M. Carme Llasat: «Malgrat les dificultats, estem avançant en la justícia climàtica global»

M. Carme Llasat: «Malgrat les dificultats, estem avançant en la justícia climàtica global»

Cristianisme i Justícia / Justícia i Pau / Mans Unides. Aquesta tarda tindrà lloc la darrera sessió dels Dilluns dels Drets Humans coorganitzats per Justícia i Pau, Mans Unides i Cristianisme i Justícia del present curs. En aquesta ocasió abordarem el tema de la justícia climàtica amb Carlos Garcia, responsable d’Incidència Política de la CONGDE, especialitzat en canvi climàtic, desforestació i construcció de mitjans de vida sostenibles i M. Carme Llasat, doctora en ciències físiques, coordinadora del màster en climatologia aplicada de la UB i experta en canvi climàtic.

Abans de la taula hem pogut conversar amb M. Carme Llasat que ens ha ofert un interessant avenç de la seva intervenció.

 – Sense disposar d’un acord jurídicament vinculant, amb sancions per als qui l’incompleixin, podem aconseguir l’objectiu que la temperatura global no augmenti més de 2 graus abans de final de segle?

És un repte molt complex. Segons el darrer informe de l’IPCC (2013), els escenaris de mitigació més agressius (RCP2.6) per evitar superar 2ºC respecte període pre-industrial implicarien una reducció de CO2 del 40-70% en 2050 respecte emissions a 2010 i del 100% en 2100. Tanmateix es tracta d’una hipòtesi encara subjecta a nombroses incerteses tant en els models com en la resposta del sistema climàtic, com en l’evolució dels escenaris socioeconòmics. I és també una hipòtesi massa agressiva i poc plausible, motiu pel qual el propi IPCC recomana treballar amb escenaris més modestos però més plausibles, en els que els valors mitjos pel 2050 estarien per sota dels 1,5ºC i a prop dels 2ºC al 2100.  Són escenaris que també requereixen una important mitigació i, per tant, tornant a la vostra pregunta, actuacions a totes les escales. Tant aquests darrers escenaris com el de “alta emissió sense polítiques de mitigació “ (RCP8.5) que apuntaria a temperatures per sobre dels 2ºC i fins i tot properes a 4ºC, són els que es van tenir són els que es van tenir en compte en els Acords de París.

Cal dir que malgrat les seves limitacions, els acords de París van constituir un gran avanç, i que en ells va tenir molt de pes l’Encíclica Laudato si’,  publicada pocs mesos abans. Ja en aquells moments 187 països dels 195 que formen part de la Convenció del Canvi Climàtic de l’ONU van signar els acords i si mirem la història, com més endavant us comento, és un pas, petit però important. En aquests moments, la majoria ja han ratificat els acords, entre ells la Xina, l’Índia, Estats Units i Europa, responsables de prop del 60% de les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle. D’altre banda, si bé els objectius nacionals de reducció d’emissions no ho són, l’acord de la ONU és legalment vinculant i els mecanismes de revisió dels compromisos de reducció de cada país són jurídicament vinculants. Fer marxa enrere com alguns volen, no és tan fàcil. Això no implica que no haguem d’estar a sobre i adquirir un compromís que vagi des del personal fins al de tota la societat i els representants polítics.

– Podem aspirar a un món basat en energies renovables, amb emissions zero?

No podem parlar d’emissions zero perquè els gasos d’efecte hivernacle són necessaris per la vida a la Terra ja que permeten que el planeta es mantingui a una temperatura adequada. El problema és l’exacerbat increment patit en les darreres dècades. Sí que podem parlar d’aturar urgentment l’augment d’emissions a escala mundial que encara s’està produint, i de disminuir l’ús de combustibles fòssils substituint-los per energies alternatives. Tanmateix, és necessari un replantejament del model de vida i del consum i repartició dels bens de la naturalesa.

– Podem avançar en la justícia climàtica global?

Malgrat la lentitud en la presa de decisions, els grans interessos financers i l’ambició de poder, i, fins i tot, el desconeixement, no podem perdre de vista els avenços experimentats en els darrers quaranta anys. Als 70 ningú es preocupava per l’escalfament global, fins i tot, es pensava en un refredament del clima. Però ja començaven a haver-hi evidències i en 1979 l’Organització Meteorològica Mundial va celebrar la Primera Conferencia Mundial sobre el Clima per tractar de l’escalfament global i de com aquest podia afectar l’activitat humana. Va ser a rel d’aquesta Conferència que es va crear el Programa Mundial sobre el Clima (PMC) i, uns anys desprès, en 1988, el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (conegut per les sigles angleses d’IPCC). En aquells moments encara hi havia un grau molt elevat d’escepticisme en front a la incidència que l’activitat humana podia tenir sobre el clima i les necessàries mesures de mitigació, però va ser com a conseqüència del primer informe de l’IPCC que en 1992 es va celebrar a Rio de Janeiro la Cimera de la Terra i el Conveni Marc de Nacions Unides per combatre l’escalfament de la Terra. Des de llavors, els països que van ratificar el conveni es reuneixen anualment en les Conferencies de les Parts, les “COP”. Algunes d’elles han passat a la història,  com seria la COP 3 en 1998  que va portar al conegut Protocol de Kyoto, que molts han considerat com un fracàs, o la més recent de París, considerada un gran èxit relatiu. Entre una i l’altre i entre el primer i el cinquè informe de l’IPCC s’ha passat de preocupar-se tan sols pel grau d’emissions i el seu impacte en el clima, a analitzar les capacitats d’adaptació de les diferents societats i països, la necessària presa de mesures de mitigació més agressives i la preocupació per la justícia social i climàtica, visió molt vinculada amb els Objectius del Desenvolupament Sostenible de Nacions Unides. El propi concepte de justícia climàtica es troba en la redacció de les propostes de París. Crec, per tant, que no podem dubtar de que, malgrat les dificultats, estem avançant en la justícia climàtica global.

– Com descriuries el nivell de consciència que hi ha a la societat sobre la problemàtica del canvi climàtic?

Comparat amb el que hi havia fa trenta anys hem de reconèixer un pas de gegant, ja que abans no era objecte ni de la major part d’agendes internacionals ni locals. Tanmateix aquest nivell de consciència de la societat canvia molt d’una regió a una altra, així com entre els diferents estaments socioculturals i graus de desenvolupament. En el cas de una gran part dels països del centre i nord d’Europa aquest grau de conscienciació és força elevat, mentre que en els països mediterranis, que seran molt més severament afectats pel canvi climàtic, aquest nivell de conscienciació es més baix i ha disminuït els darrers anys. Cal dir que també s’ha ajuntat un cert cansament i tedi degut al mal ús del terme “canvi climàtic”, igual que està passant amb el terme “sostenibilitat” i “desenvolupament sostenible”.

Carme Llasat

Imatge extreta de: Flickr – Sopars Estrelles