Paula Domínguez Mezquita. Després de les recents eleccions a Holanda, Europa respira alleujada. És, a ulls dels més optimistes, la primera derrota del populisme a Occident. I és que, afortunadament per a molts, les enquestes han tornat a errar. El partit de l’ultradretà Geert Wilders ha quedat en segon lloc amb 20 dels 150 escons del congrés, enfront dels més de 25 que li atorgaven la majoria d’enquestes.
Entre tanta eufòria europeista, molts han obviat la patacada de la socialdemocràcia holandesa. El partit de Jeroen Dijsselbloem, president de l’Eurogrup, liderat per Lodewijk Asscher, ministre d’Afers Socials i Ocupació en el gabinet de Rutte, ha passat de 38 a 10 escons. Una caiguda històrica, però no l’única. Des de l’esclat de la crisi econòmica del 2008, la socialdemocràcia europea viu les seves hores més baixes. A Espanya, el resultat de les eleccions de juny de 2016 van posar en escac a les files socialistes, dividides entre abstenir-se i facilitar un govern del PP en minoria o formar una coalició alternativa amb Podemos i altres partits. El desenllaç ja el coneixen: una gestora al capdavant del partit, tres candidats a la secretaria general, una bretxa entre la cúpula i els militants i un partit que, per més de 5,6 milions de persones -que han deixat de votar el PSOE des que Rubalcaba rellevés Zapatero a les eleccions generals de 2011-, no il·lusiona.
Al Regne Unit, el Brexit ha provocat una crisi interna dins dels laboristes. A Jeremy Corbyn, líder discutit del partit, se l’acusa d’haver fet una tèbia campanya a favor de la permanència a la Unió Europea. Mentrestant, tant els conservadors de Theresa May com els xenòfobs de l’UKIP han aconseguit capitalitzar la guerra entre els whigs, amb un avantatge dels tories sobre aquests de 18 punts segons els últims sondejos. A Grècia, el Pasok, partit de govern durant dècades, ha passat a ser la quarta força política per darrere fins i tot del partit ultra Alba Daurada. A Itàlia, el Partit Democràtic ha estat deslegitimat en el referèndum convocat pel primer ministre Matteo Renzi i s’ha escindit en un altre moviment -“Demòcrates i Progressistes”- perdent 34 parlamentaris. Els socialistes francesos van pel mateix camí. La difícil legislatura del president Hollande, marcada per la crisi entre “reformistes” i “rebels”, és el mirall de la guerra interna del partit. El candidat Benoît Hamon no s’enlaira en els sondejos, segons els quals no passaria a segona volta, i pesos pesats del PSF com l’exprimer ministre Manuel Valls, li han donat l’esquena a favor del candidat centrista Emmanuel Macron. Pel que fa a Alemanya, caldrà esperar fins al setembre per veure si el socialista Martin Schulz, expresident del Parlament Europeu, s’imposa sobre la cancellera Angela Merkel. Avui dia sembla que només Suècia i Portugal resisteixen mitjançant aliances amb l’esquerra.
Per a Anne Hidalgo, alcaldessa de París, “la socialdemocràcia europea necessita líders” com Pedro Sánchez. Així ho ha dit l’ex secretari del PSOE en un vídeo emès la setmana passada durant un acte de precampanya. Al marge de si Pedro Sánchez és o no el candidat ideal per al PSOE i més enllà de la manca de líders socialdemòcrates forts a Europa, el que és evident és que la socialdemocràcia europea s’ha quedat sense programa ideològic. No té respostes davant el malestar contra la globalització, els efectes -entre d’altres: pèrdua de treball en algunes indústries, més desigualtat, immigració massiva…- atemoreixen als seus votants tradicionals, ara més atents a la seguretat que a la solidaritat.
Així, la socialdemocràcia ha deixat de monopolitzar el vot de l’esquerra. Partits a esquerra i dreta li mengen terreny ideològic i des d’ambdues corrents es qüestiona la seva hegemonia, per als primers per comprar el discurs i les polítiques neoliberals i per als segons, per anquilosar-se en polítiques que no responen a l’actual economia del coneixement. Això sense comptar el descrèdit de les institucions, dirigides durant tots aquests anys pels partits “tradicionals”, entre ells, els partits socialdemòcrates. El paper de la socialdemocràcia a Europa es posa doncs en qüestió en una època en què sembla -o ens volen fer creure- que no hi ha alternativa possible a la fi de l’Estat del benestar, triomf, per cert, dels socialdemòcrates europeus.
A més del descontentament social per la crisi econòmica i institucional, l’arribada massiva de refugiats a territori europeu ha contribuït a l’auge de partits anti establishment i xenòfobs que, a força de reinventar-se en el seu discurs pels drets dels treballadors -per descomptat, nacionals- , estan ocupant espais tradicionals de l’esquerra. Partits d’extrema dreta com el Front Nacional de Le Pen a França, el Partit de la Llibertat de Wilders als Països Baixos (PVV), Alternativa per Alemanya (AFD), la italiana Lliga Nord i el Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ), entre d’altres, busquen solucions simplistes a un sistema econòmic que, efectivament, fa aigües, atribuint el seu fracàs a la vella política, al capitalisme ia musulmans i immigrants.
Amb aquest panorama el futur es revela incert per a la socialdemocràcia europea, a la qual sembla que només li queda reinventar-se o morir.
Imatge extreta de: El País