Els accents de l’amistat

Els accents de l’amistat

Dolors OllerAquest any, concretament el  26 de març, s’acaba de complir el 50è aniversari de la publicació per Pau VI de la Encíclica Populorum Progressio. Jornades, conferències, seminaris, estudis es succeeixen amb motiu d’aquest esdeveniment. Amb el títol “Desarrollo Humano Integral: una aportación del Pensamiento Social Cristiano al servicio de la justicia global, en los 50 años de Populorum Progressio (1967-2017)”, tindrà lloc un Simposi a la Universitat de Deusto del 28 al 30 de juny, organitzat pel grup de Pensament Social Cristià d’UNIJES del qual formo part. Arran de l’elaboració d’una comunicació al dit Simposi m’he adonat de la importància donada per Pau VI a la amistat cívica o política, proposada per ell alhora com amistat espiritual, tant entre les persones com entre els pobles. Aquest és precisament un dels eixos vertebradors d’aquest text del Magisteri Social de l’Església.

Això no ens ha d’estranyar gens, doncs Pau VI  es considerava deixeble de Jacques Maritain, el gran filòsof i pensador francès, que va tenir gran influència en el Concili Vaticà II. El seu humanisme integral, un humanisme d’encarnació, està present en els documents conciliars i en les encícliques i altres documents d’aquest període. Ell fou qui va introduir en la seva reflexió el concepte de la amistat cívica, social o política, apartant-se d’una tradició de filosofia política que s’inspirava en Maquiavel i es centrava sols en la presa i conservació del poder a tota costa, sense importar la veritat i el bé de la societat. Aprofundim, doncs, una mica sobre aquest tema:

Per Maritain la justícia i el dret no basten per a la convivència. Son condicions indispensables però no suficients; és necessària la inclusió i la igualtat d’oportunitats per a tots els ciutadans. I això ho possibilita l’amistat cívica que implica un gran respecte per la persona de l’altre, i que ens fa escoltar fins i tot aquells que son els nostres adversaris. Com a bon seguidor de sant Tomàs d’Aquino, ens diu que l’amistat civil constitueix l’actuació més autèntica del principi de la fraternitat, que és inseparable de la llibertat i de la igualtat. Concep l’amistat cívica com la força animadora de la societat, que utilitza d’una manera igual la igualtat, mentre que a la justícia li correspon portar la igualtat als qui són desiguals.

En realitat aquest concepte d’amistat cívica o civil és d’origen aristotèlic, assumit pel tomisme del qual fou bon coneixedor Maritain. El concepte va ser també recuperat per Hanna Arendt qui el relacionà amb la idea de “pensar posant-se en el lloc de qualsevol altre” de Kant i que fa possible establir un vincle entre amistat i política. Així, l’espai públic és un espai de convivència (de “viure amb”) i respecte, constituït per persones capaces de tenir unes metes comunes, és a dir, capaces de desitjar allò que es just i allò que es d’interès comú, de tenir una opinió compartida sobre el particular. I en aquesta mesura, l’amistat cívica esdevé una forma de construir comunitat, de construir també món, sent la base de tota democràcia, fonamentada en la prossecució del be comú. De fet, parlar d’amistat cívica és parlar de la sociabilitat humana que es desenvolupa i adquireix el seu significat en la vida comunitària. L’amistat cívica és reconeguda, així, com ho havien ja fet els antics filòsofs –pensem en Aristòtil-,  com l’ànima i el vincle constitutiu de la comunitat social.

Però l’amistat cívica no pot reeixir en el grup social si un amor més fort i més universal, l’amor fratern, no entra en ella i si, transformant-se en fraternitat no creua els límits del grup social per estendre’s a tota la humanitat. Per Maritain, per a qui l’amistat és un respecte per la imatge de Déu en el germà, la fe en la fraternitat humana va unida al sentit del deure social de compassió per a l’home en la persona dels més dèbils, els que sofreixen, i amb la convicció que la obra política per excel·lència és fer la vida en comú més fraternal i millor i treballar en la construcció de la casa comuna per als germans, amb institucions i lleis que ho afavoreixin. L’amistat esdevé, així, l’expressió vital del cos polític i tendeix vers una comunió realment humana i lliurament obtinguda.

Pau VI, que participa d’aquesta visió, de forma clarivident ens parla a Populorum Progressio de viure una amistat cívica en un món comú, amistat que des de la fe cristiana està basada en la reciprocitat de la fraternitat que parteix del primat de la Caritat. Ja sant Tomàs d’Aquino, al entendre la Caritat com amor d’amistat, va universalitzar la amistat. La Caritat porta a estimar a tots, no tolera discriminacions; ens fa viure en un “estat d’amor”. La Caritat és un do de Déu, que fa possible l’anhel d’amor universal. En el benentès que aquesta universalització no vol dir un amor abstracte, formal o difusament general, no encarnat; la Caritat porta a estimar a cada persona i a cada poble en la seva singularitat pròpia i intransferible; implica, doncs, estimar la diversitat. Pau VI plasma, així, en l’encíclica el seu desig d’involucrar a tot el món en el desenvolupament, des de l’experiència d’unir fe i vida. Del que es tracta és de sortir d’un mateix vers els altres, i això referit no sols als individus sinó també als pobles. “L’ésser humà ha de trobar a l’ésser humà, les nacions han de trobar-se entre elles com a germans i germanes, com a fills de Déu. En aquesta comprensió i amistat mútues, en aquesta comunió sagrada, hem igualment de començar a actuar conjuntament per edificar l’esdevenidor comú de la humanitat” (PP 43). El creixement no és sols un deure personal, sinó també un deure comunitari. Cada ésser humà és membre d’una societat i pertany a la humanitat sencera. Aquest mateix esperit es fa present quan aborda el que qualifica com a diàleg de civilitzacions, necessari per a construir una civilització de solidaritat universal, imprescindible per a la pau (PP 73).

En definitiva, l’amistat cívica, social o política adquireix, així, la categoria de fonament de la convivència pacífica. I si el camp del dret fa referència a la tutela de l’interès i el respecte exterior, a la protecció dels béns materials i a la seva distribució conforme a les regles establertes, el camp de l’amistat és el del desinterès, la gratuïtat, el no aferrar-se als béns materials, la donació, la disponibilitat interior a les necessitats dels altres. Així entesa, i com ja hem recordat, l’amistat social esdevé l’actuació més autèntica del principi de fraternitat, que és inseparable de la llibertat i de la igualtat. Principi que ha quedat en gran part sense practicar en les societats polítiques modernes i contemporànies i que ja és hora d’activar.

Amistat cívica, social i política i també amistat que esdevé estil de vida. Aquesta és l’amistat transformadora que proposa Pau VI, i que constitueix una veritable espiritualitat de la amistat i de la fraternitat universal, tan imprescindible en un món desvinculat com el d’avui. Per altra part, aquesta amistat espiritual entronca molt bé amb l’espiritualitat ignasiana que ens parla de “comunitats d’amics en el Senyor”. Tant de bo practicant aquesta amistat feta vida anem transformant les relacions interpersonals i també socials en la línia del Regne de Déu!

amistad

Imatge extreta de: Pixabay