Recés a la ciutat (I): Faig el que veig que fa el meu Pare. Ell treballa. Jo també

Recés a la ciutat (I): Faig el que veig que fa el meu Pare. Ell treballa. Jo també

Santi ThióEl deixeble estimat inicia el seu sorprenent relat de la Santa Cena endinsant-nos en la consciència de Jesús, del moment que vivia mentre sopaven. Ens diu que Jesús sabia que venia de Déu i que a Déu tornava. També sabia que Déu li havia posat tot a les mans. Imbuït d’aquesta situació, es despulla i es posa a servir els seus servents i amics, i els renta els peus.

El papa Francesc demana per a tota la humanitat «la consciència d’un origen comú, d’una pertinença mútua i d’un futur compartit per tothom».  Està convençut que aquesta consciència bàsica, coincident amb la de Jesús, permetria el desenvolupament de noves actituds i noves formes de vida (Laudato si’, 202).

Entre l’arribada i la tornada, Jesús explora a fons un temps de fraternitat, de compartició i de servei. La radicalitat nua de la seva entrega recolza en la relació essencial, amorosa, amb Déu Pare. És el que el Papa, com a deixeble seu, anomenarà l’Origen comú. En efecte, els creients remetem a Déu Creador l’origen de tot.

Els científics avancen en l’estudi de l’evolució i l’examen de les diferents migracions africanes que van poblar i repoblar la Terra. Les narracions bíbliques d’Adam i Eva, com a progenitors de tota la humanitat, i la renovació que suposà el diluvi a través de Noè, són explicacions mítiques que subratllen la unicitat original.  Sant Joan afegeix una pinzellada molt vigorosa d’unicitat d’origen: Jesús. Per ell, tot ha vingut a l’existència, llum i vida de tothom, primogènit, model, nou Adam, el fill estimat que hem d’escoltar. En la contemplació de Jesús com a origen de la nostra existència, fructifica la vida cristiana. Les sarments empeltades al cep donen molt fruit.

Durant la Santa Cena, Jesús eleva el to i afegeix nous registres a la seva invitació de fraternitat universal, fins a reclamar que habiti en nosaltres el mateix amor que el Pare li té: «[…] perquè l’amor amb què m’has estimat estigui en ells, i jo també hi estigui» (Jn 17,26).

En la contemplació de l’amor diví, Sant Ignasi constata que l’estimació consisteix més en obres que no pas en paraules, i també més en donació d’un mateix que no pas en regals. Jesús rentant peus ‒vint-i-quatre peus, entre quals els de Pere i els de Judes‒ i amb la donació del seu cos i de la seva sang mostra el seu amor fins a l’extrem. És ben xocant que la persona sentenciada, i a punt de ser traïda, sigui la que serveix, la que consola, la que promet, la que s’entrega fins al final.

La compartició que demana el Papa per generar una nova forma de vida la inculca Jesús afegint dos graons a l’escala d’estimar. Ja havia proposat estimar els altres com a un mateix i estimar els altres com si fossin Ell. Avui ens invita a estimar-nos com ell ens ha estimat i, encara que sembli increïble, com ja s’ha dit, que ens estimem els uns als altres tal com el Pare l’estima a ell i com ell estima el Pare. Sant Ignasi s’exclama en inspirar-se en aquest punt: «Quina manera de ser Pare! Quina manera de ser Fill!»

L’impuls d’aquest nou manament modificaria la nostra forma de vida familiar, veïnal, laboral, social, política, internacional. Quin tractament tindrien els forasters, els pobres i desvalguts, els nens, els ancians, els malalts, els discapacitats…! Quina infinita cura i protecció rebrien els més febles…!

Sant Joan constata que hem passat d’amor a vida perquè estimem. És per això que som divins. En el mateix fet d’estimar sembrem amor, és a dir, desvetllem en els altres la capacitat d’estimar. Això és el que va fer Jesús al llarg de la seva vida amb nosaltres fins al final.

retiro

Il·lustració de Julián García