Taxi Teheran: Una pel·lícula «indistribuïble»

Taxi Teheran: Una pel·lícula «indistribuïble»

Santi TorresEl cinema iranià ha aconseguit en les darreres dècades un merescut reconeixement internacional. Hi va ajudar la projecció que van tenir autors com Abbas Kiarostami, i ha tingut continuació amb noves formes i nous directors que han fet d’aquest cinema un dels més prestigiosos del món. Ni la censura, ni les dificultats de tot tipus imposades pel règim, han impedit que la creació artística persa seguís arribant i projectant-se en els principals festivals de cinema europeus i no només projectant-se sinó guanyant premis com el darrer Oscar a la millor pel·lícula estrangera aconseguit per Asghar Farhadi amb la cinta El viatjant.

Taxi Teheran, i el seu director Jafar Panahi se situen dins aquest corrent, i no endebades Panahi fou durant anys ajudant de Kiarostami.  Diverses circumstàncies com la seva participació en les protestes polítiques de l’any 2009 van provocar, però, que acabés empresonat i torturat i que se’l condemnés el 2010 a sis anys de reclusió domiciliària i a vint d’inhabilitació per fer cinema. Amb una llibertat condicional i amb una prohibició que estroncava la seva vocació i professió, semblava que poc marge li quedava a Panahi, i malgrat tot això ja són tres les pel·lícules que ha aconseguit rodar en la clandestinitat, una d’elles Taxi Teheran.

Convertit ell mateix en un taxista, Panahi construeix una pel·lícula tenint com a únic recurs una càmera fixa instal·lada al cotxe. I aquí és on comença tota la metàfora, perquè en el fons Taxi Teheran no és altra cosa que una profunda reflexió sobre el paper social del cinema. El director és el «conductor» de la història, algú que té com a única funció mostrar els personatges i conduir-los per aquest entramat de carrers i trànsit de la capital persa. Un venedor clandestí de pel·lícules, una professora, una activista dels drets humans, la seva neboda aprenenta de directora de cinema…. A través d’ells es va dibuixant la realitat amagada d’un país aixafat per un règim que en cap moment deixa que la «sòrdida realitat» traspuï. El moment central de la cinta és el diàleg entre el director i la seva neboda, i és allà on es fa explícita la intenció i el sentit de Taxi Teheran. A la nena li han encarregat una pel·lícula que només serà distribuïble si compleix un seguit de condicions molt estrictes, entre elles no mostrar la “realitat sòrdida”, però també no mostrar persones bones amb corbata, ni dones que no portin correctament el vel, ni…. Precisament totes aquestes condicions són les que transgredeix Panahi amb Taxi Teheran. Una manera subtil de dir-nos que a ulls del règim la seva pel·lícula és «indistribuïble» precisament perquè intenta posar un mirall (una càmera) davant una societat que s’ofega per manca de llibertat, i per una malaltissa correcció política i religiosa.

La seva reflexió crec però que va més enllà de la situació iraniana. Les nostres tiranies són més subtils però a vegades més eficaces a l’hora d’inhabilitar creadors amb una immensa força crítica. Perquè al creador compromès amb la vida i la humanitat, i no hi ha dubte que Panahi ho és, no li queda altre remei que dir el que pensa, filmar el que veu, i posar llum sobre la realitat, encara que sigui a risc de tornar el film «indistribuïble». D’aquí, l’obsessió del poder per silenciar l’art, i poder així modelar la realitat i les consciències al seu gust, sigui amb grans dosis de ficció o sigui amb grans espectacles de pur entreteniment.

Però heus ací també la resistència. Amb un taxi, una càmera i molt de talent, Panahi es resisteix a complir el seu paper en aquesta comèdia de l’art domesticat, i torna a donar al cinema una dignitat que molts voldrien reduïda a no-res.

Taxi Teherán

Imatge extreta de: Ideas de Babel