Albert Recio: «La societat necessita un model productiu que garanteixi benestar universal i sigui viable a llarg termini»

Albert Recio: «La societat necessita un model productiu que garanteixi benestar universal i sigui viable a llarg termini»

Cristianisme i Justícia / Justícia i Pau / Mans Unides. En la propera sessió dels Dilluns dels Drets Humans coorganitzats per Justícia i Pau, Mans Unides i Cristianisme i Justícia i que tindrà lloc el dilluns 3 d’abril, abordarem el tema del treball en una taula moderada pel periodista Josep M. Ureta en què participaran Joaquim Nieto, director de l’Oficina de l’OIT per a Espanya, i Albert Recio, professor d’Economia Aplicada a la UAB.

Hem pogut parlar amb aquest últim perquè ens oferís una petita aproximació al panorama actual i això és el que ens ha explicat…

– Quin és el futur del treball en el món?

Es difícil de saber. Primer tenim que aclarir de què estem parlant. El treball com activitat humana seguirà existint sobre moltes formes. El treball com ocupació assalariada (o mercantil) dependrà de la evolució social. El treball com classe treballadora es ja un fet en mutació.

Ara la moda es, de nou, anunciar la fi del treball provocada per la nova onada tecnològica. Es una profecia que es posa en funcionament cada X anys i no està clara, perquè la interacció entre tecnologia, treball i societat és molt complexa. Les institucions modelen la introducció de les tecnologies. A més, la visió tecnològica ignora un fet cada cop més evident: la relació entre economia i naturalesa. Moltes de les tècniques mecanitzades requereixen un ús intensiu de l’energia (i depenen de materials estratègics) que fan dubtar que la seva generalització sigui possible i encara menys desitjable.

Al final el treball canviarà en funció dels equilibris de poder que es donin a la societat. I aquests depenen crucialment de processos socials complexos. Crec que la visió tecnocràtica tracta d’ignorar aquests fets perquè sovint o és el resultat de gent que veu el món d’una forma molt simplista o es tracta d’un model que vol evitar l’aparició d’alternatives.

Des d’un punt de vista diferent la societat necessita, globalment, un model productiu que garanteixi benestar universal i sigui viable a llarg termini (la qual cosa vol dir adaptar-se a les limitacions materials del planeta i al manteniment de la vida humana). Si tenim èxit en imposar aquesta visió tindrem un tipus de model laboral; si no,  s’imposarà un altre. Per això, depèn d’un procés social difícil de predir.

– Hem de resignar-nos a un atur estructural i creixent?

Els problemes actuals, pel que respecta a la ocupació són dos: atur i precarietat. Abans era pobre qui no tenia una ocupació remunerada. Ara  una part dels pobres tenen una ocupació però baixos salaris (o treballen poques hores perque això resulta funcional a l’empresa).

És evident que no es tracta d’una plaga natural sinó d’un procés econòmic deficient producte de moltes coses:  el predomini de polítiques econòmiques neoliberals, la globalització (en el cas europeu el disseny de la UE), la financiarització de l’economia… En altres temps d’això en podíem dir “el resultat de l’acumulació de capital i la lluita de classes” però ara emprem altres termes.

No tant sols no ho podem acceptar com un fet inevitable sinó que cal lluitar-hi. Tenim, però, dos problemes que fan la lluita més difícil. Un és la pèrdua de pes a l’acadèmia econòmica de tot el pensament heterodox, el que fa difícil que les propostes alternatives tinguin ressonància. L’altre, lligat amb el primer, és el fracàs de l’experiència soviètica (tant la versió russa com la xinesa han esdevingut dos models de capitalisme salvatge). El pensament alternatiu s’ha encongit i sovint s’ha refugiat més en buscar dreceres parcials que no pas en elaborar una proposta alternativa seriosa. Idees n’hi ha però falta més coherència en l’alternativa.

– Quines polítiques cal impulsar per crear llocs de treball decent per a tothom?

