El preu de l’alegria

El preu de l’alegria

Josep M. Rambla BlanchParlar d’alegria pot semblar insultant o obscè al costat d’un Mediterrani convertit en cementiri, en una Europa amb les portes barrades als refugiats, amb una escandalosa desigualtat entre uns pocs rics i una majoria de pobres…. Potser ens hauríem d’adherir a “l’elogi de la infelicitat” (Emilio Lledó), posat que l’alegria és símptoma de felicitat… Els israelites no eren capaços de “entonar cants del Senyor en terra estrangera”, en l’exili de Babilònia…

Tanmateix, tots portem dins nostre un anhel de joia que no és fàcil, ni lícit ofegar. I, a més, rebem moltes invitacions a l’alegria. El Papa Francesc és reiteratiu en aquest punt en els seus documents i discursos. Recordem només aquests dos textos importants: “L’alegria de l’Evangeli” i “La joia de l’amor”. Fins i tot el seu missatge de la misericòrdia va acompanyat amb la melodia de l’alegria. S’ha dit fins tot que l’alegria, essent central en el missatge de Jesús, és una assignatura pendent dels cristians I hauria de ser la  gran oferta a la humanitat…

No ens deixem enlluernar!

En qualsevol cas, totes les reserves a  l’alegria esmentades ens han de servir per a no deixar-nos enlluernar amb els molts succedanis d’alegria que se’ns ofereixen. Perquè hi ha moltes menes d’alegria o d’estats d’ànim que es disfressen d’alegria, i cal triar.

Hi ha l’alegria tova, ingènua, que sovint substitueix l’alegria i felicitat de les benaurances evangèliques per una mena d’aigua destil·lada sentimental. O una alegria enganyosa, que es contenta amb un estat d’ànim superficial i transitori que deixa la persona indefensa davant la duresa de les realitats crues de la vida. Encara, hi ha una alegria insuficient, espiritualista, que no arriba a aquella alegria espiritual completa, que integra totes les dimensions de la persona i el més enllà, l’alegria del Crist. Una alegria que confon l’evangeli amb un espiritualisme, com si el cos, la vida humana com a tal, no tinguessin gaire a veure amb la Bona Nova del Crist. També hi ha qui viu una alegria falsa, la de les persones ben contentes, tot fent-se esclaves dels béns materials i desnaturalitzant-se elles mateixes. És una alegria inhumana, empobridora de la persona, falsa… El cas del ric de la paràbola evangèlica que acumula graners i més graners, inconscient de la seva precarietat existencial, creient que així serà feliç… Pitjor encara l’alegria insultant, la de la persona insensible al sofriment dels altres i que viu a costa de la misèria dels empobrits, com apareix també en una altra paràbola…

No hi ha alegria barata

En canvi, la veritable alegria arrela en la reconciliació amb un mateix, amb els altres i amb la creació. És l’alegria que es troba en el combat de la fraternitat, no en l’èxit dels nostres projectes. Perquè l’esperança no és la convicció que tot ha de sortir bé, sinó la seguretat que tot el que fem té sentit, sense preocupar-nos només dels resultats, que són certament importants.  És  una alegria completa, una gràcia regalada pel Crist que ningú no ens la pot prendre… La dóna el Crist tot donant la vida, ell que és Vida! I això és el que se celebra en la Pasqua.

Aquesta alegria és do i és tasca. Perquè, com no hi ha “gràcia barata” (Dietrich Bonhoeffer), tampoc no hi ha alegria barata, l’alegria té un preu. És com una llavor sembrada en nosaltres  que hem de preservar i fer créixer… Per això són sospitoses les ofertes d’una alegria que no integra el fracàs i el sofriment, que són el nostre pa de cada dia de la vida humana. No oblidem que Jesús va prometre l’alegria quan estava a punt de ser lliurat a la mort, que Francesc d’Assís va compondre el cant de les criatures enmig d’una dolorosa malaltia i fortes contradiccions, que alguns jueus cantaven salms quan eren arrossegats a les cambres de gas, que Etty Hillesum va exclamar “la vida és bella” en la rebel·lió i lluita dins el camp de concentració… Estem massa escaldats d’ofertes fàcils i seductores d’alegria i de felicitat. “Només a partir de l’acceptació del sense sentit i del sofriment s’aconsegueix certa llibertat i certa alegria veritable, i també la capacitat de ser compassiu i útil als altres” (Oriol Quintana).

La revolució de l’alegria

L’alegria, doncs, travessa tots els nivells de l’experiència humana i es troba en el fons del cor. L’alegria crea amistat i llibertat. Quan és profunda allibera la persona que la viu I genera vida (solidaritat, ganes de millorar el món i la societat, esforç i ànim per la lluita…). Perquè, com deia Ernesto Sábato, “el mundo nada puede contra el que canta en la miseria”. L’alegria és una ruptura amb les maneres convencionals i tòpiques d’entendre la vida, com una altra manera de relacionar-se amb la realitat, una manera diferent de comptar, que dóna sentit i força a tot el que fem. És la força abrusadora que brota de l’amor, perquè ““la nostra tristesa infinita sols es cura amb un infinit amor” (Papa Francesc). En resum, hi ha alegria quan no la cerquem per ella mateixa, sinó quan cerquem una vida més humana, sabent relacionar-nos amb nosaltres mateixos, amb les altres persones, amb la creació. L’alegria brolla, neix i creix cercant l’alegria dels altres.

alegría

Imatge extreta de: Pixabay