostre de dona i de nena. De totes les dones que amb el seu esforç i la seva complicitat amb els altres,  tiren endavant la família i fan créixer els fills; tenen cura dels malalts i de la gent gran de casa; i si poden, a més, treballen fora de casa…i tot i així, són víctimes de la violència en les relacions amb els companys i familiars més propers. De totes les nenes que, ficades en màfies de tràfic de persones, són enganyades i deportades sense papers i es troben a mercè de proxenetes que les forcen a prostituir-se. Per por i amenaçades, viuen una angoixa de silenci i paguen, amb la transacció del seu cos com a moneda, l’alimentació i la seguretat dels petits que van parir als seus països d’origen i que han hagut d’abandonar a la seva sort. Als països d’arribada són carn de canó, unes no-ningú sense papers ni llibertat per decidir què volen fer de la seva vida.

Vull afegir a aquesta violència i marginació que tenim presents a casa nostra, la violència que pateixen moltes dones en països en conflictes bèl·lics. Llegeixo a “La guerra contra las mujeres”, de Rita Laura Segato[1], antropòloga i activista feminista afincada al Brasil, que l’estratègia de la guerra ha canviat d’ençà dels anys 90 pel que fa a la repercussió sobre la vida i la integritat de les dones. És sabut i és antic el fet que el cos de les dones de la població sotmesa per la força militar era part del botí dels guanyadors en les guerres de totes les èpoques i de totes les cultures. Ara bé, des dels anys 90 i a partir de la  guerra dels Balcans, s’ha constatat que la violació de les dones d’una població és l’estratègia per trencar els lligams dins d’una comunitat, desestabilitzar-ne el funcionament des de dins i poder sotmetre, destruir i fer-se amb el poder més ràpidament. Ara ja no s’entén la guerra com un enfrontament a un nivell d’igualtat entre cossos  militaritzats, sinó que es fa la guerra atacant directament el flanc més valuós i més important de la cohesió social, que són els lligams comunitaris i els referents de la transmissió de la vida i la cultura d’un lloc i d’un país. I les que fan aquesta funció i estan en aquesta situació són les dones.

La paraula “víctima” ens serveix, doncs, per anomenar l’abús, el maltracte, la culpabilització i la marginalitat en tots els àmbits, sigui social, polític, laboral o familiar; però n’hi ha moltes que rebutgen ser considerades sempre com a “víctimes”. La memòria és important i no s’ha d’oblidar el que ha passat. No es pot. A més, cal formular-ho i fer-ho públic, precisament, perquè aquelles que han patit injustament no quedin silenciades i assumint un sentiment de culpa i de vergonya. S’ha de poder buscar la manera de parlar de la violència, no per enfonsar més les víctimes i mantenir-les en una situació d’inferioritat, de marginalitat, sinó per apoderar-les i per restituir-les públicament. Han de ser els perpetradors de violacions, els maltractadors, l’exèrcit o el govern abusador, els qui quedin assenyalats com a culpables.

Com diu Yolanda Aguilar, antropòloga de Guatemala i activista per als drets de les dones després d’haver sofert repetides violacions durant la guerra civil d’aquest país: “s’han de descolonitzar les emocions, perquè  vaig entendre que veure’s com una víctima tota la vida pot ser castrant, ja que em creo una autoimatge del que això significa i em pot fer creure que no podré sortir d’allà. Això fa perpetuar la violència i li dona poder al violador. Em treu tot el poder que puc tenir perquè poso la meva energia en el sofriment en lloc d’enfocar-la a seguir vivint. Haig de veure que allò va ser un episodi de la meva vida, però no és la meva vida”.[2]

Yolanda Aguilar, des del centre Qanil i l’associació Actoras de cambio, ofereix espais de trobada i exercicis de sanació per a dones que han patit la violència i l’abús. El seu objectiu és que reaprenguin què és una relació amorosa, ja que moltes dones han hagut d’adaptar-se a contextos de malaltia, de guerra i d’abús i han interioritzat les relacions abusives. Denuncia que moltes dones suporten el sofriment com a imposició de les creences socials, culturals i religioses, i que el sistema se n’ha aprofitat, perquè li ha convingut que les dones mantinguin aquesta manera submisa i callada de viure. Per això posen en pràctica teràpies de retrobada, perquè les dones puguin treballar-se personalment de forma integral, recuperant la consciència del seu cos, l’erotisme, l’esperança de viure. Creen rituals per passar dols i desprendre’s així, d’emocions negatives. Aquestes dones reaprenen a integrar el desig, l’erotisme, la sexualitat i l’espiritualitat davant de la fragmentació a què les aboca el sistema. Es tracta de la recerca d’una justícia de la sanació, de la recuperació del cos i de la pròpia subjectivitat, per tal de reconciliar-se amb la pròpia vida i amb el futur.

Aquesta lluita de resistència activa i de transformació personal, em remet al passatge del Nou Testament de la sirofenícia (Marc 7, 24-34 o bé Mateu 15, 21-28)[3].  Aquesta dona interromp la trobada d’homes jueus i s’acosta a la taula on era Jesús de Natzaret per demanar-li que guareixi la seva filla malalta. Quan Jesús li respon que ell ha vingut exclusivament per als Fills d’Israel, ella resisteix el rebuig que li fa -tot i que és conscient que ella és una dona, una estrangera i una pagana, i que no té cap dret a dirigir-se a un home jueu-, però s’atreveix a  respondre a Jesús que s’acontentarà amb una sola paraula del mestre, com una molla de pa que cau sota la taula. Davant d’aquesta actitud humil, combativa i esperançada, Jesús li reconeix la força de l’esperit d’amor que l’habita, i li respon -en un canvi d’actitud gens freqüent en els passatges evangèlics-, que la seva fe l’ha salvat i que la seva filla està sana. Aquesta dona transgredeix les normes i els costums d’honorabilitat del segle I a Israel, però ho fa per demanar la sanació d’una altra. Malgrat el rebuig i la violència amb què és tractada, avantposa l’objectiu que la motivava i la fe com a possibilitat de canvi i transformació del patiment de l’altra. l el seu gest és reconegut públicament.

***

[1] Rita Laura Segato, La guerra contra las mujeres. Madrid: TRaficantes de sueños, Mapas; 2016.

[2] Entrevista feta a Yolanda Aguilar, publicada l’octubre del 2016 [http://desmontandoalapili.com/hay-que-descolonizar-las-emociones-yolanda-aguilar-antropologa-y-terapeuta-feminista-de-guatemala/] Consulta en línia: maig del 2017.

[3] Per a un comentari més ampli d’aquest passatge des d’una perspectiva de teologia feminista, cal recórrer a Elisabeth Schussler Fiorenza, Pero ella dijo; Madrid, 1992. També recollit en els Quaderns de l’HOAC a Neus Forcano, “Democracia y dignidad para las mujeres ante situacions de precariedad”, Cuadernos HOAC núm 10, Madrid, 2015.

mujeres

Imatge extreta de: Pixabay