Recés a la ciutat (III): «Déu ha estimat tant el món  que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú»

Recés a la ciutat (III): «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú»

Santi ThióNota sobre el calendari

Aquell any, el dia de lluna plena ‒el dia 15 del mes de Nisan, el dia de Pasqua‒ va escaure en dissabte, de manera que la mort de Jesús va ser el divendres 14 i la resurrecció va tenir lloc el diumenge 16 de Nisan, el mes de la primavera. Els primers cristians es van dividir a l’hora d’optar per quin dia celebrar la nova Pasqua, lleugerament desmarcada de la Pasqua jueva. Els «quatordecimals» apostaven pel dia 14, el dia abans de la lluna plena, en contra dels qui proposaven celebrar-la el primer diumenge després de la lluna plena. Aquesta és la data que ha prevalgut.

 1a part: Cerquem una imatge

Si hem seguit de prop els fets pasquals, possiblement l’ànima ens haurà quedat amb desig de fixar la imatge de Jesús. Joan de la Creu, en el Cántico Espiritual, sembla endevinar el clam cristià després de l’enterrament de Jesús:

«¿Adónde te escondiste,

Amado, y me dejaste con gemido?

Como el ciervo huiste,

habiéndome herido;

salí tras ti, clamando, y eras ido».

Martín Valmaseda, marianista, narra en vigorosa prosa poètica el desig de tenir una imatge de Jesús. El títol d’un dels seus poemes ja és un toc d’atenció: «La imatge equivocada».

En la ficció d’una demanda a un fabricant d’imatges, descriu la imatge que busca: «Que sigui imatge viva, d’un home sofrent, que il·lumini, que faci venir ganes de baixar-lo de la creu».

L’escultor no pot enganyar el client: «El Crist que vostè busca», li diu, «el trobarà entre la gent sense sostre, els marginats, els famolencs, les dones maltractades, els ancians i els nens». Acaba dient-li: «Busqui entre els pobres la seva imatge de carn i ossos».

El poema diu: «Cerquem arreu la seva imatge!».

«Nosaltres esperàvem […]» (Lc 24, 21)

No cal ser gaire espavilats. Els deixebles esperaven el triomf. Qui més qui menys es barallava per seure al costat del Messies per a governar  el Regne de David. Alliberar-se dels ocupants, potser l’Iscariot i el Zelota, repetir la multiplicació dels pans o assegurar-se la pesca, la victòria sobre la malaltia i la mort. Amb Jesús havien degustat totes aquestes coses i en cada una d’elles s’haurien plantat. Però Jesús continuava caminant sempre més enllà, els sorprenia conduint-los a contactes ben estranys, leprosos, vídues sense diners, cecs, coixos, nens, dones acusades, paralítics, fins que ell mateix se’ls va difuminar entre condemnats criminals i va desaparèixer finalment de la seva vista darrere la llosa sepulcral.

Jesús, què esperem nosaltres de tu avui? Què espero jo? Com és el meu món a la vista de les teves opcions pel Regne de Déu? Com il·lumines el meu capteniment familiar, laboral, social, polític? Fins on participo de la teva encarnació en el món més desafavorit?

2a Part: «Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans» (Jn 14, 12)

Novament trobem un pronòstic de Jesús que deixa l’ànima en suspens. Com és possible superar les seves obres? Què espera ell que fem? Com realitzar-ho? Certament ens dona els mitjans: el seu Esperit i l’ajut del Pare si demanem en nom seu.

Recordem la faula de l’àliga i el pardalet. Joan de la Creu sembla donar la veu al pobre pardalet fent que digui:

«Cuanto más alto subía

deslumbróseme la vista

y la más fuerte conquista

en oscuro se hacía;

mas, por ser de amor el lance,

di un ciego y oscuro salto

y fui tan alto, tan alto,

que le di a la caza alcance».

Sant Ignasi proposa decididament fer la cursa de la vida a cavall amb Jesús. El «conmigo» repetit en la contemplació del Rei Eternal travessa tot el camí dels Exercicis i de la vida. Diverses imatges evangèliques subratllen aquesta realitat: la sarment empeltada en el cep, el ramat que segueix el pastor, el jou compartit, la invitació a menjar el seu pa i la seva carn i a beure el seu vi i la seva sang. En fi, l’habitació trinitària. En realitat, la vida cristiana es mou de punta a punta immersa en el món de Déu.

«Però després de la meva resurrecció aniré davant vostre a Galilea» (Mc 14, 28)

Cal refer el vol amb Jesús. Cal tornar a Galilea i rellegir el seu programa:

«L’Esperit del Senyor reposa sobre meu,

perquè ell m’ha ungit.

M’ha enviat a portar la bona nova als pobres,

a proclamar als captius la llibertat

i als cecs el retorn de la llum,

a posar en llibertat els oprimits,

a proclamar l’any de gràcia del Senyor» (Lc 4,18-19).

Cadascú ha de ser conscient del propi carisma. Els talents propis són en profit de la comunitat. Hi haurà qui serà molt sensible a la justícia; un altre, a la docència; un altre, a la salut; un altre, a la ciència; un altre a la pregària; un altre, al bé comú. Ens fem falta els uns als altres i, tots plegats, podem fer cordada per arribar a la profunditat del barranc.

La immigració de guerra i de pobresa ens sacseja i ens il·lumina sobre el món deficient que bastim entre tots. Jesús ens condueix fins al qui té fam o set, o que va nu. Ens impulsa a visitar el malalt i el pres. Ens mou a acollir el foraster. Ens mena a trencar lligams d’esclavatge i malaltia.

Els sants són potser els que ens mostren més clarament el més enllà de Jesús, per ell, amb ell i en ell. Maximilià Kolbe substituint un condemnat a mort; una Clara, una Teresina…

Pascua

Imatge extreta de: Pixabay