Cal saber on volem anar. La resposta keynesiana va ser creixement econòmic impulsat pel sector públic per generar llocs de treball (més regulacions adequades per garantir drets). Avui amb la qüestió ecològica i la mundialització de l’econòmica la recepta sembla inadequada. Cal reorganitzar la vida econòmica per tal que tothom hi tingui cabuda i l’activitat humana sigui compatible amb els equilibris fisico-químics que garanteixen la vida. Això, encara que es tinguin les idees clares, no es fa en un dia i, per bé que es facin, no hi ha respostes immediates.

Algunes de les velles idees son valuoses: repartir el treball, incrementar el paper del sector públic, regular part de la desregulació, desenvolupar polítiques més igualitàries de salaris i fiscals, fomentar models alternatius d’organització productiva. En part es torna la historia al 1970 (de fet des de llavors les polítiques les han volgut tornar al 1910) però tenint en compte molt d’allò après sobre ecologia i altres factors

Una idea com la del repartiment del treball ha der partir de:

a) Valorar tot el treball que es fa a la societat i, per tant, repartir vol dir repartir-lo tot (això suposa segurament reduir la jornada laboral al món mercantil i al sector públic per molta gent i augmentar-la pels que tenen jornades massa curtes, i redistribuir la jornada de treball domèstic i voluntari, incrementant la participació masculina).

b) Definir quines tasques son socialment útils.

c) Entendre que repartir el treball assalariat és també canviar la distribució de la renda i, per tant, resoldre també aquesta vessant del conflicte.

d) Reorganitzar els temps de les activitats.

e) Reconèixer el valor social dels diferents treballs.

– Com fer que aquesta sigui realment la gran prioritat de la política econòmica, per sobre del pur creixement del PIB?

El PIB es una entelèquia cada cop mes qüestionada. Els indicadors de benestar social que inclouen altres variables més objectives com l’esperança de vida, per exemple, mostren que tenir un PIB molt alt no garanteix benestar. Hi ha un gran treball social per canviar el predomini del PIB per altres indicadors. La societat s’ha d’avaluar per la seva capacitat de generar benestar per a tothom, per la seva capacitat de reproduir-se a llarg termini. I això passa per una tasca político-cultural.

Al cap i a la fi generar molt treball tampoc és un objectiu en si mateix. El capitalisme ens ha invertit la percepció de les coses. En el treball doméstic, per exemple, primer definim que necessitem i desprès fem la quantitat de treball que cal per satisfer la necessitat (avui he arribat tard a casa i he decidit canviar el menú de dinar, el que ha comportat reduir el temps a la cuina, al decidir que volia menjar he canviat el meu temps de treball). En el capitalisme passa al revés perquè es l’empresari qui decideix què vol fer i després decideix l’ocupació. I la majoria de la població necessita ocupació perquè necessita renda i no té capacitat de decidir quant treball ha de fer. Per això, ara tenim gent obligada a fer  llargues jornades i d’altra condemnada a feines molt curtes. Això requereix un canvi institucional i cultural només possible amb moviments socials combatius i amb idees clares.

– Quina és la realitat al nostre país i quines previsions es poden fer?

Realitat complexa. Des de 2014 l’atur s’ha reduït, en part perquè s’ha creat ocupació (una part però a temps parcial, molt precària) i en part perquè hi ha menys gent buscant feina (uns han emigrat i altres han deixat de buscar). La situació espanyola és, en part, el resultat de la posició del país en el sistema econòmic mundial i, en part, el resultat de les accions fetes aquí. Els problemes més greus són, al meu parer, una estructura productiva inadequada, un sector públic massa petit i un pes excessiu de l’economia de la depredació i del rentisme. Si volem canviar aquesta situació, hem d’atacar aquestes qüestions i replantejar-les des d’una visió ecològica e igualitària.

Albert Recio

Imatge extreta de: El Mundet 2010